Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Bancs i caixes (409)
Economia catalana (535)
Economia espanyola (471)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Euro, conversió monetària (96)
Tipus d`interès i preu del diner (86)
Personatges Personatges
Gerhard Schröder (108)
Huns Tietmeyer (2)
Laureà Figuerola (1)
Lionel Jospin (68)
Oskar Lafontaine (10)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
76 lectures d'aquest article
53 impressions d'aquest article
Adéu, pesseta, adéu...



"L'euro, com tot nounat, necessita atencions especials perquè creixi saludablement. I la qualitat de les atencions dependrà de com exerceixi la seva funció la mainadera, el Banc Central Europeu"


Xavier Segura
Cap del Servei d'Estudis de Caixa Catalunya

El 1999 és l'any de l'arribada de l'euro i del comiat de la pesseta. Els adéus solen ser tristos. Per això és difícil no sentir una petita nostàlgia al deixar enrere 130 anys de convivència amb la moneda creada per Laureà Figuerola, aquell il•lustre economista del segle XIX fill de Calaf, que va ser ministre de Finances.
Però el sentiment que hauria de provocar aquest pas de la pesseta a l'euro hauria de ser d'alegria. Perquè significa la consolidació d'un marc de més obertura a l'exterior de la nostra economia. I la història recent no permet dubtar gaire dels efectes positius que l'obertura té sobre la salut de la nostra economia.

Dins d'aquest camí és obvi que l'esforç fet per la nostra societat (consumidors, governs, empreses i sindicats) per complir els requisits d'entrada a l'euro no sols és un pas més, sinó que ha estat el més decisiu per aconseguir canviar el metabolisme de la nostra economia. El canvi ha estat especialment intens en el cas de l'economia catalana i ens ha permès superar les peculiaritats menys desitjables dels models tradicionals de les economies del sud, per endinsar-nos en un model més equiparable al dels països del nord d'Europa. Un canvi que ens ha permès allunyar-nos d'aquella pàtria "pobra, bruta, trista i dissortada" que Espriu estimava amb un desesperat dolor.

Una vegada que les fites s'obtenen, tendeixen a semblar relativament fàcils, però el conjunt de transformacions experimentades per l'economia del país els darrers anys no mereixen ser menystingudes. Uns anys enrere pocs haurien pronosticat que la nostra economia es caracteritzaria a hores d'ara per una inflació continguda, uns dèficits públics a la baixa, uns tipus d'interès reduïts, una inversió productiva elevada, un consum moderat i una gran obertura a l'exterior. Pocs pensaven que Espanya seria capaç de formar part del “grup de surfistes que viatgen sobre la primera onada de la unificació monetària", segons expressió de The Economist.

La valoració general positiva que mereix la integració a l'euro no ha d'amagar que un canvi d'aquesta transcendència històrica no és possible sense que es presentin problemes de resolució complexa. L'euro, com tot nounat, necessita atencions especials per poder créixer saludablement. I la qualitat de les atencions dependrà, en bona mesura, de com exerceixi la seva funció la mainadera, el Banc Central Europeu (BCE), i també de la situació econòmica i de les expectatives de futur dels seus progenitors, els països de la Unió Econòmica i Monetària. És evident que encara hi ha graus d'incertesa respecte a totes dues qüestions.
Incerteses sobre el paper del BCE, perquè la seva definició correspon al model del Bundesbank, que posa l'èmfasi en l'absoluta independència, i que és qüestionat pels qui consideren que els ministres d'Economia i Finances dels països que formen la U E M han d'actuar com a contrapès polític del nou banc i que aquest no sols s'ha de preocupar de l'estabilitat de preus, sinó que també ha de ser sensible al creixement econòmic i a la creació d'ocupació. Aquesta línia s'ha vist clarament reforçada pel desplaçament a l'esquerra del mapa polític europeu des que Jospin va guanyar les eleccions a França i, encara més, després que Schròder ho fes a Alemanya, amb el nomenament d'Oskar Lafontaine com a ministre de Finances, que no sembla que tingui intenció de callar quan el seu punt de vista divergeixi del Banc Central. En tot cas, Hans Tiet-meyer, el president del Bundesbank, va obrir una via parcialment conciliadora al dir: "Som sords davant la pressió política, però no cecs davant la realitat".

Les ombres respecte al futur econòmic dels països de l'euro vénen del fet que, tot i que les previsions de creixement són molt positives (2,4% de creixement del PIB el 1999 a la Zona Euro), al llarg del 1998 l'FMI ha revisat fins a tres cops a la baixa les previsions de creixement de l'economia mundial, europea i espanyola, a causa de la crisi que ha afectat l'Àsia, l'Amèrica Llatina i Rússia. Som, doncs, davant un escenari internacional en què el fantasma de la deflació comença a agafar forma, i és complicat preveure com evolucionarà; dependrà bastant de la capacitat del Japó per sortir de la recessió.