Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El nou canceller, Gerhard Schröder, aplaudeix el seu predecessor, Helmut KohI

Articles dependents
Gerhard Schröder
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder executiu i governs (1139)
Política europea (690)
Personatges Personatges
Gerhard Schröder (108)
Helmut Kohl (58)
Jean Monnet (1)
Joschka Fischer (16)
Jost Stollmann (1)
Oskar Lafontaine (10)
Otto Schily (1)
Wolfgang Schäuble (7)
Wolfgang Thierse (3)
Entitats Entitats
Els Verds (Alemanya) (20)
Fracció de l´Exèrcit Roig (2)
IG Metal (sindicat alemany) (1)
Parlament federal alemany, cambra baixa (22)
Partit Democràtic i Social (9)
Partit Liberal Democràtic (Alemanya) (9)
Unió Cristiano-Social Alemanya (10)
Unió Cristianodemòcrata alemanya - Unió Demòcratacristiana alemanya (49)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Alemanya (164)
74 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Adéu a Helmut Kohl
Alemanya
Les eleccions generals celebrades a Alemanya el 27 de setembre de 1998 van suposar la fi de l'anomenada era Kohl i el retorn al poder dels socialdemòcrates, del que havien estat allunyats des del 1982. En conèixer la seva victòria, el nou canceller Gerhard Schröder va reconèixer i agrair el treball fet per l’excanceller Kohl en temes cabdals com la reunificació alemanya o la construcció europea, però va recalcar la importància que, a partir d’ara, es donaria a la formació dels joves, el foment de la investigació, les noves tecnologies i a la igualtat dels drets laborals entre homes i dones i, en general, a tots els aspectes socials en els nous projectes europeus, inclosa la lluita contra la criminalitat.

En perdre les eleccions, Kohl va dimitir del lideratge del seu partit, la Unió Cristiano-Demòcrata (CDU), i va ser substituït el 7 de novembre per Wolfgang Schäuble, de 56 anys. Aquell mateix dia, però, Kohl va ser nomenat president honorífic del partit i un mes més tard, l’11 de desembre, va rebre l’homenatge de tots els líders europeus a la cimera de Viena, que el van nomenar “ciutadà europeu d’honor”, una distinció que, fins llavors, només havia estat atorgada al francès Jean Monnet.

Les causes profundes de la derrota de Kohl havia que cercar-les en la seva llarga permanència en el poder, però, sobretot, en la dificultat haguda per completar de forma satisfactòria l’unificació de les dues Alemanyes en caure el mur de Berlín el 1989. A mitjans d’any, Alemanya presentava unes xifres de creixement menors (2,3%) que les previstes a finals del 1997 (2,7%) i els experts auguraven un modest 1,5% en acabar 1998, mentre les reivindicacions d'augment salarial dels poderosos sindicats alemanys (IG Metal amb 3 milions d'afiliats) eren del 6,5% en un moment en que l'inflació superava de poc l'1% i la xifra d’aturats superava els 4 milions de persones.

L’alternativa socialdemòcrata, però, ja s’havien començat a gestar mesos enrere, en obtenir Schröder una aclaparadora victòria en les eleccions legislatives de l’1 de març al land de la Baixa Saxònia i aparèixer davant l’electorat com una aposta segura cara a les generals de setembre, tal com va quedar demostrat el 17 d’abril de 1998 amb l’elecció de la seva candidatura a la cancelleria per part de l’SPD. L'elecció d’Schröder representava l'aposta del partit per una cara nova, i l’apartament del primer pla de la política del que era el seu president des del 1995, Oskar Lafontaine, de 54 anys, que va cedir protagonisme a canvi de continuar exercint el control ideològic i polític del partit sobre la base d’un programa d’ampli abast que reconegués el paper de l’estat i sintonitzés amb les modernes iniciatives impulsades pels socialistes francesos i britànics.

Els mals resultat assolits per la formació de Kohl en les eleccions al land de Saxònia-Anhalt el 26 d’abril van crear a tot el país la sensació de derrota anunciada i de poca cosa va valer la victòria regional obtinguda el 13 de setembre per la Unió Social Cristiana (CSU) en el land de Baviera, ja que aquests comicis constituïen la darrera cita electoral per aclarir el repartiment de poder als 16 land del país, 11 dels quals ja tenien un membre de l’SPD com a cap de govern.

