Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
12 països europeus van finançar l’Ariane 5

Ariane 5

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Astronomia, espai, investigació aeroespaial (199)
Personatges Personatges
François Fillon (4)
Yvan Ylieff (1)
Entitats Entitats
Agència Espacial Europea (34)
National Aeronautics and Space Administration (84)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Kourou (Guaiana Francesa) (9)
70 lectures d'aquest article
22 impressions d'aquest article
El fracàs de l'Ariane 5
Aeronàutica
El 4 de juny de 1996 el coet Ariane 5, el projecte més ambiciós emprès fins llavors per l'Agència Espacial Europea (ESA), va quedar destruït 66 segons després del seu llançament des de la base aèria de Kourou, a la Guaiana Francesa.

La destrucció del coet Ariane 5 va ser provocada pels tècnics de l'Agència en comprovar que la nau no seguia la trajectòria correcta i hauria acabat caient en algun punt de la superfície terrestre.

En 66 segons, doncs, havien caigut per terra totes les esperances que s'havien posat en el projecte Ariane 5. L'espectacular explosió de l'Ariane, que va poder ser seguida a tot el món a través de la retransmissió televisada de l'esdeveniment, va recordar a molts l'explosió del transbordador espacial Challenger de la NASA el 1986, quan iniciava el primer vol de l'agència nord-americana en què participaven tripulants civils.

En l'explosió de l'Ariane 5, però, no es va haver de lamentar la mort de ningú, ja que, com tots els vols que des del 1979 havien fet les diferents generacions de l'Ariane, era no tripulat.

Però, de la mateixa manera que havia passat el 1986 a la NASA, l'explosió televisada a mig món en directe va produir una veritable crisi en l'ESA. En pocs segons es van evaporar les inversions i els desenvolupaments tècnics fets en els nou anys anteriors. De poc havien servit els cinc milions d'hores de treball i més d'un bilió de pessetes invertits per dotze països europeus. L'Ariane 5 era l'obra més important realitzada a Europa després del túnel del canal de la Mànega. L'Estat espanyol hi havia aportat el 3% del pressupost, 30.000 milions
de pessetes.

El llançament s'havia posposat per un excés de nuvolositat, però quan es va iniciar el compte enrere res no feia preveure el desastre. L'Ariane va ser llançat a l'espai a les 14.35, hora catalana. Al cap de 37 segons de vol, els quatre mecanismes de pilotatge dels dos mòduls d'acceleració lateral van quedar bloquejats i el coet es va començar a inclinar. Als 41 segons el coet va deixar d'enviar dades telemètriques i va anar girant-se del tot, fins a apuntar directament cap a terra. Els tècnics no tenien manera de modificar manualment la trajectòria del coet i no hi va haver més remei que activar els mecanismes previstos per a la destrucció automàtica de l'Ariane 5.

La destrucció del coet va provocar una pluja de restes incandescents sobre el mar i sobre la Guaiana sense causar cap víctima. Des de terra es van sentir dues explosions i es va veure un cercle de flames de color taronja, seguit d'una pluja lluminosa, com de focs d'artifici. Un centenar d'observadors situats a prop de la plataforma de llançament van ser evacuats urgentment, i se'ls va proveir dels corresponents trajos ignífugs i màscares de gas, però no van haver d'utilitzar-los.

L'automatizació de tot el procés va permetre saber des del primer moment la causa de la catàstrofe. L'accident no va ser degut al mal funcionament de cap component mecànic sinó a una errada d'enginyeria de sistemes. Un error de programació va fer interpretar incorrectament els senyals emesos per un sensor del mateix tipus que s'havien fet servir en la generació 4 de l'Ariane.

Aquest diagnòstic va provocar el desànim dels científics encarregats del projecte, que havien presentat l'Ariane 5 com la generació més potent i fiable de tots els Ariane fabricats fins aleshores i havien realitzat infinitat de proves de components i sistemes.

El projecte Ariane 5 representava un avenç molt important en el desenvolupament de la família dels Ariane, uns coets concebuts per transportar satèl·lits, una indústria en alça des de mitjans dels anys setanta, quan van començar a proliferar les seves aplicacions no militars. El primer Ariane va ser llançat el 1979, si bé les sèries van aparèixer el 1983 amb el naixement de l'Ariane I, que va posar en òrbita un satèl·lit de comunicacions Intelsat.

Des del 1983 les millores tècniques van ser constants i van fer possible un extraordinari abaratiment de costos i un grau satisfactori d'èxits en les missions de les generacions 2, 3 i 4. Hi va haver un total de 7 fallides en els 86 llançaments efectuats.

Seguint la carrera per l'abaratiment dels costos, l'Ariane 5 era un coet amb una gran capacitat de transport: podia elevar 6,7 tones a 36.000 km d'altitud, l'òrbita considerada adequada per allotjar els satèl·lits, o gairebé 20 tones fins a 400 km l'òrbita adient per a una futura plataforma espacial. Representava l'aposta europea en el competitiu mercat internacional de les telecomunicacions, dominat durant molts anys per nord-americans, russos i també xinesos.

Per altra banda, l'ESA hi havia posat força esperances des que l'últim llançament de l'Ariane 4 va fracassar el 1994 i va caure a l'oceà Atlàntic amb els dos satèl·lits de telecomunicacions que duia. Aquell va ser un accident similar al que va tenir el prmier de la sèrie el 23 de maig de 1980, durant el segon vol experimental de l'Ariane 1, que va desaparèixer amb una càrrega de dos satèl·lits alemanys a bord, un de científic i un altre de radiotècnia.

L'Ariane 5 havia de posar en òrbita quatre petits satèl·lits Cluster destinats a l'estudi de l'efecte del sol en el magnetisme terrestre. El seu desenvolupament havia costat 65.000 milions de ptes. Ni el coet ni els quatre satèl·lits estaven assegurats, ja que es tractava d'un llançament experimental. Tot i que el vol del coet i el seu llançament comercial (previst per als inicis de 1997) s'endarreririen, les pèrdues econòmiques no havien d'aturar un nou intent d'enlairament.

Els experts de l'ESA van rebre després del fracàs el suport del ministre francès de l'Espai, François Fillon. i del seu col·lega belga, Yvan Ylieff, que van subratllar la necessitat de continuar el projecte Ariane 5 malgrat les adversitats. La resta de governs dels 12 països europeus implicats van seguir l'exemple i van donar una nova oportunitat al projecte.

El 26 de setembre l'ESA va anunciar que el segon llançament de l'Ariane es realitzaria l'abril del 1997, i que en aquesta ocasió el coet no transportaria satèl·lits reals sinó dues maquetes sense valor. Si tot anava bé, es realitzaria un altre vol experimental el setembre del 97 i el primer llançament comercial no podria fer-se abans de principis de l'any 1998. El cost extra que va patir el projecte a causa de l'accident es va avaluar en 46.000 milions de pessetes.