Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Anuari 1998

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
48 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
A tocar de l'euro
En acabar 1997, el tret més sorprenent de la situació política i social catalana era la normalitat amb que tothom acceptava que al cap de quatre mesos l’Estat Espanyol seria admès sense problemes com un dels membres del club fundador de l’Euro. Això que semblava tan normal era impensable només cinc anys abans i semblava molt difícil quan va començar l’any.

La integració a l’Euro era possible perquè el 1997 va registrar el nivell d’inflació més baix -un 2%- mai no enregistrat des que va començar-se a elaborar l’IPC. Paral•lelament al descens de la inflació fins a valors gairebé insignificants, els tipus d’interès van baixar fins el 4,75%. De sobte les administracions van poder reduir el dèficit perquè mes rera mes disminuïa l’import que havien de destinar al servei del deute acumulat. De sobte les empreses van veure alleugerits els seus comptes de resultats gràcies a la disminució de les càrregues financeres. De sobte els consumidors es trobaven amb més diners disponibles perquè el cost de les seves hipoteques o les lletres del cotxe eren cada dia menors.

Però també de sobte, aquells estalviadors que tenien els diners invertits en productes sense risc veien disminuir la seva retribució. Per primer cop en molts d’anys l’única manera d’obtenir un rendiment significatiu del capital era invertint-lo de forma productiva. D’aquí va venir un important boom del mercat borsari i també la floració de noves iniciatives empresarials. L’enginyeria financera ja no era rendible, havia arribat l’hora de l’economia productiva.

I aquest nou panorama -integració definitiva a l’Europa més desenvolupada i preeminència de l’economia productiva- que era positiu per al conjunt de l’estat espanyol era especialment bo per a Catalunya. Ho era des del punt de vista econòmic perquè s’adaptava a la naturalesa del teixit econòmic català i, permetia, per exemple, que la taxa d’atur catalana baixés per sota del 9%, una xifra inferior a la mitjana europea. I també ho era des del punt de vista polític perquè la plena i definitiva integració a l’Europa més desenvolupada generava una nova dinàmica on els vells estats nació començaven a perdre sentit (qui perd la moneda, perd el poder) i on les nacions històriques tenien molt de camí a córrer. La integració a l’Euro era també la incorporació a nous models de sobirania encara no explorats però que, amb tota seguretat, serien molt més flexibles que els del passat immediat.

La necessitat de descobrir a Europa noves formes d’articulació dels diversos nivells de poder es va fer encara més evident quan la Unió Europea va decidir assumir alhora l’avenç cap a l’Euro i l’ampliació a l’Est.

1997 va ser l’any de la incorporació definitiva de l’antic bloc de l’Est a l’àrea occidental en aprovar-se l’adhesió d’Hongria, Polònia i la República Txeca a l’OTAN i la dels mateixos països més Estònia i Eslovènia a la Unió Europea. Eslovàquia, Romania, Bulgària, Letònia i Lituània van quedar pendents de discutir en un futur no massa llunyà la seva integració. La divisió del món en blocs s’havia acabat definitivament.

En aquest context, Rússia va mantenir una actitud expectant, mentre tractava de resoldre els nombrosos problemes interns que patia, amb un Borís Ieltsin cada cop més deteriorat i una economia que no podia subsistir sense el suport financer dels organismes internacionals. La situació de Rússia contrastava amb la de Xina, on malgrat la desaparició de Deng Xiaoping la continuïtat del desenvolupament econòmic semblava garantida, gairebé tan garantida com la sistemàtica violació dels drets humans. El retorn de Hong Kong a sobirania xinesa, l’1 de juliol, obria el camí a noves formes de desenvolupament que podien anar-se estenent com una taca d’oli per d’altres zones de la Xina.

De moment, la Xina i Rússia tenien prou feina amb els seus problemes interns i deixaven el camp lliure als Estats Units perquè actués com a única superpotència mundial. Un paper que es podien permetre ja que l’any que Bill Clinton iniciava el seu segon mandat presidencial, l’economia nord-americana passava per un dels millors moments de la seva història, es van crear 18 milions de llocs de treball en un any i, de forma sorprenent el dèficit públic es va evaporar.

En el terreny diplomàtic, Estats Units va moure’s amb comoditat a l’Àrea del Pacífic, tot i la greu crisi financera que va afectar els dragons asiàtics, i a l’Àfrica negra, però va topar amb dos obstacles importants: la impossibilitat de consolidar el procés de pau al Pròxim Orient i l’enquistament del bloqueig a Cuba. També va viure moments de tensió amb l’Iraq de Sadam Hussein que es va negar a permetre les inspeccions d’armament decretades per les Nacions Unides després de la guerra del Golf. Per contra, l’enemic tradicional dels Estats Units a la regió, l’Iran d’Ali Khamenei, va començar un procés de relativa democratització amb l’elecció d’un president moderat, Seyed Mohamed Khatami.

