Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Manuel Vázquez Montalbán

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas GAL (79)
Corrupció, frau i suborn (505)
Partits polítics i entitats (1853)
Relació entre política i mitjans de comunicació (107)
Personatges Personatges
Felipe González (226)
Fernando Morán (4)
Javier De la Rosa (44)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Barrionuevo (58)
José María Ruíz Mateos (6)
Julián García Vargas (9)
Luis Roldán (47)
Mario Conde (51)
Narcís Serra (73)
Ricardo García Damborenea (17)
Entitats Entitats
ABC (35)
Cadena COPE (52)
Cadena SER (47)
Canal Plus (25)
Convergència i Unió (1824)
El Mundo (40)
El País (48)
Grupo Prisa (25)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
44 lectures d'aquest article
1995: el bloqueig del 'felipisme'



"Va ser el 1995 quan van arribar al clímax els escàndols econòmics vinculats a la gestió socialista, i també quan es va destapar la trama dels GAL, que evidenciava l'existència de terrorisme d'Estat"


Manuel Vázquez Montalbán

Des de la perspectiva del PSOE i els seus aliats s'insisteix que l'operació d’acoso y derribo del govern socialista va començar l'endemà de les eleccions generals del 1993, com a prova que l'oposició no acceptava el resultat de les urnes. Aquesta explicació és insuficient per explicar l'enrarit clima polític del 1995, i s'ha de tenir en compte la quantitat d'elements que el mateix govern González va donar a l'oposició perquè el setge fos possible: va ser el 1995 quan van arribar al clímax els escàndols econòmics vinculats a la gestió socialista, i també quan es va destapar la trama dels GAL, que evidenciava l'existència de terrorisme d'Estat.

Si la detenció del fugitiu Roldán avisava dels bons desitjos del govern per aclarir alguns aspectes de la corrupció econòmica, la feina filibusterista empresa des del PSOE contra els jutges que impulsaven les investigacions sobre la corrupció i els GAL enfosquia la possible catarsi governamental. El filibusterisme va arribar al punt àlgid quan García Damborenea va implicar en l'organització dels GAL l'ex-ministre de l'Interior José Barrionuevo i el mateix cap de govern, Felipe González. A partir de l'estiu, el país, i sobretot la capital de l'Estat, dotada d'un especial microclima polític enrarit, va viure situacions d'histèria política en els tres fronts del bloqueig contra el felipisme: el polític, dirigit pel PP i Izquierda Unida; el mediàtic, sobretot impulsat per El Mundo, Abc i la COPE, amb el doble objectiu de minar el felipisme i el grup PRISA (El País, la SER, Canal +); i el judicial, on les mesures preses per Garzón contra els implicats en els GAL i la dimissió del jutge diputat Pérez Marino van ser interpretades com una persecució del govern a càrrec d'una part del poder judicial. El PSOE va contraatacar denunciant una conspiració antidemocràtica moguda pels partits de l'oposició i secundada per alguns mitjans de comunicació i per financers caiguts en desgràcia, com ara Mario Conde, Javier de la Rosa i Ruiz-Mateos. També va ser el 1995 quan un grup d'intel·lectuals, alguns d'ells en altres temps victorejats pel PSOE, van reclamar la dimissió de Felipe González per fer possible la "normalitat democràtica".

Acabava el 1995 i va ser un grup de destacats socialistes, encapçalats per Fernando Morán, qui va demanar el mateix i amb finalitat similar. L'escac a Felipe González moltes vegades va passar per la persona interposada de Jordi Pujol, acusat de prestar al felipisme una capacitat de supervivència que no es corresponia amb l'evolució de la consciència social del país. Les eleccions autonòmiques van posar en evidència l'avanç del Partit Popular i més relativament d'Izquierda Unida i el retrocés del PSOE en el conjunt de l'Estat i de CiU a Catalunya. Potser forçat pel desgast de la seva aliança amb el PSOE, Pujol va retirar el suport total al govern a partir del juliol, però no el va empènyer en la seva caiguda, i es va negar a secundar qualsevol moció de censura que vingués del PP. Durant el 1995, la relació entre el PP, presumpta alternativa de poder, i els partits nacionalistes majoritaris a Catalunya i Euskadi va passar per diferents estadis, de la crispació a l'acostament per tornar a la crispació en vista dels progressos sòcio-electorals del PP tant a Catalunya com a Euskadi.

Forçat a acceptar les dimissions de ministres com Serra i García Vargas, i a convocar eleccions generals anticipades, Felipe González va aconseguir que el PNB i CiU li donessin el suport suficient per permetre-li presidir el govern de la UE durant tot el segon semestre, confiat que les abundants possibilitats de sortir fotografiat junt amb la plana major mundial l'ajudaria a escurçar distàncies amb el PP i a abordar les eleccions del març amb alguna esperança de perdre per tan poc que amb l'ajut de CiU i el PNB fos possible el continuisme d'aquesta estranya unió d'antics contraris que van ser el felipisme i el pujolisme.