Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2010

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Estatut d`Autonomia de Catalunya (EAC) (630)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Ernest Benach (121)
Heribert Barrera (35)
Joan Rigol (48)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Montilla (837)
Lluís Llach (45)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Ciutadans (Partit de la Ciutadania) (10)
Generalitat de Catalunya (1919)
Òmnium Cultural (140)
Orfeó Català (11)
Parlament de Catalunya (723)
Partit Popular (1639)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
Barcelona (147)
54 lectures d'aquest article
35 impressions d'aquest article
10-J, el crit de tot un poble



El 10 de juliol del 2010 més d’un milió de catalans i catalanes es van concentrar als carrers del centre de Barcelona per protestar conjuntament contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre el text de l’Estatut de Catalunya. Sota el lema “Som una nació, nosaltres decidim”, la que es convertiria en una de les manifestacions més multitudinàries de la història de Catalunya va comptar amb la participació de la majoria de partits polítics de l’arc parlamentari català (tots excepte el Partit Popular i Ciutadans) i gairebé mil sis-centes entitats.


Famílies senceres, grups d’amics, parelles, jubilats i molts cotxets de nen petit van sortir massivament al carrer desafiant els termòmetres, que s’acostaven als trenta graus, per dictar la seva pròpia sentència. Tothom estava d’acord en allò que no es volia per a Catalunya: un Estatut escapçat pel Tribunal Constitucional.
Entre senyeres, banderes independentistes i pancartes reivindicatives pel dret a decidir i en defensa de l’autogovern, poques vegades el passeig de Gràcia havia acollit tanta gent alhora. Eren les sis de la tarda i ja no hi cabia ningú més. Uns 800 autocars havien traslladat fins a la capital catalana prop de 40.000 persones de tot Catalunya, el País Valencià i la Catalunya Nord. En total, més d’un milió de persones ocupaven el passeig de Gràcia des de l’avinguda Diagonal fins a la Gran Via i, des d’allà, fins a la plaça de Tetuan. La tarda del 10 de juliol passaria a la història i marcaria un abans i un després en la política catalana i espanyola.
A la cruïlla entre el carrer d’Aragó i el passeig de Gràcia, una senyera gegant de 250 metres quadrats encapçalava la marxa. Al darrera hi anaven sis presidents i expresidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya: José Montilla, Ernest Benach, Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Joan Rigol i Heribert Barrera. A continuació, representants de partits polítics, sindicats, diverses organitzacions i entitats adherides, així com nombrosos membres d’Òmnium Cultural, organitzador de l’esdeveniment, sostenien el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Va ser tanta la gent que va voler posar públicament de manifest el seu desacord amb la sentència del Tribunal Constitucional, que la marxa es va haver de dissoldre abans que la capçalera institucional arribés a la plaça de Tetuan. Allà, l’Orfeó Català va entonar la cançó d’Els Segadors i els actors Txe Arana i Lluís Soler van llegir uns textos en defensa del dret a decidir dels catalans i de reivindicació de la sobirania de Catalunya.
L’èxit de convocatòria de la manifestació del 10 de juliol anava més enllà de la sentència del Tribunal Constitucional. Bona part del malestar acumulat també provenia de les tensions viscudes durant els darrers sis anys a causa de la reforma de l’Estatut i de l’actuació dels polítics catalans que, per a molts, no van saber estar a l’alçada de les circumstàncies.
L’endemà, la manifestació, qualificada per alguns mitjans catalans com la major demostració de força i de voluntat de Catalunya, va ocupar les principals portades dels diaris del país. Concretament, “Catalunya sentencia” era el titular del diari La Vanguardia, que destacava el civisme dels manifestants i comparava la marxa del 10 de juliol amb la gran manifestació de setembre del 1977, quan el poble català va sortir al carrer per exigir “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. D’altra banda, El Periódico de Catalunya obria el diari amb una fotografia a doble pàgina de l’esdeveniment i al titular s’hi podia llegir “Catalunya crida Prou!”. L’Avui, titulava “El poble dicta sentència”,mentre que “El clam d’un poble” era el titular escollit per l’edició barcelonina del diari El Punt. El diari El País, destacava que “Catalunya surt al carrer contra la retallada de l’Estatut”. Per la seva part, els canals públics TV3 i 3/24 van dedicar un gran espai a la manifestació, com ara un informatiu especial de tres hores i moltíssimes imatges en directe. D’altra banda, prestigiosos mitjans estrangers, com la BBC, l’agència francesa AFP, The Irish Time, la CNN i la Fox es van fer ressò de l’esdeveniment. La notícia sobre la manifestació va ser la informació més llegida del diumenge 11 de juliol a la pàgina web de la BBC.
Nombroses personalitats també es van posicionar pel que fa a la multitudinària manifestació. Entre d’altres, el premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel va defensar el dret d’autodeterminació i va afirmar que “els pobles han deixat de ser espectadors i són ara els protagonistes i constructors de la seva pròpia història”. D’altra banda, el cantant català Lluís Llach va lamentar que algunes de les seves cançons, escrites fa més de trenta anys, encara fossin vigents.
Durant els dies previs a la manifestació hi va haver una forta polèmica centrada en el lema que encapçalaria la marxa. El president de la Generalitat, José Montilla, s’oposava a caminar darrera d’una pancarta amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, proposada per Òmnium Cultural, i preferia fer-ho darrere d’una senyera sense missatge. Finalment, després d’uns quants dies de negociacions, el 8 de juliol es va arribar a un acord. Es va decidir que hi hauria dues pancartes a banda i banda amb el lema que proposava Òmnium Cultural i, enmig, una senyera sense missatge, darrere de la qual desfilarien els presidents i expresidents de la Generalitat i del Parlament de Catalunya.