Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Madrid va viure el pitjor atemptat d´Al-Qaida a Europa amb el resultat de 192 persones mortes i més de 1.400 de ferides

Vídeos Vídeos
Atemptats a Madrid
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas 11-M (53)
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Infraestructures ferroviàries: trens, estacions (300)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Abderrahim Zbakh (2)
Abu Dabah (1)
Amer Azizi (1)
Ángel Acebes (74)
Chej Maher (1)
Jamal Zougam (4)
José Emilio Suárez Trashorras (4)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
José María Aznar (620)
Juan José Ibarretxe (195)
Mariano Rajoy (296)
Naima Ouled Akcha (1)
Pilar Manjón (3)
Rafá Zouhier (1)
Entitats Entitats
Al-Qaida (241)
Ansar Al-Islam (7)
Audiència Nacional (322)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Estadi Santiago Bernabéu (13)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Guàrdia civil (196)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
130 lectures d'aquest article
20 impressions d'aquest article
Atemptats a Madrid
11-M
L’11 de març del 2004, tres dies abans de les eleccions generals espanyoles, Madrid va patir un terrible atemptat que va deixar un balanç de 192 morts i més de 1.400 ferits. Un total de deu motxilles van explotar en quatre trens de rodalia, en un seguit de deflagracions que van començar a les 07.40 del matí, quan el primer dels quatre trens arribava a l’andana de l’estació d’Atocha. La resta es van succeir amb només 5 minuts de diferència. El retard de dos minuts en un dels combois va evitar que quatre bombes més esclatessin a la principal estació ferroviària de Madrid.

El fet que el ministeri de l’Interior del govern del PP mantingués com a primera hipòtesi que la matança era obra d’ETA va acabar condicionant el resultat de les eleccions generals de tres dies després. Finalment, ja fos per l’impacte de l’atemptat mateix i la responsabilització d’aquest al govern del Partit Popular o per la pèssima gestió informativa posterior, una part important de l’electorat de centreesquerra es va mobilitzar en favor del PSOE i va atorgar la victòria a aquest partit.

Al principi tot apuntava a ETA, i aquesta teoria beneficiava el PP, que podia retreure al PSOE el seu pacte a Catalunya amb un partit, ERC, el màxim dirigent del qual s’havia trobat amb la banda terrorista. El maeix lehendakari Juan José Ibarretxe va condemnar l’atemptat donant per descomptat que era obra d’ETA. Però les posteriors informacions, que van atribuir l’atemptat al terrorisme islàmic, ho van canviar tot, deixant en evidència les teories d’un govern que continuava insistint en el terrorisme d’ETA, perquè suposadament n’era el principal beneficiari electoral. Entrada la nit de l’11 i al llarg del 12 es van anar coneixent una sèrie de fets que gairebé definitivament van decantar les proves cap a Al-Qaida, mentre que el govern es resistia a reconèixer aquest fet, convençut que l’autoria islamista li suposaria un dur cop electoral per la inevitable vinculació entre l’atemptat i el suport que José María Aznar havia donat a la política dels Estats Units a l’Iraq.

La tensió va anar creixent durant el 12 i el 13 de març, els socialistes van denunciar el que consideraven una manipulació informativa del govern, una part important de la població urbana del país va posar-se al costat d’ells i amb això n’hi va haver prou perquè el dissabte 13, dia de reflexió, es visqués a l’Estat una situació anòmala, amb manifestacions de protesta i atacs a les seus del PP, posant els seus dirigents contra les cordes. Quan Mariano Rajoy va sortir a l’escena per demanar el final de les manifestacions entorn a les seves seus, ja sabien que havien perdut la batalla de l’opinió pública i, amb ella, les eleccions del 14 de març.

Al marge de la política, les investigacions policials i judicials sobre l’11-M van permetre en els mesos següents l’empresonament d’un elevat nombre d’islamistes. La policia va determinar que la matança de l’11-M havia estat perpetrada per immigrants amb permís de residència que portaven més de deu anys a Espanya. També que l’operació havia costat 10.000 euros i que el cap havia estat un veí del districte madrileny de Ciudad Lineal natural de Tànger, Jamal Zougam, de 30 anys. Aquest estava relacionat amb Abu Dabah, un afganès ja empresonat per vinculacions amb l’11-S; amb Amer Azizi, un marroquí considerat el número 2 d’Al-Qaida a Espanya; i amb Chej Maher, un sirià vinculat a l’organització Ansar al-Islam. Entre els detinguts també destacava Abderrahim Zbakh, el Químic, responsable de la fabricació de les bombes, i una dona, Naima Ouled Akcha. Entre els incriminats, sobresortia l’exminaire espanyol José Emilio Suárez Trashorras, que havia venut als terroristes els 110 quilos de goma-2 usats, ajudat pel seu cunyat. Entre els no detinguts però implicats en la trama de l’11-M van destacar així mateix els set terroristes islàmics morts a Leganés el 3 d’abril en suïcidar-se just abans que la policia entrés al pis per detenir-los després de tot un dia de tenir-los controlats.

Les investigacions policials també es van decantar cap a la banda dels confidents de la policia i la Guàrdia Civil, després que un dels principals, Rafá Zouhier, assegurés davant dels tribunals que el van interrogar que havia avisat els seus superiors policials de la possibilitat d’un atemptat islamista a Espanya i que aquests haurien relativitzat la informació o, en el pitjor dels casos, no l’haurien passat als llavors responsables d’Interior del PP. L’episodi de les detencions es va acabar provisionalment a finals d’octubre amb la captura dels terroristes que pretenien atemptar contra l’Audiència Nacional i altres punts clau de Madrid, com ara la seu del PP al carrer de Génova, la Torre Picasso i l’estadi Santiago Bernabéu.

La gravetat dels fets de l’11-M també va induir a la formació d’una comissió parlamentària per analitzar les responsabilitats en els fets, que va començar la feina el 6 de juliol i que havia de culminar amb les compareixences de finals de novembre de José María Aznar i de José Luis Rodríguez Zapatero, a més de la del ministre de l’Interior del moment, Ángel Acebes. A les sessions van comparèixer tota mena de responsables policials i polítics, fent declaracions molts cops contradictòries, mentre eren interrogats per cadascun dels partits, seguint la línia de les versions oficials respectives. El PP va voler demostrar que hi havia prou elements per avalar el decantament d’Acebes per la pista d’ETA, mentre que el PSOE volia demostrar que el ministeri de l’Interior popular havia estat enganyant la població.

La compareixença efectiva d’Aznar i Zapatero no es va concretar fins al 15 de setembre, quan es va establir els dies 21 i 29 de novembre, respectivament. Davant la comissió, Aznar es va refermar en totes les explicacions donades pel seu govern en els dies que van seguir l’atemptat, denunciant al mateix temps les maniobres socialistes del dia de reflexió sobre l’opinió pública del país. A la seva compareixença, Zapatero va defensar la legitimitat de la victòria electoral socialista i va tornar a acusar el govern d’Aznar d’haver amagat informació sobre l’atemptat a la ciutadania. Finalment, el ressò obtingut per les declaracions de tots dos va quedar eclipsat per les denúncies emeses el 15 de desembre per la portaveu de les víctimes de l’11-M, Pilar Manjón, que va criticar durament l’afany de protagonisme de polítics i mitjans en tot el procés d’investigacions i l’oblit imperdonable que havien tingut els integrants de la comissió cap a les víctimes, en no haver aportat cap nou element que introduís alguna llum sobre els fets.