Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
Els vols 'assassins'

Un avió impacta a la segona de les torres bessones, que s'acabarien enfonsant hores més tard

Vídeos Vídeos
Els atemptats de l´11 de setembre
Articles dependents
Ossama Bin Laden
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas 11-S (80)
Conflicte a l`Afganistan (88)
Fonamentalisme islàmic (82)
Mitjans de comunicació (87)
Noblesa, reialesa (185)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Religió i cultura islàmica (71)
Terrorisme (501)
Terroristes (68)
Personatges Personatges
Abd El Hamid Karzai (37)
George W. Bush (404)
Ignacio Ramonet (1)
Mohammed Omar (16)
Oriana Fallaci (3)
Osama Bin Laden (108)
Samuel Huntington (1)
Susan Sontag (6)
Zahir Xah (19)
Entitats Entitats
Al-Jazeera (37)
Al-Qaida (241)
Aliança del Nord (Afganistan) (6)
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Federal Bureau of Investigation (18)
Govern de l`Afganistan (10)
Govern dels Estats Units (145)
Le Monde (12)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Pentàgon (36)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Afganistan (65)
Nova York (New York, EUA) (145)
283 lectures d'aquest article
23 impressions d'aquest article
Terrorisme al cor de l'imperi
11 de setembre
L’11 de setembre del 2001 el món va trontollar. Era la commoció més forta des de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, quan Alemanya va envair Polònia. Era, com llavors, un fet nou, decisiu, violent i contrari al dret i les normes més elementals de conducta i relació entre les persones, els pobles i les cultures. A diferència del 1939, però, no va ser un fet de guerra convencional. No es tractava de cap Estat atacant-ne un altre, era una cosa nova: un acte terrorista de proporcions descomunals dirigit contra el cor del món, contra la seva capital, Nova York, i contra el nucli de la defensa occidental, el Pentàgon. Però igual que el 1939, aquesta agressió va ser la plasmació d’un conflicte latent i antic que el 2001 enfrontava un món constituït des de feia segles amb un alt grau de progrés i benestar contra un altre de gairebé desconegut, de tipus doctrinari i fanàtic, que aplegava una bona dosi de ressentiment, odi i violència, aquest cop sota la bandera de l’Islam.

L’11 de setembre del 2001 dos avions de l’American Airlines van ser segrestats per uns comandos islamistes suïcides amb 81 i 58 passatgers, respectivament, que van ser estavellats en un interval d’un quart d’hora contra les Torres Bessones del World Trade Center de Nova York i van provocar el seu posterior ensorrament i la mort de gairebé quatre mil persones. Un tercer aparell de la United Airlines, també segrestat per islamistes, es va abatre sobre el Pentàgon amb 56 persones a bord, i un quart, igualment segrestat per fanàtics, va caure en una zona rural de Pennsilvània i va provocar la mort dels seus 38 ocupants.

En un primer moment, ningú no podia entendre què estava passant. Tot semblava indicar que havia començat una guerra d’un abast incalculable. Però, qui era i on era l’enemic? Les investigacions van demostrar que al darrere hi havia una organització d’extremistes musulmans, Al-Qaida, dirigida pel milionari d’origen saudita Ossama bin Laden, refugiat a l’Afganistan i autor dels atemptats del 1998 contra les ambaixades nord-americanes de Nairobi i Dar es Salaam, que van provocar la mort de 258 persones i ferides a 4.257 més. Així ho va posar de manifest el mateix Bin Laden setmanes després dels atemptats contra les Torres Bessones, en les declaracions que va fer a la cadena Al-Jazira de l’emirat de Qatar, en les quals va amenaçar els Estats Units i el món occidental, en general, amb noves accions terroristes.

Uns fets de tan gran abast van originar tota mena d’especulacions. A Europa, la interpretació més recurrent va ser la de confrontació entre civilitzacions, emparada en les teories exposades de Samuel Huntingtonuns anys abans. També va ser recurrent la interpretació defensada per gent com Susan Sontag o Ignacio Ramoneta les pàgines de Le Monde Diplomatiqueen el sentit que representaven una ofensiva del Tercer Món, i més específicament una mena d’alternativa violenta gestada al món islàmic per venjar les humiliacions sofertes per part d’Occident en les darreres dècades. En el camp del periodisme va destacar el llarg article publicat a Il Corriere della Seraper la periodista Oriana Fallaci (L’orgull i la ràbia), en què feia una ardent defensa de la civilització occidental davant de l’Islam i que va originar un debat d’alta volada a tots els fòrums d’opinió mundials.