Els canvis a l’Iran integrista van contrastar amb l’augment de la violència islamista a Algèria, on es van produir més de 2.000 morts, malgrat la celebració de les primeres eleccions municipals i generals des l’arribada al poder de la junta cívico-militar el 1991. Marroc també va celebrar les primeres eleccions multipartidistes de la seva història que van servir per consolidar la reforma impulsada per Hassan II en els anys anteriors i per fer desbloquejar les negociacions internacionals per a la celebració el 1998 del referèndum sobre el Sàhara occidental.

A Europa occidental, el 1997 semblava iniciar-se un nou cicle polític amb la victòria electoral dels socialistes francesos comandats per Lionel Jospin i la dels laboristes britànics dirigits per Tony Blair, un líder que va sorprendre a tothom per la seva capacitat d’articular una nova manera d’entendre el paper de l’esquerra a les portes del segle XXI. També va ser sorprenent la seva voluntat de tirar endavant contra tots els obstacles les converses per a la pacificació de l’Ulster i la rapidesa amb que es van celebrar els referèndums d’autonomia a Escòcia i al País de Gal•les.

En les campanyes d’aquests referèndums van ser constants les referències al model català com a exemple de país capaç de recuperar sobirania sense accedir a la independència. Durant el 1997 el sostre de l’autogovern català es va ampliar gràcies al traspàs de competències emblemàtiques com el control del trànsit i la gestió de les polítiques actives de l’INEM i gràcies, també, a la reforma d’algunes lleis estatals que van implicar, per exemple, la definitiva desaparició dels governadors civils. També va ser important la inauguració, el 12 de desembre , de l’Eix Transversal que permetia la comunicació directe per carretera de Girona i Lleida, passant per Vic, Manresa i Cervera. Era un projecte cabdal que trencava per primera vegada l’estructura radial de les principals vies de comunicació catalanes.

Però a aquesta Catalunya tan analitzada des de l’exterior no tot eren flors i violes com ho va demostrar la polèmica que durant tot l’any va acompanyar la tramitació de la nova llei de Política Lingüística aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de desembre. En el debat sobre la nova llei, i sobre la situació de la llengua catalana, van aconseguir fer-se sentir molt més les veus d’aquells que volien reduir les mesures de protecció a la llengua que no pas les dels que les volien incrementar.

També a les Illes Balears van aparèixer al llarg de l’any alguns grupets que pretenien defensar que “ses llengos balears” no tenien res a veure amb el català. Eren postures minoritàries a les Illes, però en canvi eren posicions ven presents al País Valencià on la majoria que formaven el PP i UV a les Corts Valencianes es va fer un fart d’aprovar tota mena de mocions contra la unitat de la llengua. El 1997 es va sentir per primer cop parlar català a les Corts d’Aragó reinstaurades mentre es debatia una moció que permetria protegir l’ús del català a la Franja de Ponent. A Andorra, el nou govern de Marc Forné va endegar noves campanyes per promoure l’ús social del català, mentre a la Catalunya Nord se seguien retolant carrers en català malgrat els esforços del llavors prefecte Bernard Bonnet per impedir-ho. La protecció del català parlat a l’Alguer va registrar també un substancial avenç el 1997 amb l’aprovació de la primera llei que el reconeixia en plena igualtat amb el sard i d’altres llengües minoritàries.


Aquests són alguns dels esdeveniments més importants de l’any que podran trobar detalladament explicats a les pàgines de L’Anuari. Però 365 dies donen per a molt i no només de geoestratègia, economia, política i llengua viu l’home. De fet els grans protagonistes de l’any 1997 van ser dues femelles. Dues femelles que només tenien en comú la seva procedència britànica.

Una era anglesa encara que es digués Diana, princesa de Gal•les i va acaparar l’interès de tot el món quan el 30 d’agost va morir a París en accident de trànsit.

L’altra era escocesa encara que ningú no sabés qui era la seva mare, era l’ovella Dolly, el primer mamífer que s’havia aconseguit clonar a partir d’una cèl•lula d’un animal adult.

En contra del que és habitual en d’altres publicacions, l’equip que fem aquest Anuari hem decidit no nomenar nosaltres al personatge de l’any. Preferim que cadascun dels nostres lectors mediti profundament, en la intimitat i en català, si el 1997 va ser l’any de la princesa Diana o el de l’ovella Dolly.

La decisió és a les seves mans. Nosaltres ja no hi podem fer res... fins l’any que ve.