Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
Soldats de l'Aliança del Nord es preparen per lliurar una batalla contra el règim dels talibans

Articles dependents
Hamid Karzai
Francesc Vendrell
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte a l`Afganistan (88)
Fonamentalisme islàmic (82)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Noblesa, reialesa (185)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Terroristes (68)
Personatges Personatges
Abd El Hamid Karzai (37)
Iàsser Arafat (288)
Mohammed Omar (16)
Osama Bin Laden (108)
Pervez Musharraf (51)
Sima Samar (2)
Suhaila Seddiqi (2)
Zahir Xah (19)
Entitats Entitats
Aliança del Nord (Afganistan) (6)
Assemblea Nacional d´Afganistan (4)
Exèrcit Nordamericà (26)
Govern de l`Afganistan (10)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
144 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
El món contra els talibans
Afganistan
El 12 de setembre del 2001, el Consell Atlàntic va aprovar formalment donar suport als Estats Units en la seva lluita contra el terrorisme i els autors dels atemptats de l’11 de setembre a les Torres Bessones de Nova York i el Pentàgon de Washington, que, segons un primer balanç, havien fet més de 5.000 víctimes. La declaració va ser històrica, en ser el primer cop que l’OTAN decidia formalment assistir militarment un dels seus integrants, d’acord amb l’article 5è del Tractat de Washington, que preveia la contribució militar de tots els membres si un d’ells era atacat. Aquest va ser el començament d’una llarga guerra entre Occident i l’islamisme radical, que va tenir com a escenari l’Afganistan com a protagonista Àsia central i que va implicar, d’una o altra manera, tots els països del món a través de la declaració que va fer l’ONU.

Des d’un primer moment els Estats Units van fer responsables de l’atac Ossama bin Laden, l’organització Al-Qaida, que ell dirigia, i el règim afganès dels talibans, que els acollia. Després de demanar inútilment i de donar uns terminis al règim talibà de l’Afganistan per al lliurament de Bin Laden i la localització de les bases d’Al-Qaida, els Estats Units van decidir atacar l’Afganistan. Prèviament, van ampliar els seus suports fins a Rússia, els països àrabs aliats (Aràbia Saudita i Egipte, principalment) i la Xina per garantir les operacions militars de represàlia contra l’organització, la qual cosa, de passada, va servir per afavorir la resolució de les crisis diplomàtiques de principis d’any amb aquests països (l’expulsió mútua d’espies amb Rússia i el xoc d’un avió espia nordamericà amb un caça xinès).

Fent servir les noves influències, els Estats Units també van aconseguir la implicació dels països limítrofes amb l’Afganistan, Pakistan, Tadjikistan, Uzbekistan i Kazahstan, i el 3 d’octubre Washington i Londres ja van desplaçar 50.000 homes, centenars d’avions i desenes de vaixells a la zona. Paral.lelament, els contactes amb les tribus i ètnies integrants de l’Aliança del Nord, oposada als talibans afganesos, van permetre, a partir del 7 d’octubre en què va començar obertament la guerra (operació Llibertat Duradora), de combinar els bombardejos sistemàtics de les posicions talibanes amb l’avenç terrestre de les milícies de l’Aliança per aconseguir en poc temps la caiguda de Mazar-e-Xarif, Kabul, Qandahar, Jalalabad i Herat, en diferents tongades. A Mazar-e-Xarif va tenir lloc el 25 de novembre un dels episodis bèl.lics més sanguinaris en ser massacrats a sang i a foc tots els presoners aplegats al fortí de la ciutat després que s’amotinessin. En aquell fet es va poder comprovar l’adscripció d’occidentals a les files talibanes, com el cas de dos ciutadans francesos i d’un nord-americà.

La guerra va desfermar els odis antioccidentals a tot el món àrab i particularment al Pakistan del general Pervez Musharraf, que havia arribat al poder mitjançant un cop d’Estat el 1999, i a l’Orient Mitjà de la Intifada palestina, on el mateix dia dels atemptats de l’11 de setembre es van produir manifestacions que celebraven la massacre d’occidentals. Tant Musharrafcom Iàsser Arafatvan haver d’aplicar-se a fons en la repressió d’aquesta mena de descontentament que treia credibilitat als seus règims davant del món occidental i els col.locava en un difícil situació.

Les iniciatives bèl.liques van ser combinades amb accions diplomàtiques d’ampli abast per garantir la governabilitat de l’Afganistan sobre noves bases. Així, el 27 de novembre va començar al castell de Petersberg, prop de Bonn, la conferència per pactar un govern afganès provisional de base àmplia en la qual van participar quatre delegacions afganeses en nom de l’Aliança del Nord; l’anomenat Grup de Roma, que apostava pel retorn de l’exrei Zahir Xah; el grup de Xipre, integrat per personalitats exiliades i d’anteriors governs; i l’Assemblea de Peshawar, composta per notables de l’ètnia paixtu, majoritària al país. El 5 de desembre, dos dies abans de la presa de l’últim bastió talibà de Qandahar, la conferència va establir l’estructura del govern provisional: 29 membres (11 paixtus, 8 tadjiks, 5 hazares, 3 uzbeks i 2 d’altres ètnies), sota la presidència d’Hamid Karzai, un home fidel a l’exrei Zahir Xah, de l’ètnia paixtu, que s’encarregaria de dur el país fins a la convocatòria de la Loia Jirga (assemblea de notables) sota l’atenta mirada d’un contingent internacional de tropes. Entre els ministres nomenats hi havia dues dones : Sima Samar, de la minoria dels hatzara, vicepresidenta i ministra d’Afers de la Dona, i Suhaila Sediqi, d’ètnia tadjik, ministra de Salut Pública.

A mitjans de desembre, les tropes internacionals destacades a l’Afganistan van centrar els seus esforços en la captura d’Ossama bin Laden i el líder talibà, el mul.là Mohammad Omar, que suposadament s’amagaven a la regió de Tora Bora, prop de la frontera amb el Pakistan. Mentre els B-52 de l’exèrcit nordamericà bombardejaven amb intensitat la regió per foragitar els partidaris de Bin Laden que s’havien amagat en el sistema de túnels que havien habilitat a la muntanya, el món va poder conèixer un vídeo en què el líder d’Al-Qaida, Ossamabin Laden, apareixia en una reunió amb partidaris seus en què donava tota mena de detalls de l’organització dels atemptats de l’11 de setembre i mostrava la seva satisfacció per l’èxit de l’operació.

La campanya de Tora Bora va finalitzar el 16 de desembre, però ni Bin Laden ni Mohammad Omar van aparèixer ni vius ni morts. Occident havia guanyat la guerra, les bases d’Al-Qaida ja no existien, estaven donades les condicions per engegar la pacificació del país, el primer ministre afganès Hamid Karzaifeia les seves primers gires internacionals per donar a conèixer el nou Afganistan, però havia estat impossible d’assolir el principal dels objectius pels quals va començar la guerra: detenir viu o mort Bin Laden.