Als Estats Units, el país agredit, les coses van ser enteses d’una manera més concreta. Per a l’administració Bushes tractava d’una declaració de guerra que requeria una resposta bèl.lica. El president George W. Bush així ho va donar a entendre des de la seva primera intervenció pública, unes hores després dels atemptats de l’11 de setembre, en considerar que l’enemic era purament i simplement el terrorisme i els països que li donaven aixopluc, i que calia declarar-los la guerra de forma immediata i contundent. Els Estats Units van buscar immediatament el consens a les Nacions Unides i el suport de tots els països disposats a defensar la causa de la llibertat, ja fossin europeus i aliats a l’OTAN, ja fossin de tradició islàmica. Així, van obtenir la conformitat de l’ONU, de la Unió Europea, de l’OTAN i de gairebé tots els països veïns de l’Afganistan en la lluita contra el règim talibà que amagava Bin Laden i els seus. També va cercar la col.laboració de les forces afganeses oposades als talibans (Aliança del Nord) i el suport de l’antic monarca del país, llavors exiliat a Roma, Mohammad Zahir Xah, per encapçalar la posterior reconstrucció del país.

Amb aquests asos a la mà, el 7 d’octubre del 2001 els Estats Units i els seus aliats van començar una ofensiva militar contra l’Afganistan sobre la base de bombardejos selectius i massius, combinats amb ajuts militars a les milícies mujahidins i amb ajuts humanitaris a la població civil. La campanya de bombardejos va durar un mes llarg, després van entrar en acció forces terrestres que comptaven amb el suport de totes les ètnies afganeses, atzares, uzbecs, tadjiks i d’altres, menys la paixtu, que nodria el règim talibà i en la qual Bin Laden havia trobat més suports.

Mentre es desenvolupava l’ofensiva militar occidental, però, unes misterioses cartes lliurades a diferents mitjans de comunicació, polítics i altres personalitats que contenien espores d’àntrax (carboncle) van provocar la mort de fins a cinc persones i l’emmalaltiment d’altres, en la que va ser considerada una nova acció terrorista destinada a minar la moral de la població nord-americana i a fer témer a les autoritats la realització de nous atemptats terroristes contra les principals plantes energètiques del país. En acabar l’any, l’FBI no havia pogut demostrar la relació entre les espores d’àntrax i el terrorisme islàmic i encarrilava les responsabilitats cap a algun grup de científics nord-americans vinculats amb alguna mena d’organització antigovernamental. Amb això, tampoc es rebutjaven les possibles vinculacions d’aquesta suposada organització amb el terrorisme internacional, tenint en compte que les investigacions havien demostrat que els integrants dels comandos suïcides (entre 3 i 6 persones a cada avió segrestat) eren gent benestant d’origen àrab (saudita o egípcia) amb una llarga tradició de residència a països occidentals.

La caiguda d’un avió quan acabava d’enlairar-se sobre el barri novaiorquès de Queens el 12 de novembre també va desfermar, inicialment, les pors de nous atemptats criminals terroristes, però les investigacions iniciades aquell mateix dia van demostrar que es tractava d’un accident fortuït. En tot cas, dos mesos després de començar la guerra, Kabul ja era en mans dels aliats i Qandahar, el darrer feu talibà, queia el 7 de desembre, mentre que el líder paixtu moderat Hamid Karzai encapçalava el futur govern provisional afganès, que tindria la responsabilitat de redreçar la situació i convocar les primeres eleccions lliures del país sota la protecció occidental i el suport de les principals potències regionals, Rússia, el Pakistan, l’Índia, l’Iran i altres països veïns. Al finalitzar l’any, la guerra semblava guanyada, però no s’havia aconseguit el principal dels objectius amb què es va començar: capturar Bin Laden i el mul.là Mohammad Omar, líder espiritual dels talibans.