Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Eleccions i processos electorals (1758)
Fonamentalisme islàmic (82)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Pau i resolució de conflictes (406)
Sida i VIH (78)
Personatges Personatges
Amina Lawal (6)
Arthur Z´Ahidi Ngoma (2)
Azarias Ruberwa (1)
Charles Taylor (16)
George W. Bush (404)
Jean Pierre Bemba (2)
Joseph Kabila (15)
Laurent Gbagbo (11)
Moses Blah (3)
Muhammadu Buhari (3)
Olusegun Obasanjo (9)
Robert Mugabe (16)
Entitats Entitats
Agrupació Congolesa per la Democràcia Goma (Congo) (2)
Comunitat Econòmica d´Estats de l´Àfrica Occidental (10)
Moviment Congolès d’Alliberament (Congo) (2)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Democràtic Popular (Nigèria) (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Àfrica Subsahariana (8)
46 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Un progrés en degoteig
Àfrica negra
El 2003 el continent negre va fer alguns progressos importants en el camí de la pacificació, després que finalitzessin les guerres a Angola, el Congo, Burundi i Libèria, principalment, i que s’haguessin iniciat negociacions de pau al Sudan entre islamistes i animistes. En termes generals, al 2003 un de cada quatre països africans gaudia d’alguna mena de democràcia, tot i els problemes que s’arrossegaven a Nigèria o Kenya i la voluntat de permanència que tenien règims autoritaris en descomposició, com el de Robert Mugawe a Zimbabwe. El 2003 també hi havia dos països africans que presentaven bons índexs econòmics, com eren Sud-àfrica i Botswana, i el continent comptava, a més, amb una Unitat Africana renovada, que tenia la confiança dels principals organismes financers internacionals. En general, el continent havia assolit una mitjana del 3% de creixement, encara molt per sota del 7% que s’estimava necessari per impulsar conjuntament el desenvolupament de tots els territoris.

Econòmicament, el principal problema de l’Àfrica negra era el baix nivell de participació en el comerç mundial, només un 2%, fet que invalidava altres possibilitats de progrés i benestar, com demostrava que la renda per càpita estigués per sota de la que havien assolit als anys noranta i que, en tot cas, no superava de mitjana els 700 dòlars i concentrava en el continent el nombre de pobres més elevat del món, fenomen que s’acompanyava d’una incidència superior de malalties com la malària o la sida.

Una dada destacable és que, malgrat que la majoria de problemes de l’Àfrica negra tenien unes arrels molt antigues, semblava que amb l’arribada del segle XXI la comunitat internacional havia pres sobtadament consciència de la magnitud del problema i havia col·locat els temes africans entre els més urgents de l’agenda internacional. Una mostra d’aquest interès renovat per l’Àfrica va ser la gira que al juliol va fer el president nord-americà, George W. Bush, per l’Àfrica negra, amb visites al Senegal, Sud-àfrica, el principal soci comercial dels Estats Units al continent, Botswana, Uganda i Nigèria. El president nord-americà va buscar col·laboració contra el terrorisme, l’enfortiment dels llaços militars i un millor clima per a les inversions nord-americanes, aprofitant la nova expectativa creada amb la Unitat Africana, fundada el juliol del 2002. A la capital del Senegal, Dakar, Bush es va comprometre a intervenir per posar fi a la guerra de Libèria, després d’haver-hi enviat un grup de vint assessors militars per avaluar les necessitats del país. Bush també va condemnar l’esclavatge que patien milions d’africans, i va afirmar que era un dels crims més grans de la història, a més de condemnar explícitament el practicat pels musulmans sudanesos amb els seus enemics animistes negres del sud, que proliferava bàsicament per aconseguir els rescats que algunes ONG occidentals pagaven al govern islàmic de Khartum. Finalment, Bush va prometre ajudar tot Àfrica en la lluita contra la sida i va anunciar uns ajuts de 15.000 milions de dòlars per lluitar contra aquesta malaltia a l’Àfrica i el Carib.

