Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Jordi Pujol

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política catalana (2179)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Joan Carles de Borbó (205)
Jordi Pujol i Soley (858)
Jordi Pujol Ferrusola (3)
José María Aznar (620)
Luis de Galinsoga (2)
Marta Ferrusola (9)
Oriol Pujol Ferrusola (49)
Entitats Entitats
Banca Catalana (7)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Cristians Catalans (1)
Generalitat de Catalunya (1919)
Partit Popular de Catalunya (319)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
25 lectures d'aquest article
601 impressions d'aquest article
Jordi Pujol
23 anys de presidència
Jordi Pujol i Soley va néixer a Barcelona el 9 de juny del 1930. El seu pare treballava a la borsa i la seva mare era filla d’uns petits propietaris agrícoles de Premià de Dalt. El seu avi matern havia estat alcalde de la població per la Lliga, però el seu pare havia simpatitzat amb ERC durant la República. Acabada la guerra, Jordi Pujol formava part d’aquelles famílies de classe mitjana catòliques que van perdre la guerra, però que gràcies al seu catolicisme es van salvar de la repressió franquista.

Segons havia explicat ell mateix alguna vegada, la idea de dedicar-se a la política li venia de molt lluny. De l’octubre del 1941, quan només tenia 11 anys i en una excursió al cim del Tagamanent, acompanyat del seu oncle i d’un amic de la família, va poder contemplar una ermita en estat ruïnós i unes masies abandonades. Davant la desolació del paisatge va dir que caldrien molt anys “per refer tot això”.

Format al Col·legi Alemany de Barcelona, paral·lelament va aprendre d’una manera autodidacta a escriure en català. Va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona, on va començar el seu acostament a la política i es va fer un espai entre els sectors catalanistes i cristians, va entrar en contacte amb el Bloc Escolar Nacionalista (BEN) i els grups Miramar i Torres i Bages, tots ells de tradició catòlica, que van desembocar en la creació del grup conegut per les sigles CC (Cristians Catalans o Crist Catalunya). Interessat des d’aquells temps per la forta onada migratòria procedent del sud de l’Estat i també per les idees dels pensadors europeus, el 1948 va viatjar d’una banda al sud d’Espanya per entendre el procés de la immigració i de l’altra a Estrasburg, ciutat europeista per excel·lència, i París.

El juny del 1956, un cop llicenciat en medicina, es va casar a Montserrat amb Marta Ferrussola, amb qui va tenir set fills, Jordi (1958), Marta (1959), Josep (1963), Pere (1965), Oriol (1966), Mireia (1969) i Oleguer (1972). El seu vessant nacionalista, però, es a imposar al professional i científic. El 1958 va publicar el seu primer llibre, Fer poble. Fer Catalunya. El 1960 va ser detingut i condemnat en consell de guerra a set anys de presó per haver organitzat una protesta ciutadana contra el llavors director de La Vanguardia, l’anticatalanista Luis de Galinsoga, i haver protagonitzat els anomenats Fets del Palau, durant els quals es va interpretar el Cant de la senyera en presència de ministres franquistes. Les campanyes en favor de l’alliberament d’aquell jove metge catalanista, amb pintades com ara Catalunya-Pujol, van proliferar i van posar de manifest el seu incipient lideratge entre alguns sectors del catalanisme. Malgrat tota la pressió perquè l’alliberessin, Pujol va complir dos anys i mig de presó a Saragossa.

Un cop fora de la presó va reorientar les seves activitats professionals cap a projectes d’articulació nacional: Banca Catalana, Enciclopèdia Catalana i publicacions periòdiques com ara el diari El Correo Catalán i la revista Destino. El 1965 va publicar el seu segon llibre, Construir Catalunya.

Als anys setanta, Pujol es va integrar a l’Assemblea de Catalunya, el principal organisme unitari de la lluita antifranquista a Catalunya, i va fundar Convergència Democràtica de Catalunya el 20 de novembre del 1974. També va participar en el llançament del diari Avui (1976) i va publicar el seu tercer llibre, Dels turons a l’alta banda del riu (1978).

Elegit diputat a les Corts en les eleccions del 1977 i el 1979, l’any 1980 va arribar a la presidència de la Generalitat de Catalunya com a cap de la coalició Convergència i Unió (CiU), formada pel seu partit i Unió Democràtica de Catalunya (UDC). La victòria de Pujol en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la dictadura franquista va ser inesperada, especialment pels partits d’esquerra que donaven la victòria per descomptada. Finalment, la distribució del Parlament de Catalunya va quedar de la següent manera: CiU, 43; PSC, 33; PSUC , 25; CC-UCD, 18; ERC, 14, i PSA (Partido Socialista Andalucista), 2. El suport d’UCD i d’ERC va permetre a Pujol obtenir la presidència de la Generalitat.

En aquells moments inicials de recuperació de l’autogovern català tot semblava possible, però el cop d’Estat del 23 de febrer del 1981 ho va fer trontollar tot. En aquells moments, Pujol va ser la primera autoritat política de tot l’Estat que va prendre la paraula públicament, ja que la resta de líders es trobaven segrestats al Congrés dels Diputats. Després de parlar amb el rei, Pujol es va adreçar al poble a través de Radio Nacional d’Espanya i va explicar que el rei Joan Carles li havia dit la famosa frase “tranquilo Jordi, tranquilo”.

