Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Marcos Ordóñez

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Festivals i premis de música, teatre i dansa (241)
Teatre (195)
Personatges Personatges
Alfons Flores (2)
Alicia Pérez (1)
Boris Rotenstein (4)
Calixto Bieito (17)
Cecília Rossetto (1)
Ferran Madico (1)
Joan Anguera (4)
Jordi Sánchez (5)
Jordi Vila (1)
Josep Pere Peyró (3)
Mario Gas (15)
Patrice Chéreau (4)
Robert Lepage (1)
Vicky Peña (11)
Xavier Albertí (5)
Entitats Entitats
Teatre Grec (11)
Teatre Lliure- Teatre públic (46)
55 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
1995, l'any teatral



El trofeu al Millor Jove Director de l'any se l'emporta, no obstant, Calixto Bieito, per la seva enèrgica i imaginativa revisió de dos clàssics

Marcos Ordóñez

El 1995 va ser l'any en què Mario Gas va aconseguir el seu èxit més rodó amb l'espectacular Sweeney Todd, encara en cartell quan apareguin aquestes línies, i on Vicky Peña va pujar al cel. Xavier Albertí, un dels nostres millors joves directors, va recórrer la prosa de Sagarra a Una geografia estilogràfica i ens va mostrar un Hamleta través dels ulls d'Ofèlia, l'estupenda Alicia Pérez, dos notables treballs de petit format, però es va entrebancar amb les pedres del Grec amb Antoni i Cleopatra. El trofeu al Millor Jove Director de l'any se l'emporta, no obstant, Calixto Bieito, per la seva enèrgica i imaginativa revisió de dos clàssics: El rei Joan, de Shakespeare, i Amfitrió, de Molière, el seu recent debut al Lliure, a càrrec tots dos del que es perfila com una de les possibles (i millors) companyies estables del país (mitjana d'edat: 25 anys). I si parlem de Bieito hem de parlar de Ferran Madico, el seu habitual ajudant de direcció, que va debutar muntant un Treballs d'amor perduts de característiques semblants: joventut, força, convicció. En el capítol de Nous Autors s'ha d'assenyalar l'èxit de públic i crítica de Jordi Sànchez, que, amb Kràmpack, una presumpta comèdia lleugera que-no-convé-prendre's-a-la-lleugera, es va marcar el debut més fresc, brillant i prometedor dels últims anys, així com la consolidació com a dramaturg (en el circuit off) del mallorquí Josep Pere Peyró, actor-director en les seves pròpies peces, aquest any les més que estimables Quan els paisatges de Cartier-Bresson i Una pluja irlandesa.

Tres produccions que amb escàs pressupost van aconseguir els seus objectius van ser 1) Un cas curiós, un Goldoni del Centre Dramàtic del Vallès, dirigit per Jordi Vila amb un esplendorós Joan Anguera, 2) La cabeza del dragón, el retrobament de Valle i el GAT amb direcció d'Alfons Flores, i 3) La cantatriu calba, el millor muntatge fins ara de Boris Rothenstein, una original i sofisticada relectura del text de Ionesco.

Finalment, les visites estrangeres. L'actriu argentina Cecília Rossetto, gairebé barcelonina d'adopció, va tomar a fer gala dels seus múltiples talents a Dame un beso, els britànics Theatre de Complicité van arrasar amb la impressionant The three lives of Lucie Cabrol; el teatre francès va arribar de mans de dos enormes creadors, Jacques Nichet, responsable del Theatre des Treize Vents, que va oferir un puríssim Alceste, i Patrice Chéreau, artífex d'un dels seus més essencials muntatges, la revisió de Dans la solitude des champs de coton, de Koltés. Medalla d'or per a l'espectacle més valent, arriscat i generós de l'any: Les sept rivages de la rivière Ota, una superproducció íntima del jove mestre Robert Lepage.