Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2011

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
37 lectures d'aquest article
15M: la revolució del poble
Se’l va comparar de seguida amb la Primavera Àrab i el Maig del 68. El 15 de maig, dies abans de les eleccions municipals i autonòmiques espanyoles del dia 22, es van celebrar de manera simultània manifestacions de protesta a 58 ciutats de l’Estat espanyol. Les accions volien mostrar el descontentament de la ciutadania pels ajustos realitzats pel govern de Zapatero per contenir la crisi financera europea, que mentre aprovava mesures per rescatar els bancs anunciava retallades socials.

El clam del poble va marcar l’inici d’un heterogeni ventall de reivindicacions polítiques, econòmiques i socials per demanar canvis profunds al model democràtic i econòmic existent. A Internet, el moviment va adquirir popularitat com la Spanish Revolution i va contagiar altres ciutats d’arreu del món.

Aquesta jornada reivindicativa, organitzada principalment a través de les xarxes socials, va precipitar els esdeveniments. A Madrid va sorgir la idea de fer una acampada a la plaça del Sol. El 16 de maig la policia va desallotjar violentament les més de 100 persones concentrades. L’acció policial va provocar protestes en suport de l’acampada, que es van multiplicar a altres ciutats espanyoles i de la resta del món.

Des de l’inici, el moviment del 15M va comptar amb el suport d’associacions de caràcter divers. El 18 de juny, més de 200 artistes i intel•lectuals van fer públic el manifest Contra la persecució i criminalització de la democràcia. En suport a la dignitat de la indignació, mentre se succeïen diversos actes reivindicatius i noves manifestacions a la resta de l’Estat, que anaven eixamplant el moviment. El 22 de maig els manifestants seguien acampats a les places de les principals ciutats espanyoles i la majoria s’hi van mantenir fins a mitjan de l’estiu.

El 27 de maig, l’ajuntament de Barcelona va decidir desallotjar temporalment la plaça de Catalunya. Es van al·legar raons d’higiene i salubritat, així com la celebració de la victòria del FC Barcelona a la final de la Champions League. L’acció, realitzada per la força, va provocar 147 ferits, cosa que va generar més convocatòries a altres places de l’Estat espanyol. Els indignats van demanar la dimissió del conseller d’Interior de la Generalitat, Felip Puig.

Uns dies més tard, el 14 de juny, més de 2.000 persones es van concentrar al davant del Parlament amb la intenció d’acampar i d’impedir, al dia següent, l’aprovació de noves retallades socials. Els acampats van voler tallar el pas dels diputats i van provocar alguns incidents. Hi va haver 40 ferits i set persones detingudes. La majoria dels manifestants es van desvincular dels actes violents apel·lant a l’estratègia de resistència activa i no violenta del moviment. Els indignats van assegurar que els actes aïllats de les persones que havien agredit els parlamentaris no representaven tot el col·lectiu, que es definia com a “pacífic, creatiu, constructiu i inclusiu”, i van acusar els polítics de criminalitzar el moviment. En aquest sentit, van afirmar que el que “veritablement els espanta és que s’estan obrint nous mètodes de participació i decisió que posen en qüestió la legitimitat de l’actual sistema democràtic”.

Per la seva part, alguns responsables polítics van expressar la seva indignació i van advertir de l’ús de la força pública si es tornaven a repetir fets violents. La Fiscal Superior de Catalunya, Teresa Compte, va afirmar que calia “tolerància zero amb qualsevol atac a les institucions democràtiques”.

D’altra banda, una de les subcomissions de l’AcampadaBCN va aconseguir incloure en el document de mínims del 15M l’autodeterminació del poble català. En concret, el text Primeres mesures urgents per a una vida digna reconeixia el dret a l'autodeterminació de tots els pobles del món, com es recull en la Carta de les Nacions Unides, i per tant de Catalunya, tant en la seva versió en català com en la versió en castellà. Tanmateix, la inclusió va generar controvèrsia entre els membres del moviment, i la subcomissió d’Autodeterminació va acabar denunciant pressions, manipulació i falta de democràcia per part d’algunes persones de l’organització per les traves posades a l’hora introduir la demanda. La decisió va haver de passar per dues votacions de l’assemblea i tres debats per ser, finalment, aprovada.

El 30 de juny es va desallotjar el campament de plaça de Catalunya. L’Ajuntament va valorar en 240.000 euros els danys causats des de l’inici de les protestes. Uns dies abans, els activistes ja havien començat a traslladar les seves accions als barris de Barcelona i de l’àrea metropolitana per continuar treballant a través d’una xarxa social d’intercanvi, coneixement i intervenció que mantingués vives les seves reivindicacions.