Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Rodríguez Zapatero va guanyar les eleccions del 14 de març i es va convertir en el segon president socialista

Vídeos Vídeos
El PSOE guanya contra pronòstic les eleccions del 14 de març
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas 11-M (53)
Eleccions i processos electorals (1758)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Felipe González (226)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
José María Aznar (620)
Mariano Rajoy (296)
Entitats Entitats
Al-Qaida (241)
Aralar (17)
Bloc Nacionalista Gallec (119)
Chunta Aragonesista (28)
Congrés dels Diputats (476)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Eusko Alkartasuna (167)
Izquierda Unida (222)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
41 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Eleccions generals
14-M
Amb els antecedents dels atemptats d’Atocha de tres dies abans, el 14 de març del 2004 el socialista José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar, contra pronòstic, les eleccions generals espanyoles, en aconseguir el PSOE el 42,6% dels vots i 164 escons al Congrés. Zapatero va rebre 10.907.530 vots, més que Felipe González i José María Aznar en els seus respectius governs. El Partit Popular sortint, que presentava Mariano Rajoy com a cap de llista, va aconseguir 9.628.201 vots, el 37,6%, i 148 escons. La participació es va situar en el 77%, 9 punts més que en els anteriors comicis. Els resultats obtinguts per la resta de partits fins a completar l’arc parlamentari de 350 diputats van ser: 10 per CiU, 8 per ERC, 7 pel PNB, 5 per IU, 3 per CC, 2 pel BNG, 1 per CHA, 1 per EA i 1 per Aralar.

Era un canvi total del panorma política espanyol, en el qual havien jugat un munt de factors. En un principi, ningú no dubtava de la victòria popular amb majoria, més aviat, simple, però l’atemptat islamista del dijous anterior ho va trasbalsar tot. La insistència en l’autoria d’ETA per part del PP (malgrat la trucada i el comunicat de l’organització) va posar tothom en contra del govern, i va induir a una massiva participació electoral (77,2%), encarrilant el vot útil cap al PSOE (IU, només 5 diputats) i afavorint un suport general a les seves delegacions, que va fer de la catalana la millor (va passar de 17 a 21 diputats).

Així, la matança islamista va provocar una reacció anti-PP general, que va remoure l’esperit contra la guerra, les crítiques al Prestige i el rebuig a l’absolutisme d’Aznar. A Catalunya, va reforçar l’opció tripartida (CiU, de 15 a 10 diputats; PPC, de 12 a 6 diputats), i a Euskadi, el sobiranisme democràtic basc (PP de 7 a 4 diputats). Reaccions similars es van produir a Galícia i a Andalusia, amb un PP tocat a les Illes i criticat al País Valencià. Amb tot, el PP va quedar amb una majoria simple al Senat de 102 escons.

L’endemà mateix de les eleccions, Zapatero va sortir a recalcar que la victòria havia estat del PSOE, al marge d’Al-Qaida, i que el nou govern socialista volia convocar totes les forces polítiques per unificar criteris en la lluita antiterrorista. Va aclarir, però, que el PSOE governaria sol i que reclamaria ajuts només quan ho cregués convenient. Zapatero també va anunciar la seva voluntat de reforçar els lligams amb Europa i de donar suport a la nova Constitució europea, amb l’objectiu de facilitar-ne l’aprovació. Finalment, el nou president del govern espanyol va afegir que el PSOE volia inaugurar un estil nou, amb diàleg amb les comunitats i governs autonòmics, per debatre la reforma dels Estatuts, sempre que s’adeqüessin a la Constitució i hi hagués un ampli consens en els Parlaments regionals i al Congrés dels Diputats.

Entre les concrecions apuntades per Zapatero va sobresortir l’anunci de retirada dels 1.300 soldats espanyols instal·lats a l’Iraq abans que no finalitzés el 30 de juny el termini acordat per l’administració anterior amb els Estats Units.

Zapatero només admetia una permanència militar espanyola al país àrab si les Nacions Unides comandaven directament la reconstrucció de l’Iraq. D’aquesta manera, Zapatero va voler complir amb les seves promeses electorals i feia honor a les crítiques fetes al govern Aznar un any abans. De la mateixa manera, el nou president de govern espanyol volia que la decisió fos cabdal per començar a refer les relacions d’Espanya amb l’Europa de l’eix franco-alemany, sempre contrària a la intervenció.