Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El president senegalès Abdoulaye Wade amb Augustine Diamacoune Senghor, cap de l´MFDC

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Desplaçats, exiliats, refugiats (86)
Drets humans (136)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Pau i resolució de conflictes (406)
Personatges Personatges
Abdulaye Wade (4)
Augustin Diamacoune Senghor (2)
Domitien Ndayizeye (2)
Eric Lenge (2)
Jean Pierre Bemba (2)
Joseph Kony (2)
Joseph Kabila (15)
Laurent Kabila (32)
Laurent Gbagbo (11)
Mobutu Sese Seko (27)
Ousmane Ngom (1)
Paul Kagame (9)
Thabo Mbeki (21)
Yoweri Museveni (10)
Entitats Entitats
Agrupació Congolesa per la Democràcia Goma (Congo) (2)
Comunitat Econòmica d´Estats de l´Àfrica Occidental (10)
Exèrcit de Resistència del Senyor (2)
Moviment Congolès d’Alliberament (Congo) (2)
Partit Democràtic de Costa d´Ivori (PDCI) (3)
Reagrupament dels Republicans (Costa d'Ivori) (4)
Unió Africana (17)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Burundi (9)
Congo (República Democràtica, antic Zaire) (53)
Costa d´Ivori (10)
Gàmbia (5)
Guinea-Bissau (5)
Ruanda (33)
Senegal (8)
Sud-àfrica (40)
Uganda (6)
43 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Petits senyals d’esperança
Àfrica negra
Els últims dies del 2004 la situació a l’Àfrica negra oferia alguns petits senyals d’esperança. El 30 de desembre, el govern de Dakar i les guerrilles de la regió de Casamance, al sud-est, van posar fi a un conflicte de vint-i-dos anys de durada fonamentat en la pugna entre un poder musulmà i la tradició animista, vinculada aquest cop a reivindicacions ètniques i tribals latents des que el Senegal va accedir a la independència el 1960. En els últims anys el conflicte a la Casamance, una regió de prop de 30.000 km2, amb un clima tropical benigne, havia involucrat les disputes del Senegal amb les veïnes Gàmbia i Guinea Bissau, que compartien el pas del riu que donava nom a la regió i les simpaties per les guerrilles de l’ètnia diola, majoritària a Casamance.

L’acord va ser firmat a Ziguinchor, capital de la Casamance, a 450 km de Dakar, entre Gàmbia i Guinea Bissau, pel ministre de l’Interior senegalès, Ousmane Ngom, i el cap històric de l’MFDC, Augustin Diamacoune Senghor, de més de 77 anys, amb el vistiplau del president senegalès, Abdoulaye Wade, que va voler diferenciar davant la comunitat internacional la solidesa de la pau concertada, enfront dels intents fallits d’alto el foc fets el 1991 i el 2001, que mai no havien estat respectats. Tot i això, algunes faccions dissidents del moviment rebel es van negar a acceptar la pau concertada, denunciant les minses garanties ofertes pel govern de Dakar, més preocupat per combatre el subdesenvolupament econòmic de la Casamance que per reconèixer els drets dels seus habitants.

Guinea Bissau havia jugat un paper cabdal en l’obtenció de l’acord de pau, pressionat per la Unitat Africana (UA), que comandava la Sud-àfrica de Tabo Mbeki i promovien els Estats Units, convençuts de la necessitat primera de pacificar l’Àfrica per poder iniciar el seu desenvolupament sostingut. En aquest sentit, va destacar també en la signatura de l’acord de pau senegalès la pressió exercida des de la Comunitat Econòmica dels Estats de l’Àfrica Central (CEEAC), que tenia previst de celebrar el gener de l’any següent a Brazzaville, capital del Congo-Brazzaville, una cimera per tractar de l’establiment d’una pau regional de llarg abast. A la reunió hi havien d’assistir, a més de mandataris del país anfitrió, representats governamentals d’Angola, Camerun, República Centreafricana, República Democràtica del Congo, Gabon, Guinea Equatorial i el Txad. Burundi, Ruanda i São Tomé i Príncipe no havien confirmat a finals d’any l’assistència en no haver aconseguit posar fi als conflictes interns que encara vivien.

El 2004, Uganda també va viure intents de pacificació entre el govern de Yoweri Museveni i les guerrillers de l’Exèrcit de Resistència del Senyor (LRA) de Joseph Kony, que van resultar infructuosos. El conflicte havia esclatat 18 anys enrere, havia provocat més de 100.000 morts i més d’un milió de desplaçats. L’Exèrcit de Resistència del Senyor actuava al nord d’Uganda, i era una secta animista-cristiana que predicava la instauració d’un règim basat en els Deu Manaments de llei de Déu i que s’havia especialitzat en el segrest de menors. Els nens eren obligats a combatre i les nenes a fer d’esclaves sexuals.

