Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Dues alternatives.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Genètica, biotecnologia i clonacions (137)
Personatges Personatges
Francis Crick (8)
Ian Wilmut (8)
James Watson (8)
Josep F. Abril (5)
ovella Dolly (8)
Roderic Guigó (6)
Entitats Entitats
Celera Genomics Corporation (8)
Comissió Europea (242)
Institut Municipal d'Investigació Mèdica (6)
Institut Nacional de Recerca del Genoma Humà (EUA) (4)
Institut Roslin d´Edimburg (6)
Nature (43)
Projecte del Genoma Humà (4)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Edimburg (Escòcia) (10)
224 lectures d'aquest article
43 impressions d'aquest article
50 anys del descobriment
ADN
El 2003 es va commemorar el cinquantè aniversari d’un dels descobriments més cabdals de la genètica, la biologia i la bioquímica moderna, d’un abast incalculable per conèixer les particularitats intrínseques de la vida, de les espècies i de la condició humana: l’àcid desoxiribonuclric o ADN.

El 1953 James Watson i Francis Crick van descobrir i descriure inicialment l’estructura en forma de doble hèlix de l’ADN i la manera com aquesta estructura es duplicava. El descobriment, publicat a la revista científica Nature, va significar el principi d’un munt de coneixements en genètica teòrica i aplicada. Així, el 1960 es va trobar una explicació al tipus de codi genètic que fan servir les cèl·lules dels organismes vius per convertir el seu ADN en proteïnes. El 1975 es va aïllar el primer gen humà i es va detectar el mecanisme de seqüenciació, del qual el 1986 es va inferir l’automatització i sobre el qual, aquell mateix any, es va aconseguir identificar el primer gen responsable d’una malaltia.

Més endavant, el 1995, es va completar la seqüència genòmica d’un bacteri, l’Haemophilus influenzae, el microorganisme responsable de la grip. Aquest va ser el senyal de sortida perquè es comencés a parlar del Projecte Genoma Humà, i això va facilitar que el 1999 es pogués seqüenciar el primer cromosoma humà. El 2000, l’Empresa Celera Genomics i els primers mandataris britànic i nord-americà, de manera conjunta, van presentar, oficialment, l’esborrany del genoma del éssers humans. Tres anys més tard, la comunitat científica assegurava que el 99,9% del genoma humà ja era seqüenciat, gràcies a la tasca comuna de científics d’un total de cent vint països.

A partir de llavors, el gran repte era desxifrar la informació seqüenciada, per poder establir el lloc de cada gen, quina és la funció que feia i la seva implicació en diverses malalties. Aquesta segona fase del desxiframent del genoma humà va ser impulsada pels instituts nacionals de salut (NIH) dels Estats Units, agrupats en un consorci d’investigació internacional que aplegava diversos centres d’altres països. Entre els catorze centres coordinadors escollits per al projecte hi havia l’equip d’Anàlisi Genètica de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica de Barcelona (IMIM), on destacaven, entre altres, Roderic Guigó i Josep Abril. Aquests dos científics col·laboraven amb l’empresa Celera Genomics des del gener del 2000 i ja havien participat en la primera part del Projecte Genoma Humà creant programes informàtics que permetien estudiar regions genòmiques concretes. Segons aquests investigadors, encara quedava molt per fer, ja que “tenir la seqüència del genoma no és suficient per fer que tota aquesta informació genètica es tradueixi en beneficis mèdics”. Fent servir un símil gràfic, van afegir que, fins a aquell moment, les investigacions científiques desenvolupades havien permès conèixer les lletres que formen el genoma, però que encara quedava la feina de diferenciar-ne les parts importants (els gens) i identificar-ne la funció.

Un altre fet científic d’actualitat durant el 2003 que tenia les arrels en la descoberta de l’ADN el 1953 era la clonació. El primer èxit en aquest camp realitzat amb prou garanties i credibilitat per la comunitat científica internacional va ser el de l’ovella Dolly per part de l’Institut Roslin d’Edimbug. Dolly va néixer el 5 de juliol del 1996 en aquest institut i va ser creada a partir d’una única cèl·lula mare, el nucli de la qual va substituir el nucli d’un òvul que va ser implantat a la mare portadora de Dolly. L’ovella clonada va tenir i alletar sis cries sanes en els quatre anys següents, fet que va demostrar la fertilitat dels clons. Passats aquests anys, però, va mostrar símptomes d’envelliment prematur i va patir artritis a les articulacions. El 2003, precisament, va ser l’any del seu final. L’ovella clònica Dolly va ser sacrificada a causa d’un greu càncer de pulmó d’origen víric que patia. Els problemes manifestats en els darrers mesos de vida van obrir un seriós debat sobre la clonació mateixa com a activitat científica tècnicament vàlida. Ian Wilmut, cap de l’equip que va clonar Dolly, considerava poc probable que la malaltia pulmonar que va patir l’ovella fos deguda a la condició de clon, ja que també la van patir altres animals de la granja d’experimentació que no eren pas clons. En tot cas, la mort de Dolly va aturar la polèmica internacional sorgida entorn dels clons i les seves possibles aplicacions immediates a l’espècie humana.

L’experiment fet amb Dolly es va fer extensiu a altres espècies fins a arribar a clonar micos, ratolins, cabres, gats, vaques i porcs.

Un altre dels beneficis col·laterals de la clonació de Dolly va ser l’experimentació amb cèl·lules mare, que són les que tenen potencialitat de convertir-se en teixit i que es troben en l’embrió, el cordó umbilical i en algun llinatge cel·lular de l’adult. Així, el 2003, la Comissió Europea va donar llum verda a la investigació amb embrions sobrants d’inseminacions artificials, un material genètic que, fins ara, no era utilitzat i restava congelat a les clíniques de fecundació sense que se’n preveiés cap ús. Brussel·les va decidir no desaprofitar aquests embrions i permetre a la comunitat científica que hi treballés. Els avenços en aquest camp podrien representar una altra revolució mèdica, en arribar a conèixer els senyals i mecanismes necessaris perquè una cèl·lula mare n’esdevingui una altra i donés lloc, d’aquesta manera, a la creació d’òrgans i tipus cel·lulars in vitro. Tenint en compte que la cèl·lula podria provenir del mateix pacient, s’aconseguiria així anul·lar el rebuig habitual en els trasplantaments. Aquesta tècnica, a més, podria ser vital per a diabètics, als quals se’ls podrien reimplantar cèl·lules productores d’insulina, o per a malalts d’Alzheimer, als quals se’ls podrien implantar neurones sanes.

Segons els especialistes, doncs, les utilitats potencials de les tècniques que cal desenvolupar amb les cèl·lules mares són moltíssimes, però cal avançar en la legislació sobre el tema, sobretot en països com Espanya, on la investigació amb cèl·lules mare encara era prohibida el 2003.