Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
Laurent Kabila, president de la República Democràtica del Congo va ser assassinat pels seus gardaespatlles

Articles dependents
Léopold Sédar Senghor
Laurent-Désiré Kabila
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Militars, policia, guerrillers (104)
Noblesa, reialesa (185)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Daniel Arap Moi (10)
Idriss Deby (3)
Jomo Kenyata (1)
Jonas Savimbi (6)
José Eduardo dos Santos (5)
Joseph Kabila (15)
Laurent Kabila (32)
Léopold Sédar Senghor (3)
Mobutu Sese Seko (27)
Morgan Tsvangirai (5)
Nelson Mandela (48)
Olusegun Obasanjo (9)
Robert Mugabe (16)
Safiya Hussaini (4)
Thabo Mbeki (21)
Entitats Entitats
Aliança de Forces Democràtiques per l'Alliberament del Congo-Zaire (7)
Coalició Nacional Arc de Sant Martí (Kenya) (2)
Congrés Nacional Africà (Sud-àfrica) (17)
Forces per a l'Alliberament Nacional (Hutus - Ruanda) (2)
Missió de les Nacions Unides al Congo (3)
Organització de Països Exportadors de Petroli (39)
Partit Congolès del Treball (3)
Unió de Patriotes Congolesos (3)
Unió Nacional Africana de Kenya (4)
Unió Nacional Africana de Zimbabwe (5)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Àfrica Subsahariana (8)
83 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
El cercle tancat
Àfrica Negra
El 2001, la República de Sud-àfrica va continuar marcant la pauta a l’Àfrica negra en ser el país del continent amb uns índexs més avançats i consolidats de progrés social, polític i econòmic, i en demostrar al món quin era el camí per passar de la injustícia social absoluta i l’apartheid racial a una harmonització de races (blancs i negres), d’ètnies (bantus i zulus) i de classes (minoria blanca rica, negres de classe mitjana i negres pobres.) Set anys després de les primeres eleccions multiracials, que van donar el poder a l’antiga guerrilla del Congrés Nacional Africà (CNA), primer sota la presidència de Nelson Mandela i després sota la de Thabo Mbeki, el país presentava un creixement econòmic del 3,5% i un dèficit pressupostari per sota del 2%, mentre dedicava un 40% dels pressupostos estatals a l’educació i un 20% a la sanitat i mantenia una línia majoritària de comerç amb tot el món occidental, amb tractats específics signats amb la Unió Europea i els Estats Units. Amb 40 milions d’habitants, aportava més del 30% del producte interior brut de tot el continent africà. El 2001, la darrera iniciativa governamental va ser nacionalitzar una part de la mineria del país i retribuir els antics propietaris blancs amb els diners que els nous empresaris negres interessats en el sector pagaven per obtenir llicències d’explotació. La iniciativa va actuar en benefici dels nous empresaris negres del país i va ser una oportunitat per al capital blanc de deslliurar-se de la part més feixuga del negoci, les explotacions, i passar a controlar en canvi les tecnologies associades.

El cas de sud-africà, però, era un cas aïllat. Cap dels països que formaven el seu entorn gaudia de tanta prosperitat i benestar, tot i ser també rics en recursos naturals. A Namíbia, amb un govern de l’antiga guerrilla de la SWAPO, hi havia pau social i política i una important indústria pesquera. Moçambic, a l’altra banda, estava pacificat, però les inundacions produïdes en els darrers anys havien depauperat el país. Angola era una altra cosa, ja que no havia pogut posar fi a la guerra que enfrontava l’oficial MPLA i la UNITA des de la descolonització portuguesa el 1974, tot i les eleccions celebrades el 1992, que van ser guanyades per l’oficial MPLA de José Eduardo Dos Santos, però sense que la UNITA de Jonas Savimbi ho reconegués. Botswana i Zàmbia mantenien un delicat equilibri interètnic, però les seves economies sobrevivien en estar situades a l’àrea d’influència sud-africana.