El 2004, Costa d’Ivori va continuar experimentant la guerra civil larvada dos anys enrere i que al maig del 2003 havia conegut un primer alto el foc entre el govern del president Laurent Gbagbo i les guerrilles del nord del país. Aquest alto el foc es va trencar de fet el 25 de març, al registrar-se uns forts enfrontaments entre forces de seguretat i partidaris de l’oposició, que van causar almenys 25 morts i desenes de ferits a Abidjan, la principal ciutat del país, durant la repressió violenta d’una manifestació. La marxa havia estat convocada pel Partit Democràtic de Costa d’Ivori (PDCI) i el Reagrupament dels Republicans (RDR), per protestar contra el govern, a qui acusaven de boicotejar les negociacions de pau a què s’havia compromès. Coincidint amb aquest fet, l’RDR va abandonar el govern de coalició del president ivorià i va donar motius a les guerrilles de les Forces Noves per iniciar una nova ofensiva militar des del nord del país.

Aquest conjunt d’accions van originar una onada de suport popular al president Gbagbo per protestar per l’ofensiva rebel i per la presència de tropes franceses al país, en una missió nominal de pacificació, però clarament decantades contra el govern i que s’encarregaven de reprimir les protestes contra la seva estada i les molt habituals consignes en favor d’una intervenció militar nord-americana que reivindicava la població. En el rerefons del conflicte sorgit dos anys enrere hi havia el decantament de Gbagbo per les inversions a fer pels Estats Units en les noves prospeccions petrolieres fetes al país, que França volia patrimonialitzar, de la mateixa manera que ho havia fet fins llavors amb la principal riquesa del país, el cacau. Davant aquesta situació, al novembre, França va enviar 400 soldats més al país africà, i va anunciar l’enviament d’uns 700 més, fins a situar 5.000 homes a Costa d’Ivori, amb el pretext de protegir els 20.000 ciutadans francesos i d’altres nacionalitats que hi residien.

Les relacions entre la presidència Gbagbo i els “pacificadors” francesos van arribar al seu punt de màxima tensió a mitjans de novembre, quan l’exèrcit francès va destruir la petita força aèria de Costa d’Ivori, acusant l’exèrcit governamental d’haver mort nou soldats seus en una ofensiva aèria perpetrada en dies anteriors contra les posicions rebels. D’aquesta manera, França va eliminar el principal factor de superioritat bèl·lica del govern legítim de Costa d’Ivori enfront de les guerrilles, que, a finals d’any, continuaven enfrontant-se, tot i la presència d’uns milers de cascos blaus al país. L’any va comencar al Congo amb la decisió del comitè electoral congolès de posposar les eleccions generals previstes per al juny, en no haver-hi les suficients garanties d’estabilitat al país. La raó de fons era la pervivència de la guerra a l’interior del país, que l’any anterior semblava que podia haver-se acabat amb l’entrada al govern del líder rebel Jean-Pierre Bemba. L’acord entre goven i rebels havia estat signat el 17 de desembre del 2002 a Pretòria.

Posava fi a quatre anys de guerra civil i havia estat precedit d’un acord de pau previ, signat a mitjans del 2002 pels governs del Congo i Ruanda, també sota mediació sud-africana, i amb el rerefons d’una guerra sense fi entre hutus i tutsis a la regió. L’acord intern creava un govern de transició amb quatre vicepresidències, que havien de representar en el govern els principals grups rebels –l’Agrupació Congolesa per a la Democràcia (ACD) i el Moviment per a l’Alliberament del Congo (MLC)– i l’oposició política no armada. Joseph Kabila es va assegurar al mateix temps la continuïtat en la presidència del país fins que se celebressin unes eleccions democràtiques a mitjans del 2004, les primeres des de la independència de Bèlgica l´any 1960.

La iniciativa va arribar per tancar un conflicte que havia causat dos milions de morts, tot i que van quedar per resoldre moltes qüestions com la reforma de l’exèrcit, la seguretat a les ciutats i un repartiment equitatiu de càrrecs entre totes les faccions, cosa en què a Kabila li costava molt de cedir. Amb aquests precedents, la guerra va continuar sent present a la vida del país, i va arribar a zones que fins llavors no havien entrat en conflicte, com ara el territori pigmeu, al centre del Congo. En aquest sentit, van ser molts els observadors internacionals que havien denunciat el canibalisme que practicaven amb els pigmeus les milícies que comandava Bemba. Els pigmeus eren les últimes víctimes propiciatòries del conflicte congolès, que tenia com a substrat les seves riqueses minerals, i principalment diamantístiques. Ja en temps de Mobutu, quan la República Democràtica del Congo es deia Zaire, les gran companyies diamantíferes occidentals tenien un molt alt grau d’influència en la vida del país, que no van voler perdre en arribar al poder Laurent Kabila, primer, i després el seu fill, Joseph Kabila, després de liquidar el pare.

La tensió creada per la guerra civil de facto existent i la no-celebració d’eleccions va propiciar un intent de cop d’Estat el mes de juny del 2004, que Joseph Kabila va aconseguir neutralitzar i que estava encapçalat per un dels seus homes de confiança, Eric Lenge. En aquesta situació, a partir del mes d’agost, el país va començar a patir una diàspora de gent buscant una situació més pacífica a Ruanda i Burundi, però van ser repel·lits per les guerrilles hutus enfrontades als governs tutsis d’aquests països. El president de Burundi, Domitien Ndayizeye, va demanar ajut a la comunitat internacional, mentre que el president de Ruanda, Paul Kagamé, acusava el món occidental d’haver ignorat els incidents i de donar suport als hutus contra els tutsis.