Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
L'ex-futbolista George Weah va penjar les botes per implicar-se, sense èxit, a la política del seu país, Libèria

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Drets humans (136)
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Militars, policia, guerrillers (104)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alassane Ouattara (3)
Apollinaire Malumalu (1)
Charles Taylor (16)
Charles Konan Banny (1)
Daniel Arap Moi (10)
Ellen Johnson-Sirleaf (3)
George Weah (3)
Isaias Afewerki (3)
Joseph Kabila (15)
Kizza Besigye (1)
Laurent Gbagbo (11)
Laurent Kabila (32)
Meles Zenawi (3)
Mobutu Sese Seko (27)
Mwai Kibali (2)
Olusegun Obasanjo (9)
Raila Amolo Odinga (1)
Robert Mugabe (16)
Tejan Kabbah (3)
Thabo Mbeki (21)
Yoweri Museveni (10)
Entitats Entitats
Fòrum pel Canvi Democràtic (Uganda) (1)
Organització de les Nacions Unides (606)
Reagrupament dels Republicans (Costa d'Ivori) (4)
Tribunal Penal Internacional (93)
Unió Africana (17)
Unió Nacional Africana de Zimbabwe (5)
39 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Pacificacions, guerres, consultes i eleccions
Àfrica
L´any 2005 no hi va haver gaire bones notícies per a Àfrica. La mitjana de creixement va ser del 3% i les perspectives de futur es van decebre pels resultats de la Ronda Doha de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) celebrada a Hong Kong a mitjan desembre quan els 149 països de l’organització van decidir ajornar per al 2013 l’eliminació dels subsidis agrícoles occidentals que impedien comerciar en igualtat de condicions a una gran majoria de països africans. Com a contrapartida, però, hi va haver l’acord pres pel G-8 a mitjans d´any per condonar el deute extern d’alguns països del continent (Benin, Burkina-Faso, Camerun, Txad, Costa d’Ivori, Gàmbia, Ghana, Guinea, Guinea-Bissau, Madagascar, Malawi, Mali, Mauritània, Moçambic, Níger, Ruanda, Senegal, Sierra Leone, Tanzània, Uganda, Zàmbia), dins de l’acord general sobre països molt endeutats del món (HIPC) i del camí de pacificació registrat en d´altres.

Al 2005, a l’Àfrica occidental, Libèria va escollir la primera dona presidenta de la història del continent, mentre a Sierra Leone la pacificació regnant va permetre retirar les forces de pau de l’ONU on eren instal·lades. A Costa d’Ivori un nou primer ministre va rebre l’encàrrec de convocar eleccions l’any vinent, i, a la República Democràtica del Congo, després d’anys de guerra, una gran majoria va aprovar en referèndum el 18 de desembre la nova Constitució que havia de permetre celebrar eleccions parlamentàries per primer cop en la seva història. A l’Àfrica oriental, la situació era més preocupant perquè les relacions que travessaven Etiòpia i Eritrea podien generar una nova guerra com la que va provocar més de cent mil morts entre el 1998 i el 2000. Al Sudan, l’acord de pau de l’any anterior encara no havia quallat a la regió del Darfur, on les milícies islamistes dirigides des de Khartum continuaven assassinant catòlics i animistes.
A principis de desembre, l’elecció d’Ellen Johnson Sirleaf com a presidenta de Libèria, amb la consegüent derrota de l’altre candidat favorit, l’exjugador de futbol del Milan George Weah, va posar fi al parèntesi iniciat per l´expresident Charles Taylor quan va exiliar-se a Nigèria com a resultat dels acords de pau de 2003. Poc després d’arribar al poder, Johnson Sirleaf es va reunir amb els presidents de Costa d’Ivori, Laurent Gbagbo, i de Nigèria, Olusegun Obasanjo, president de torn de la Unió Africana (UA), per tractar de la situació de Taylor, acusat de ser al darrere dels opositors a Gbagbo a Costa d’Ivori i de crims contra la humanitat per un tribunal de l’ONU a Sierra Leone. En tot cas, Taylor havia estat el responsable principal de la guerra que va consumir Libèria durant catorze anys i que es va estendre als països veïns. Per tot això, a més de les Nacions Unides, els Estats Units van demanar a Nigèria la seva deportació a Sierra Leone per jutjar-lo.

El 22 de desembre de 2005 les forces de Nacions Unides van abandonar Sierra Leone quan Ahmad Tejan Kabbah havia demanat el processament de Taylor per ajudar a la pacificació del país. L’operació de l’ONU havia començat el 2000 i ja llavors els rebels van atacar i matar centenars de soldats de la força de pacificació formada per soldats d’Índia, Zàmbia i Kenya, cosa que va obligar l’exèrcit britànic a intervenir en nom de Nacions Unides per aturar la barbàrie generada. Finalment, el gener de 2002, la guerra es va acabar i va deixar un total de 50.000 morts. Al maig d’aquell mateix any, Kabbah va guanyar les eleccions presidencials alhora que la seva formació, el Partit del Poble de Sierra Leone, obtenia la majoria al Parlament i les tropes britàniques abandonaven el país.