Especial també era el cas de l’antiga Rhodèsia, Zimbabwe, que el 1980 havia esdevingut el primer país de l’Àfrica negra a passar pacíficament de l’apartheid (Ian Smith) a una democràcia presidencialista, liderada pel ZANU de Robert Mugabe. L’eficàcia amb que va ser conduït el procés va permetre, fins i tot, la convivència de la majoria negra amb la minoria terratinent blanca durant molts anys. Però el conflicte per la propietat de la terra va esclatar el 2000, quan Mugabeva autoritzar les expropiacions i els atacs contra la comunitat blanca tot jugant la carta populista que va donar la victòria al seu partit a les eleccions legislatives del maig d’aquell any. El 2001, en continuar les expropiacions i els atacs als blancs, Mugabe va ser seriosament advertit per l’antiga metròpoli britànica i per la Unió Europea, amb qui comerciava. A finals d’any, els Estats Units també van fer advertiments de sancions econòmiques al règim de Mugabe, de 78 anys, si aquest no garantia una total transparència en les eleccions presidencials del març del 2002, en les quals Morgan Tsvangirai, de l’opositor MDC, es presentava com un clar recanvi. Amb una inflació de l’117% i una renda per càpita de només 530 dòlars, a Zimbabwe li calien tots els canvis i els ajuts del món.

Amb tot, més al nord, les coses anaven pitjor. Sobretot a l’antic Zaire, República Democràtica del Congo des del 1997. Des de llavors, van frustrar-se les grans esperances obertes amb el règim de Laurent Kabila, en continuar la guerra civil que enfrontava hutus i tutsis i que va ser la base de la fi de la dictadura de Mobutu Sese Seko, que havia durat 32 anys. L’assassinat de Kabila el gener del 2001 a mans dels seus guardaespatlles va confirmar el seu fill, Joseph Kabila, en el comandament civil i militar del país, però no va acabar amb els enfrontaments ni amb la guerra que el Congo mantenia amb Ruanda i Burundi (als quals Angola i Namíbia donaven suport militar i logístic) i que involucrava també Tanzània, el més ben situat de tots aquests països per les relacions d’amistat que mantenia amb els Estats Units.

A l’oest continental, al Senegal, el principal país francòfon de la regió, la mort de Léopold Sédar Senghor el desembre del 2001 als 95 anys va deixar orfe el país del que havia estat el seu primer president i l’únic africà de raça negra de la història que havia estat nomenat membre de ple dret de l’Acadèmia Francesa de la Llengua. A l’altra banda del continent, Kenya, un dels països africans de més clara influència anglòfona, el president Daniel Arap Moi, en el poder des del 1978, any en què va morir el fundador del país, Jomo Kenyata, continuava dirigint el país al front del partit KANU en l’única democràcia africana multipartidista des del 1992, en què cada partit representava i estava organitzat en funció de les ètnies i tribus que formaven el país i no en funció d’idearis de patró occidental importats.

Entre els països africans de majoria negra però d’influència islàmica destacava particularment Nigèria, el país més poblat d’Àfrica, amb 110 milions d’habitants, que sota la presidència d’Olusegun Obasanjo des de principis del 1999 havia consolidat un règim autoritari però pròsper (2,92% de creixement), aprofitant la seva pertinença a l’OPEP i traient profit de les concessions d’explotació fetes a les principals companyies petrolieres occidentals. La radicalització de l’islamisme va provocar algun problema en els Estats nigerians que professaven aquesta confessió i el 2001 va tenir molt de ressò la condemna a mort per lapidació de la jove nigeriana Safiya Hussaini Tutu, acusada d’adulteri en haver-se divorciat i haver estat després violada per un parent seu, la qual finalment, va haver de ser ajornada davant l’allau de protestes internacionals adreçades al correu electrònic del president nigerià que sol.licitaven el seu alliberament.

Més al nord, les irregularitats van ser la tònica dominant a les eleccions presidencials celebrades al Txad, que va guanyar el president Idriss Déby, malgrat les protestes dels sis candidats opositors que s’hi presentaven. Déby va comptar amb el vot majoritari de la població del nord del país, censada i addicte al seu règim, mentre que la del sud, més empobrida i sense censar del tot, no va poder imposar cap candidat. Les eleccions havien estat patrocinades per la Unió Europea i França, en particular, que van aportar un total de 1.300 milions de pessetes per garantir-ne l’efectivitat i la transparència.

A Sierra Leone i Libèria, a la banda occidental, i a Etiòpia i Eritrea, a la banda oriental, continuaven els conflictes bèl.lics o els enfrontaments ètnics, tribals o socials, gairebé sempre pel control dels recursos naturals el país.