Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
L'arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, en una pregària contra l'avortament

Manifestants a favor de l'avortament disfressats de monja, davant del Congrés

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Avortament (35)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Felipe González (226)
Gerrit Jan Bosma (1)
Rolin Julio Roberts (1)
Entitats Entitats
Bloc Nacionalista Gallec (119)
Coalició Canària (99)
Conferència Episcopal Espanyola (65)
Congrés dels Diputats (476)
Consell de ministres (Espanya) (37)
Consell Superior d´Investigacions Científiques (26)
Convergència i Unió (1824)
Eusko Alkartasuna (167)
Iniciativa per Catalunya (87)
Izquierda Unida (222)
Partit Democràtic de la Nova Esquerra (5)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
55 lectures d'aquest article
31 impressions d'aquest article
Adéu al quart supòsit
Avortament
El febrer del 1998 va fer quinze anys de l’aprovació de la primera llei de despenalització de l’avortament a Espanya i tretze de la seva entrada en vigor un cop desestimat el recurs d’inconstitucionalitat que havia presentat contra la llei Aliança Popular. La llei del 1983 reconeixia la despenalització d’avortament en tres casos ben delimitats: risc per a la salut física o mental de la mare, malformació del fetus i violació, i estava avalada en enquestes i estudis d’opinió que evidenciaven que més d’un 50% de la població era partidària que les dones decidissin sobre la conveniència o no de continuar un embaràs.

El 1998, quan també feia 20 anys de la legalització de la pastilla anticonceptiva, els partits d’esquerra van reobrir el debat sobre l’anomenat quart supòsit, que contemplava la possibilitat d’avortament legal de la mare per l’existència d’un conflicte familiar personal o social en les primers dotze setmanes d’embaràs, previ assessorament sanitari acreditat i havent rebut informació suficient sobre les ajudes familiars existents. La iniciativa no va tenir conseqüències al no obtenir el quòrum parlamentari suficient en les dues ocasions -24 de febrer i el 22 de setembre- en què va arribar al Congrés.

El tema va començar a sortir el 30 de gener quan el Consell de Ministres va indultar els metges Gerrit Jan Bosma i Rolin Julio Roberts, que el 1990 havien estat condemnats per l’Audiència de Barcelona a 2 anys de presó i 1 d’inhabilitació per haver practicat l’avortament en unes condicions no ajustades a llei a la clínica Aragón de Barcelona. El Consell de Ministres va commutar la pena per una multa de seixanta dies (300.000 pessetes a cadascú), a condició que no reincidissin.

El fet que els dos metges indultats treballessin a la sanitat privada, posava en evidència algunes les dificultats existents a l’Estat per trobar centres públics que acceptessin de fer un avortament legal. Segons dades oficials, el 97% dels avortaments en feien en centres privats, si bé el nombre total dels realitzats era dels més baixos d’Europa i afectava, preferentment, noies en edats compreses entre els 15 i els 24 anys (40%). Per comunitats, Astúries, Catalunya, Madrid i Aragó eren les que presentaven les xifres més altes d’avortaments, seguides de Canàries, Andalusia, Extremadura i Múrcia, mentre que País Basc i Navarra eren les que tenien índexs més baixos. Calia destacar el cas de set comunitats autònomes en què pràcticament tots els metges que treballaven a la sanitat pública practicaven l’objecció de consciència, inhabilitant la possibilitat de realització d’avortaments legals.

D’altra banda, amb motiu d’aquest indult, van ser nombroses les associacions de dones i partits d’esquerra que es van manifestar en favor d’una nova llei d’interrupció de l’embaràs que no fes necessària la promulgació d’aquests indults i van demanar la discussió parlamentària del quart supòsit en la legislació sobre avortament. Finalment, la proposta va ser presentada pel PSOE –que aglutinava també les d’Izquierda Unida, Nova Esquerra, Iniciativa per Catalunya i altres formacions d’esquerra- al Congrés dels Diputats el 24 de febrer de 1998, però es va donar el fet insòlit que en cap de les tres votacions efectuades es va superar la situació d’empat, cosa que, d’acord amb l’article 88 del reglament del Congrés, equivalia al rebuig de la proposta. Hi havien votat a favor socialistes, Izquierda Unida, Nova Esquerra, Iniciativa per Catalunya, Bloc Nacionalista Gallec, Eusko Alkartasuna i diversos diputats de CiU, PNB i CC, a títol individual, mentre que en contra ho havia fet el PP i el gruix de diputats de CiU, PNB i CC. En les votacions es van produir cinc absències en les files del PSOE (una d’elles, Felipe González) i set en les d’altres formacions.

