Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Tot i la caiguda del règim talibà i l'aparent procés democratitzador, encara eren evidents els símptomes de l'integrisme islàmic a l'Afganistan

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte a l`Afganistan (88)
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Noblesa, reialesa (185)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Abd El Hamid Karzai (37)
Amanul·lah Khan (1)
Francesc Vendrell i Vendrell (7)
Entitats Entitats
Assemblea Nacional d´Afganistan (4)
Govern de l`Afganistan (10)
Organització de les Nacions Unides (606)
29 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Eleccions en clau tribal
Afganistan
Afganistan va celebrar el 18 de setembre de 2005 les primeres eleccions parlamentàries des de la caiguda dels talibans. Els comicis, que seguien a les eleccions presidencials de l’any anterior, confirmades amb Hamid Karzai com a cap d’Estat, van ser la culminació d’un procés iniciat feia quatre anys amb la invasió aliada del país que va posar fi al règim islamista. Aquest procés, però, segons la majoria d’observadors, no havia donat encara tot el que podia de si a causa de moltes i diferents resistències que trobava en la complexa societat afganesa, una barreja secular de tradicions, ritus i sistemes d’organització ètnica i tribal.

Al 2005, la societat afganesa continuava fragmentada i enfrontada mentre amplis sectors s’oposaven als canvis proposats per Occident, en una tendència al rebuig exterior que venia de lluny. 250 anys enrere, l’Afganistan formava part de la província iraniana del Gran Khurasan, però el 1747 un grup de soldats va assassinar el líder iranià que era a la regió per la tornada d’un viatge a l’Índia i van declarar la independència. Cada tribu va decidir que seria governada pels líders regionals que en representarien els interessos respectius en una mena d’assemblea federal anomenada Loia Jirga. El primer intent d’introduir canvis en la societat afganesa va ser protagonitzat pel rei Amanul·lah Khan entre 1919 i 1929, amb força voluntat d’assimilar els progressos que havia detectat a l’Europa de l’època. A la llarga, però, van produir l’efecte contrari al desitjat, sobretot quan van afectar els models tradicionals de viure i relacionar-se, burka, poligàmia i escola. Les tribus li van retirar el suport i ningú no va voler sotmetre’s a les seves ordres. Des d’aleshores van fracassar tots els intents d’introduir reformes en la forma de vida tribals. Fracassos que també han estat experimentats pels aliats des de l’ocupació del país el 2001.

Una geografia difícil, amb grans serralades i cims de més de 7.000 metres, i una forta dependència de l’agricultura mantenen la gent lligada a la terra i les tribus aïllades les unes de les altres, no propicia l’existència d’un sentiment nacional afganès com ja van poder comprovar els soviètics durant l’ocupació dels anys vuitanta. La tribu més nombrosa la formen els paixtus, concentrats al sud, amb sis milions de persones. Els segueixen els tadjics, al nord, i els hazares, al centre, amb quatre milions cadascuna, i els uzbeks, amb dos. La resta de comunitats són menys nombroses: aimags, fars, balutxis, turkmans i qezelbaix. El pilar de l’economia del país, que no disposa de les infraestructurtes més elementals, és el conreu d’opi. L’única activitat que no s’ha vist perjudicada per les tres dècades de guerra i que proveeix el 40% del PIB afganès, no superior als 20.000 milions de dòlars, a més d’estar en mans dels senyors de la guerra o líders tribals que controlen el país i financien els seus exèrcits amb els beneficis del tràfic de drogues. Socialment, tres dècades de guerres han forçat més de sis milions d’afganesos a fugir del país, xifra que representa gairebé un terç de la població.

Tots aquests antecedents expliquen el poc ressò que l’any anterior van tenir les presidencials, així com les legislatives de 2005, en les quals es va reduir la participació a un 50%, malgrat que la majoria d’observadors van destacar el clima de relativa tranquil·litat amb què es van desenvolupar. Tot i això continuava vigent l’amenaça permanent d’atemptats per part dels rebels talibans que al 2005 seguien combatent des de les muntanyes la presència aliada i que controlaven el sud-est del país fent servir d’amagatall les fronteres amb el Pakistan.

El 18 de setembre, dotze milions i mig d’afganesos eren registrats per escollir els 249 diputats i els 420 membres dels 34 consells provincials. En total, 5.800 candidats independents, d´entre els quals hi havia 582 dones que tenien reservat un 25% dels escons de l’assemblea nacional. Les extremes mesures de seguretat i el desplegament de més de 100.000 policies no van poder evitar incidents, però, i un atac amb coets va provocar desperfectes en un magatzem de l’ONU a Kabul, a més de registrar-se combats entre les forces de seguretat i els rebels talibans, que van causar cinc morts. El procés de votació va ser molt lent i els electors havien de dedicar diversos minuts a repassar les llargues llistes de candidats impreses en enormes paperetes de la mida d’una pàgina de diari. Els noms dels candidats anaven acompanyats d’un dibuix identificatiu i la seva fotografia per facilitar el vot de la població analfabeta, que representa les tres quartes parts de la població total.

Segons va declarar el català Francesc Vendrell, representant especial de la Unió Europea a l’Afganistan, les eleccions no van ser perfectes, però s’havien de celebrar perquè l’alternativa era demorar-les un any més, deixant el país amb un president electe sense Parlament. Vendrell també va destacar l´avantatge més gran que van tenir els candidats vinculats als grups tribals armats més forts per les intimidacions que podien exercir sobre la població i els majors recursos financers de què disposaven perquè sovint estaven vinculats al negoci de les drogues .

En tot cas, a finals d’any, amb les eleccions consumades, la comunitat internacional havia d’intentar acomplir el desarmament previst a la conferència de Bonn de 2001 i fer les aportaciones de fins a 5.000 milions de dòlars anuals previstes. Això, al 2005 només ho complimentaven els Estats Units, a raó de 2.000 milions de dòlars anuals que havien de servir per construir infraestructures, organitzar un sistema de comunicacions i muntar un sistema judicial eficient, una policia professional, i una administració pública organitzada.