Però les conseqüències polítiques de l’intent de cop d’Estat van ser dures. UCD i PSOE van tirar endavant la LOAPA (llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic) i va començar un procés de dilució de l’autogovern català. En aquest context, la figura de Pujol va ser objecte de tota mena d’atacs. Amb la pujada del PSOE al poder del govern central a finals del 1982, el Banc d’Espanya va iniciar el procés contra la banca impulsada per Jordi Pujol. L’any 1983 Pujol es va veure involucrat en la crisi de Banca Catalana, i el maig de l’any següent va ser inclòs en la querella presentada per la Fiscalia General de l’Estat contra els exdirectius de l’entitat. Absolt de tots els càrrecs, va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya l’abril del 1984 amb 72 escons i va aconseguir una majoria absoluta que va repetir en les eleccions del maig del 1988, amb 69 escons, i del març del 1992, amb 70 escons.

Pujol es va referir algunes vegades a aquests anys com als anys de “la travessia del desert”. Però l’any 1993, el PSOE va perdre la majoria absoluta a les Corts espanyoles que havia conservat des de l’octubre del 1982, i això va permetre que CiU tornés a tenir un paper clau en la política espanyola, donant suport al govern com ho havia fet fins al 1982 amb els governs d’UCD.

Aquest clima d’entesa es va veure estroncat per l’esclat de diversos casos de corrupció (els escàndols Rubio i Roldán del 1994) i pels casos GAL i CESID. L’octubre del 1995, Pujol va retirar de forma pactada el seu suport al govern espanyol, que no va poder aprovar els pressupostos generals de l’Estat i es va veure abocat a convocar eleccions avançades.

Abans, però, el novembre del 1995, es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya i Jordi Pujol va ser reelegit president de la Generalitat per cinquena vegada consecutiva, encara que aquesta vegada sense majoria absoluta en obtenir 60 escons. Governant amb suports puntuals dels diversos grups, Pujol va tirar endavant una política de reforçament de les infraestructures viàries del país, arrelament de la normalització lingüística, impuls de les activitats econòmiques i reivindicació de les transferències pressupostàries per part del govern central.
El març del 1996, quan el Partit Popular va guanyar les eleccions espanyoles sense majoria absoluta, José María Aznar va ser investit president gràcies als vots de CiU, que, prèviament, havia pactat un conjunt de contrapartides a aquest suport. Malgrat la importància d’alguns d’aquests pactes, l’acord amb el PP no va ser entès per molts sectors de la societat catalana i de la mateixa CiU.

Així es va reflectir en les eleccions al Parlament de Catalunya del 17 d’octubre del 1999, en què CiU es va mantenir com a primera força parlamentària però amb només 56 diputats. Jordi Pujol va aconseguir ser investit president de la Generalitat de Catalunya per sisena vegada consecutiva gràcies a l’abstenció d’ERC i al vot favorable del Partit Popular, amb qui CiU va establir una aliança estable durant tota la legislatura que li va valer un important desgast. Aquest desgast es va anar agreujant després del triomf amb majoria absoluta del PP el març del 2000, que feia innecessària la contribució de CiU a la governabilitat espanyola.

Aquesta desigual aliança amb el PP va ser el centre de les crítiques d’una oposició socialista encapçalada per Pasqual Maragall, que en les eleccions del 1999 havia aglutinat al seu voltant un ampli ventall de forces organitzades en el moviment cívic Ciutadans pel Canvi i que, a més, es va presentar coalitzada amb Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona. Aquesta àmplia confluència havia permès que, en conjunt, les llistes de les coalicions encapçalades pel PSC obtinguessin sis mil vots més que CiU, encara que tinguessin quatre escons menys.

Després de sis victòries consecutives i de gairebé vint anys al capdavant de la Generalitat, Pujol veure la necessitat de buscar un successor i va iniciar el camí que portaria Artur Mas a ser candidat el 2003. El 19 de gener del 2001 Mas va ser nomenat conseller en cap, una nova figura creada per l’executiu català que incorporava algunes de les funcions desenvolupades fins llavors pel president, i al cap d’un any Mas és presentava ja formalment con a candidat de CiU a la presidència de la Generalitat. Contra tot pronòstic, CiU va tornar a guanyar les eleccions catalanes del 16 de novembre del 2003, però va obtenir només 46 diputats i va haver de passar a l’oposició, mentre que Pasqual Maragall encapçalava un govern de coalició entre el PSC, ERC i ICV.

El 20 de desembre del 2003 Maragall va prendre possessió i Jordi Pujol va dir l’adéu definitiu al càrrec de president de la Generalitat que havia ocupat durant 23 anys. En tots aquests anys, Jordi Pujol va administrar un total de 252.791,7 milions d’euros (42 bilions de les antigues pessetes) i va realitzar 378 viatges a l’exterior, dels quals 339 a països europeus amb una especial dedicació a França (109), Alemanya (61) i Bèlgica (42). També va visitar Amèrica de Nord en 14 ocasions; Amèrica del Sud, 8; Àsia, 10, i l’Àfrica, 7. Va viatjar 312 cops a la resta de l’Estat i va fer visites oficials a totes les comunitats autònomes, a excepció de Castella la Manxa i Canàries. En 23 anys de president va haver de fer 232 viatges oficials a Madrid.