Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Un cotxe bomba mata quatre soldats alemanys.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte a l`Afganistan (88)
Democràcia, processos de democratització (137)
Guerra d`Iraq (558)
Hidrocarburs i carburants: petroli, benzina, gasoil, gas (141)
Narcotràfic, contraban, drogues, alcohol (76)
Pau i resolució de conflictes (406)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Abd El Hamid Karzai (37)
Donald Henry Rumsfeld (56)
Ghulam Jailani (2)
Mohammed Omar (16)
Osama Bin Laden (108)
Zahir Xah (19)
Entitats Entitats
Al-Qaida (241)
Exèrcit Nordamericà (26)
Força Internacional d´Assistència i Seguretat (3)
Govern de l`Afganistan (10)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Pentàgon (36)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Àsia (17)
Europa (194)
Europa de l´Est (12)
Pròxim Orient (Orient Mitjà) (52)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Pakistan (60)
Bonn (Alemanya) (8)
Kabul (Afganistan) (13)
35 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Una normalització difícil
Afganistan
Oficialment, la guerra de l’Afganistan va finalitzar el 7 de desembre del 2001 amb l’enderrocament militar del règim talibà i el nomenament posterior, el juny del 2002, d’un govern provisional de consens entre les ètnies i les tribus presidit per Ahmed Karzai. El 2003 l’esclat de la guerra de l’Iraq va contribuir a evidenciar que, tot i la relativa tranquil·litat regnant a la rodalia de Kabul, la capital afganesa, la pacificació encara no era un fet del tot aconseguit.

Paral·lelament a la campanya de l’Iraq, soldats nord-americans i britànics van endegar el març una ofensiva militar a les zones muntanyoses frontereres amb el Pakistan amb l’objectiu de neutralitzar les bases d’Al-Qaida que quedaven a la zona i tractar de trobar els principals líders de l’organització islamista que encara no havien pogut ser capturats: Ossama bin Laden i el mul·là Omar. La campanya va prosseguir durant tot l’any, sobretot als voltants de Qandahar, amb resultats decebedors i un alt nombre de baixes, que van superar les sofertes pels aliats a l’Iraq, al superar de llarg els 150 morts.

A l’acabar l’any, l’incompliment de les fites militars previstes va posar de manifest la situació d’impàs viscuda a l’Afganistan des de la fi del règim talibà al no complir-se els compromisos de reconstrucció previstos per la comunitat internacional. Per una banda, perquè dels 4.500 milions de dòlars promesos pel conjunt de països occidentals, només els Estats Units havien complert amb el compromís de lliurar els mil milions de dòlars que els pertocaven inicialment, mentre que cap altre país havia aportat quantitats suficients per arribar als 5.000 previstos en la conferència celebrada a Bonn el 2002. Els Estats Units, a més, havien aprovat unes aportacions addicionals i per compte propi de 10.000 milions de dòlars en el paquet de 87.000 milions que, a finals d’any, va autoritzar el Senat nord-americà per a la reconstrucció conjunta de l’Iraq i l’Afganistan. Per altra banda, la manca de mitjans financers agreujava el fet que el govern de Karzai no aconseguís posar ordre en les tradicionals hostilitats entre ètnies (paixtu, hazara, uzbeka, tadjika i d’altres més minoritàries), ni garantir les condicions suficients per al retorn dels prop de 2,5 milions d’afganesos que vivien refugiats fora del país i de l’1,5 milions que no volia tornar al no comptar amb bones condicions de vida. Amb tot, l’ordre intern del país no estava gens garantit, com va demostrar la mort el 3 d’abril del 2003 del líder polític i estret col·laborador de Karzai, Ghulam Jailani, en un atemptat amb tiroteig a la província d’Uruzgan, i com va reconèixer en la seva visita del mes de maig a Kabul el cap del Pentàgon, Donald Rumsfeld, al afirmar que “les fronteres de l’Afganistan encara són fràgils i cal estabilitzar el país” i admetre la necessitat d’augmentar els 5.000 efectius de la Força Internacional d’Assistència i Seguretat (ISAF), sota comandament de l’OTAN que hi havia destacats a l’Afganistan.

En aquest llastimós context, la vida afganesa continuava organitzada sobre una multiplicitat de poders locals conduïts per diferents senyors de la guerra, que actuaven com a clans econòmics en base al tràfic d’opi i de petroli. El 2003 l’opi encara era el principal cultiu del país, que feia de l’Afganistan el primer productor mundial d’aquesta droga (70%) a partir de la qual després s’obtenia l’heroïna i es traficava a per tot l’Àsia Central fins a arribar a l’Europa occidental i de l’Est. Pel que fa al petroli, l’Afganistan representava, a mig termini, la cruïlla de pas de tots els oleoductes que havien de conduir el cru, sense solució de continuïtat, des de l’Orient Mitjà a Europa i la Xina, però la seva habilitació quedava pendent d’una total pacificació del país i de l’obtenció d’uns mínims de normalitat democràtica que ningú veia clar com aconseguir en un món ancorat a les acaballes del segle XV.

A l’acabar l’any, la notícia més encoratjadora va ser la comunicació feta per la comissió constitucional encarregada d’haver enllestit l’esborrany de Carta Magna afganesa que hauria de ser aprovat per la Loia Jirga, la gran assemblea de tribus i ètnies del país, que definia l’Afganistan com una República islàmica democràtica amb llibertat de culte i que preveia la creació d’un Estat presidencialista, amb dues cambres legislatives, reservant a l’exrei Mohamed Zahir Xah, que havia tornat al país l’abril del 2002, el paper de pare de la nació, a més de reconèixer la igualtat de drets de la dona i el seu accés a l’educació i establir la creació d’un sistema públic de salut.