La gira africana de Bush va coincidir amb la signatura d’un acord de pau, el 17 de juliol del 2003, entre els líders dels principals grups rebels de la República Democràtica del Congo (RDC), que van ser investits vicepresidents d’un nou govern d’unitat, però que continuava presidit per Joseph Kabila El Congo va obrir així el camí cap a la pacificació de la República, i s’esperava que després del reconeixement com a vicepresidents de Jean Pierre Bemba, dirigent del Moviment Congolès d’Alliberament; Azarias Ruberwa, de l’Agrupació Congolesa per la Democràcia Goma; Abdoulaye Yerodia Ndombasi, aliat del mandatari congolès, i Arthur Zahidi Ngoma, sorgit de l’oposició política no armada congolesa, es poguessin celebrar eleccions lliures al país. Justament en els mesos anteriors, guerres tribals entre els hema i els lendu a la zona d’Ituri havien provocat milers de víctimes, que des del 1999 ja sumaven més de cinquanta mil.

El mes d’agost la pau també va arribar a Libèria, quan el fins llavors president, Charles Taylor, va decidir abandonar el càrrec que ocupava des del 1997 i el va cedir al vicepresident, Moses Blah, després de setmanes de negociacions amb els catorze països de la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Oest d’Àfrica (CEDEAO) i un inacabable estira-i-arronsa amb les forces rebels, amb treves trencades i un balanç de prop de dos milers de morts civils en el combats per controlar la capital, Monròvia. Amb la marxa de Taylor, que es va exiliar a Nigèria, es posava fi a una guerra de gairebé catorze anys, que havia arribat en concomitància amb la guerra civil de Sierra Leone, acabada l’any anterior. El nou president i company d’armes de Taylor va jurar el càrrec amb l’encàrrec de dirigir un govern de transició fins a cedir el poder a una administració interina composta per membres de faccions guerrilleres i partits polítics. Per ajudar en el procés, s van desplegar al país tropes de pau de l’Àfrica Occidental, en una missió amb el suport de l’ONU. A principi d’agost van arribar 675 soldats nigerians i fins a final d’any s’hi van incorporar 3.250 soldats per part de la CEDEAO. Tots aquests avenços no van tenir ressò a Costa d’Ivori, on des de principi d’any es desenvolupava una guerra civil entre partidaris i detractors del president Laurent Gbagbo, que es manifestava en contra de continuar amb la tradicional independència del país de l’antiga metròpoli francesa, que disposava de la majoria de monopolis del cacao, principal riquesa de Costa d’Ivori.

L’altra novetat significativa de l’any van ser les eleccions del mes d’abril a Nigèria per escollir nou president, Parlament i els governadors de 36 Estats. Els comicis van ser una prova de foc per a la continuïtat de la inestable democràcia al país, que no havia completat mai la transició cap a la democràcia des de la independència del 1960. Segons les dades oficials, el president, Olusegun Obasanjo, líder del Partit Democràtic Popular (PDP), va ser reelegit cap d’Estat en obtenir el 50% dels vots, mentre que el seu rival, Muhammadu Buhari, només en va obtenir un 35%. Tots dos havien encapçalat anys enrere juntes militars i la jornada electoral va estar marcada per molta tensió i pels problemes per a l’obertura dels col·legis electorals en algunes zones del país, especialment al sud-est i a la zona del delta del Níger, la més rica en petroli, on una part important de la població havia seguit una consigna de boicot formulada pels líders locals de l’oposició. Les eleccions parlamentàries, uns dies abans, també les va guanyar el PDP d’Obasanjo, que va obtenir majoria al Congrés de 360 diputats i al Senat de 109 escons. D’altra banda, Nigèria va aconseguir millorar la imatge internacional al setembre, quan el dia 25 la nigeriana Amina Lawal, condemnada a morir lapidada per presumpte adulteri, va ser finalment absolta pel tribunal islàmic que l’havia condemnat el gener del 2002, seguint la xària que s’aplicava en dotze Estats del país, en correspondència amb l’autonomia religiosa de què gaudia la població de majoria musulmana.