Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El general Soni Abacha, president de Nigèria

L'octubre del 1997, Denis Sassou Nguesso va arribar al poder al Congo-Brazzaville

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Militars, policia, guerrillers (104)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Víctimes (137)
Personatges Personatges
Denis Sassou Nguesso (7)
Idi Amin Dada (3)
Julius Kambarage Nyerere (4)
Laurent Kabila (32)
Mobutu Sese Seko (27)
Nelson Mandela (48)
Paul Kagame (9)
Pierre Buyoya (4)
Sani Abacha (5)
Thabo Mbeki (21)
Yoweri Museveni (10)
Entitats Entitats
Fons Monetari Internacional (136)
Organització de la Unitat Africana (20)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Àfrica Subsahariana (8)
55 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Un nou començament
Àfrica negra
Malgrat la llarga crisi viscuda a l'antic Zaire, on el mes de maig va caure el règim de Mobutu Sese Seko i es va proclamar la República Democràtica del Congo ,i el canvi d’orientació registrat el mes d’octubre al Congo-Brazzaville amb l’arribada al poder de Denis Sassou Nguesso, el 1997 va ser un any menys conflictiu que els anteriors a l’Àfrica negra. Després de tres anys de gravíssimes crisis, va regnar una relativa estabilitat a la regió dels Grans Llacs: Uganda, Tanzània, Rwanda i Burundi. Un altre factor d’estabilitat va ser la consolidació de la democràcia a Sud-àfrica, amb la cessió de poders feta el mes de desembre per Nelson Mandela a Thabo Mbeki, i el creixent paper de mediador jugat per aquest país en les diverses crisis del continent.

Històricament, l'Àfrica subsahariana havia pagat les conseqüències de l'etapa colonial que va dividir el continent (conferència de Berlín de 1885) amb fronteres artificials i va generar la constitució d’uns països totalment dependents i governats per dictadures implacables que generaven odis insalvables (Níger, Malí, Burundi, Rwanda, Somàlia, Sudan, Libèria o Nigèria), pobresa sempiterna (Sierra Leone, Moçambic, Txad o Etiòpia) o antagonismes ancestrals (Djibuti, Zimbabwe), si bé hi havien algunes excepcions de relativa estabilitat (Kenya, Senegal).

La política de blocs encara va complicar més les coses, fidelitzant les dictadures a través dels ajuts econòmics destinats -només en teoria- al desenvolupament. A principis dels norantes, 300 milions de persones, la meitat de la població de l’Àfrica Negra, malvivia d’una agricultura subdesenvolupada, sotmesa a sequeres i altres contingències, mentre un descomunal deute extern provocava constants fallides econòmiques.

El 1991, poc després de la desfeta de la URSS, l’FMI va decidir forçar el canvi polític al continent i va anuncia que no concediria cap crèdit més als països africans si no emprenien reformes democràtiques. El 1992, els 42 països participants a la conferència de l'Organització de la Unitat Africana (OUA), celebrada a Dakar, es van comprometre a desenvolupar el multipartidisme. Aquesta va ser la raó de l'arribada al poder del general Sani Abacha a Nigèria o de la reelecció de Mobutu Sese Seko al Zaire o de la celebració d'eleccions a la República Centrafricana, sotmesa fins el 1979 a la sagnant dictadura de Jean-Bédel Bokassa, o a Uganda, que entre 1971 i 1978 havia patit l'horror caníbal d'Idi Amin Dada.

La culminació més positiva de tot aquest procés va ser la fi de l’apartheid a Sud-àfrica i l’arribada al poder del Congrés Nacional Africà el 1994, amb el nomenament de Nelson Mandela com a presidència del país. La via oberta per Mandela a Sud-àfrica, així com la potenciació de les relacions que el seu partit tenia en molts països del continent, va permetre refer la tendència, primer, afavorint la pacificació de Namíbia, Moçambic i Angola; més tard, fent sintonitzar els mandataris d’Uganda, Yoweri Museveni, i de Tanzània, Julius Nyerere, amb els nous aliats occidentals de Mandela i, per últim, incloent en la nova amalgama d’aliances els règims de Pierre Buyoya (1995) a Burundi, Paul Kagame (1996) a Rwanda i Laurent Kabila al Zaire (1997). Aquesta nova munió d’aliances bastides per la diplomàcia sud-africana suposava, a més, una garantia de contenció de l'islamisme sudanès i d'estabilització dels conflictes d’ Eritrea, Etiòpia i Somàlia. Alguna cosa estava canviant a Àfrica.