Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Drets humans (136)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Augusto Pinochet Ugarte (116)
Entitats Entitats
Assemblea General de les Nacions Unides (10)
Declaració Universal dels Drets Humans (1)
Organització de les Nacions Unides (606)
102 lectures d'aquest article
41 impressions d'aquest article
50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans



"Els temps que
vénen són els
temps de la
minoritat i la
multiculturalitat,
no de la uniformitat"



Oriol Sagarra Trias
Advocat

Enguany celebrem el 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides el 10 de desembre del 1948. I, com en tota celebració, es fa balanç i reflexió. Ningú pot negar que encara hi ha moltes barbaritats al nostre voltant. De vegades en tenim notícia efímera, d'altres ni això. No obstant, coincidirem a valorar la declaració i tots els pactes internacionals que ha generat com una de les fites màximes de la civilització.

Aprovada després de dues guerres mundials, la Declaració no va ser un invent sinó que, emparant-se en una tradició de clams i lluites per a l'obtenció de drets i llibertats, va establir un catàleg, el va fixar i proclamar amb una clara voluntat de difusió i d'aplicació universals. Aquesta materialització en els 30 articles i el fet que fossin projectats des de l'ONU per fer-ne patent la voluntat universalista, constitueixen la força bàsica de la Declaració.

L'any 1948 la situació al nostre país pel que fa al tema que ens ocupa ens situava en un llarg túnel, sotmesos a la conculcació més elemental dels drets humans bàsics: penes de mort, tortures, violació de la llibertat d'expressió... Els catalans i els espanyols d'aquell 1948 no podien, ni de lluny, imaginar que la Declaració els arribaria a ser de plena aplicació.

Durant aquest 1998, els analistes han coincidit a destacar, entre altres, dos aspectes vinculats a la seva aplicació actual. D'una banda, la necessitat de disposar d'un tribunal internacional per poder jutjar aquelles persones o organitzacions que han comès crims contra la humanitat. De l'altra, i amb efectes sobre el debat polític local, les invectives proferides contra el dret a l'autodeterminació reivindicat per les nacions sense Estat.

Pel que fa a la primera qüestió, la petició d'un tribunal internacional d'aquestes característiques ha madurat durant els darrers anys i s'ha fet més intensa arran dels judicis per la guerra de Bòsnia o la detenció de Pinochet. Però hi ha ignomínies que potser no es jutjaran mai: les massacres que hi ha hagut a l'Àfrica o a l'Àsia, després de somoure temporalment la consciència occidental, cauen en l'oblit, ni que siguin autèntics genocidis.

Pel que fa al dret a l'autodeterminació, la seva conculcació sol provenir d'una concepció d'aquest dret que acaba atribuint a l'Estat ja constituït la potestat d'exercir-lo. D'aquesta manera, només el subjecte històric ja constituït i institucionalitzat pot emparar-s'hi i, en conseqüència, el nucli fonamental del dret d'autodeterminació queda abolit de facto.

Els drets s'exerceixen en àmbits concrets amb identitats concretes, amb llengües concretes, de tal manera que hi ha col·lectivitats que tenen normes, visions del món diferenciades d'altres, les quals tenen tot el dret d'existir. Poc importa si a aquest dret a ser li volem dir dret humà, o li hem de dir d'una altra manera, tot i que els pactes internacionals posteriors a la Declaració dels drets humans comencen dient, a l'article Ir: "Tots els pobles tenen el dret a l'autodeterminació".

A aquest ampli sector d'intel·lectuals ciutadans del món, els molesta, i no poden entendre, el que anomenen "conflictes de les minories", i sempre acaben acusant de portar a la balcanització qui defensa els drets o interessos de col·lectius. A aquesta classe il·lustrada que segueix vivint amb un esquema fàcil i simple -un Estat, un rei, una llengua i una religió-, se'ls acosten temps difícils. Els temps que vénen són els temps de la minoritat i la multiculturalitat, no de la uniformitat.

La futura celebració del 75è o del centenari de la declaració ens donarà peu, segur, a més alegries, però perquè així sigui cal militar-hi. L'intent de passar d'uns valors ètics a drets exigibles davant de tribunals requereix temps i calia passar per l'etapa en què ens trobem, però no ens hem de desanimar ni renunciar a lluitar cada dia. Algú va dir que els drets humans, tot i no ser una religió, participen de moltes característiques pròpies de les religions. De moment ens hem de felicitar per l'aniversari d'aquest moviment que fa 50 anys que dóna suport a la Declaració.