Les discussions ideològiques i polítiques que havia originat l’empat van haver d’encarrilar-se cap a una nova votació, mentre el Departament de Demografia del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) publicava un parell d’estudis, un aparegut el juny i l’altre el setembre, que aclarien que des del 1987 el nombre d’embarassos juvenils havien disminuït en gairebé un 40% (27.646 el 1987 contra 19.889 el 1997) si bé el nombre d’avortaments s’havia triplicat en el mateix període (2.093 el 1987 contra 6.695 el 1997). Les xifres eren molt similars en els grups d’edat compresos entre els 20 i els 24 anys; el 1994 van avortar 12.772 de les 64.576 embarassades i el 1997 ho havien fet 4.821 de les 104.460 embarassades. Per comunitats, Catalunya era la comunitat que marcava la pauta de fecunditat a l’Estat, a l’avortar el 51% de les noies d’entre 15 i 19 anys que havien quedat embarassades, mentre que a la resta de l’Estat ho feia només un 33%.

Comparativament, la majoria de països europeus disposava de legislacions més permissives que l’espanyola. França, amb la llei de 1975, reformada el 1979, havia estat un dels països pioners a Europa en legalitzar la interrupció de l’embaràs, no exigint a les dones cap condició particular per dur a terme un avortament sempre que es produís en les 12 primeres setmanes de gestació i donant-los facilitats per fer-ho a la Seguretat Social. A Itàlia, la llei d’avortament havia fet 20 anys el 1998 i assumia l’avortament, amb totes les garanties sanitàries, en els primers 90 dies de gestació. A Alemanya l’avortament era lliure en les 12 primeres setmanes, previ examen psicològic de la interessada. A Gran Bretanya la interrupció voluntària de l’embaràs va ser despenalitzada el 1967 i podia ser afrontada en les 24 primeres setmanes sota diagnòstic mèdic. A Holanda i Dinamarca, l’avortament era legal i a càrrec de la Seguretat Social, si bé la dona havia de manifestar, per escrit, la seva intenció en el termini de 5 dies. A Portugal, la celebració el 28 de juny de 1998 d’un referèndum sobre l’avortament no va permetre d’aclarir res ja que es va produir una abstenció del 70% en la consulta.

El mes de juny, el PSOE, Izquierda Unida i Nova Esquerra van tornar a presentar a la Junta de Portaveus del Congrés dels Diputats la seva proposta d’ampliació dels supòsits d’avortament legal, perquè tornés a ser discutida i votada, cosa que finalment van aconseguir al posar-se d’acord amb els representants del PP per fer-ho el 22 de setembre, un cop van acceptar de retirar 14 altres proposicions de llei per donar prioritat a la de l’avortament. La Conferència Episcopal Espanyola va carregar amb duresa contra les iniciatives d’ampliació de l’avortament en un document oficial titulat Una Llicència encara més gran per matar els fills, on es parlava de “propostes immorals i anticonstitucionals”, i afegia que ampliaven “la possibilitat de matar als fills que encara no han nascut, però que ja són veritables éssers humans.”

El 22 de setembre de 1998, el Congrés va rebutjar per només 1 vot la proposta de modificar la llei de despenalització de l’avortament a un quart supòsit, mentre davant l’hemicicle, partidaris i detractors de l’avortament s’enfrontaven a crits sota l’atenta vigilància de la Policia. El rebuig frontal del PP i el canvi de criteri de dos diputats de CiU, un del PNB i un de CC, partits que havien donat llibertat de vot als seus diputats, van ser decisius perquè la proposta del PSOE, -amb el suport d’IU, Nova Esquerra, el BNG i altres diputats del Grup Mixt-, fos derrotada per 172 a 173, i una abstenció.

El desencís produït entre les esquerres es va veure una mica temperat el 6 d’octubre de 1998 amb l’aprovació pel Congrés dels Diputats, amb els vots en contra del PP, que els hospitals espanyols poguessin disposar “de manera immediata” de la pastilla abortiva RU-486 i que, fins a completar el procés d’homologació del fàrmac, els hospitals poguessin demanar el fàrmac i fer-lo servir d’alternativa a la intervenció quirúrgica per interrompre l’embaràs. La moció havia estat plantejada per IU i va comptar amb el suport del PSOE i CiU. La Conferència Episcopal Espanyola va fer sentir novament la seva veu afirmant que si l’avortament quirúrgic era un assassinat comès amb arma blanca, el provocat per la RU-486 era un crim, però comès “amb arma química”.