En aquestes condicions, poc va sorprendre que el 27 de setembre el partit socialdemòcrata obtingués la majoria a les eleccions legislatives celebrades aquell dia amb una participació electoral del 82,3% (60,5 milions d'electors), en aconseguir el 40,9% dels vots i 298 diputats, 46 més que a les eleccions del 1994. La CDU-CSU, en canvi, va fer el pitjor resultat des del 1949, en aconseguir el 35,2% dels vots i 245 diputats (49 menys que el 1994). Els Verds, per la seva banda, van perdre posicions en obtenir 6,7% dels vots, un 6% menys que el 1994, i 47 diputats (dos menys), mentre que els liberals de l'FDP aconseguien un 6,2% dels vots i 44 diputats (3 menys que el 1994), i els excomunistes del PDS el 5,1% i 35 diputats (5diputats més).

En guanyar les eleccions, va començar un període de negociacions de l’SPD amb Els Verds per obtenir la seva col·laboració parlamentària, durant el qual els ecologistes van obtenir del nou canceller diversos compromisos sobre una nova política d’encariment dels carburants per disminuir el consum d’energia i la contaminació i sobre la reducció del paper de les nuclears en la política energètica del país en la perspectiva de la seva total eliminació. Des la seva constitució vint anys enrere, Els Verds havien jugat un paper important en el tancament de 15 de les 34 centrals nuclears inicialment muntades al país. A canvi, Els Verds van poder instaurar la seva presència en el nou executiu previst per Schröder, que des d’aquest moment no va tenir gaire dificultats per aconseguir que el 27 d’octubre el Parlament federal alemany (Bundestag) l’elegís canceller, el setè de postguerra i el tercer socialdemòcrata, per majoria absoluta, amb els vots favorables de 351 diputats, els negatius de 287 i 27 abstencions. Aquell mateix dia es va conèixer el nou govern federal, integrat per 10 homes i 5 dones que comptava per primer cop en la història amb una presència d’Els Verds, el ministre d’Exteriors, Joschka Fischer, partit amb el que l’SPD s’havia aliat per garantir una majoria estable de govern.

El nou govern també representava una novetat generacional. Cap dels seus membres, ni el mateix Schröder, havien tingut a veure amb la guerra i els seus horrors, i la majoria dels seus membres eren de la generació que havia organitzat les seves conviccions polítiques en democràcia i fent valer els seus drets al carrer, com el mateix ministre d'Exteriors, que era un veterà de la protesta estudiantil dels seixantes i setantes. Schröder i el seu ministre de l'Interior, l'SPD Otto Schily, eren advocats, que, professionalment, s'havien destacat en la defensa en els setantes d'alguns components de l'Exèrcit Roig de la Baader-Meinhoff, que precisament el 20 d'abril de 1998 havien anunciat públicament la seva dissolució, amb un balanç de 30 morts entre 1971 i 1991. També hi era present el president de l’SPD, Oskar Lafontaine, que va desplaçar la candidatura de l'empresari Jost Stollmann com a ministre de Finances, i era considerat un home versat en una concepció de les urgències i necessitats del país, en sintonia amb els nous reptes que plantejava l'Europa de l'Euro. Una altra novetat significativa de la legislatura va ser el nomenament del president del Bundestag, que va recaure en un polític de l'antiga República Democràtica d'Alemanya, el socialdemòcrata Wolfgang Thierse.

Els punts principals del programa de govern presentat per la nova aliança SPD-Verds van ser l'anunci d'una reforma fiscal que permetés augmentar el poder adquisitiu de les famílies treballadores; un augment impositiu de les taxes energètiques que fes abaixar les taxes impositives salarials del 42,3% al 39,9% en quatre anys; la signatura d'un pacte per l'ocupació que lluités contra l'atur i garantís un lloc de treball o una plaça d'aprenentatge pels joves; l'abandó progressiu de l'energia nuclear (modificació de la llei d'energia atòmica del 1960) i una modificació del codi de nacionalitat, creat el 1913, que, cara als 7,37 milions d'emigrants presentes a Alemanya, permetria, en general, el reconeixement de la doble nacionalitat als nens nascuts de pares immigrants i que un fill d'aquests fos considerat alemany només pel fet que un dels seus pares hagués arribat a Alemanya abans dels 14 anys.