Al 2005, les esperances de pau també van arribar a Costa d’Ivori després del nomenament el 5 de desembre de Charles Konan Banny com a primer ministre provisional, amb la presència de 10.000 soldats, 6.000 francesos i 4.000 de l’ONU, dedicats a garantir la pau entre els rebels del nord i les milícies progovernamentals del sud. Charles Konan va ser escollit després d’un mes de deliberacions pels presidents de Nigèria, Olusegun Obasanjo, i de Sud-àfrica, Thabo Mbeki, amb el consentiment del president Gbagbo. Banny, havia estat fins llavors i des de 1990 governador del Banc Central dels Estats de l’Àfrica Occidental i membre de l’opositor Partit Democràtic de Costa d’Ivori. El seu mandat havia d’allargar-se fins l’octubre de 2006, amb la missió principal d’organitzar unes eleccions presidencials. També havia d’assumir el desarmament dels rebels i de l’exèrcit de Gbagbo. El nou clima polític instaurat al país va permetre el retorn del líder opositor i exprimer ministre, Alassane Ouattara, amb motiu del funeral de la seva mare. Ouattara, líder del Reagrupament dels Republicans (RDR), havia estat exclòs de les eleccions presidencials de 2000 amb l’argument que no era ivorià i estava exiliat a París des dels inicis de la guerra civil.

El referèndum celebrat al Congo el 18 de desembre va obrir les portes a les primers eleccions generals de la història del país al 2006 segons la nova Constitució de la República Democràtica del Congo aprovada per majoria, a instàncies de la presidència de Joseph Kabila. Els congolesos no anaven a les urnes des de 1970, quan Mobutu Sese Seko es va presentar com a únic candidat i va iniciar una fèrria dictadura que va durar fins al 1998, quan va ser derrocat pel líder tutsi Laurent Kabila després dels enfrontaments tutsis-hutus a Rwanda i Burundi.
Segons que va declarar el president de la comissió electoral independent nomenada, l’abat Apollinaire Malumalu, els vots favorables havien superat el 83% a la consulta, amb una participació de prop del 60% dels 24 milions d’electors. Les votacions havien estat supervisades per una comissió integrada per 4.000 membres d’organitzacions religioses i representants de la Unió Europea, que van qualificar el procés de lliure, net i transparent. Tot i això, els enfrontaments van ser constants durant l’any a les regions orientals de la República Democràtica del Congo, després que les Forces Democràtiques Aliades ataquessin les tropes congoleses i de l’ONU ubicades a la província de Kivu. A finals d’any, uns 3.000 soldats governamentals, juntament amb uns 600 soldats de l’ONU, van llançar una ofensiva que es pretenia definitiva contra els centenars de milicians rebels que assetjaven la regió.

A l’Àfrica oriental la situació va empitjorar cap a finals de 2005 a causa de les tensions regnants entre el Txad i el Sudan, i entre Etiòpia i Eritrea. El Txad va declarar la guerra a Sudan després que el 18 de desembre forces rebels ataquessin la ciutat fronterera d’Adre i causessin la mort d’un centenar de persones. El Txad acusava el Sudan de donar suport als rebels txadians i d’autoritzar les milícies sudaneses a fer incursions en territori txadià. El govern del Txad demanava així mateix a la comunitat internacional, i especialment a la Unió Africana, que condemnés els fets de manera dràstica. També a finals d´any els observadors internacionals destacats a la zona van advertir de la concentració d’efectius militars d’Etiòpia i Eritrea a la frontera comuna, mentre representants de tots dos països feien comunicats bel·ligerants als mitjans de comunicació. El primer ministre d’Etiòpia, Meles Zenawi, va acusar els líders d’Eritrea mentre el president d’aquest país, Isaias Afwerki, restringia els vols dels helicòpters de l’ONU i n´expulsava del país els observadors encarregats de supervisar l’alto-el-foc.

En un altre registre, Àfrica va viure al 2005 diversos processos electorals. Les eleccions legislatives que es van fer el 31 de març a Zimababwe van ser qualificades de frau per tota la comunitat internacional. Va guanyar per majoria i tal com és habitual als últims 25 anys, el partit ZANU (Unió Nacional Africana de Zimbabwe) del president Robert Mugabe, que havia arribat democràticament al poder el 1980 amb la independència. Mugabe havia conduït el país a la ruïna econòmica i havia instaurat una dictadura comunista adreçada contra la comunitat de propietaris blancs, que havien governat el país quan es deia Rhodèsia. A Kenya es va fer una consulta de reforma constitucional al novembre que va ser perduda pel seu impulsor, el president Mwai Kibaki. Aquest dirigent va admetre la seva derrota per un 58% dels vots, tres anys després d’haver arribat al poder a les urnes i haver substituït el president de la independència, la primera del continent, Daniel Arap Moi, de qui es considerava hereu el principal opositor de Kibaki, Raila Amolo Odinga.

L’últim factor de preocupació de l’any al continent africà es va produir a Uganda, quan a primers de novembre, després que a l’octubre la Cort Penal Internacional (CPI) dictés ordres de detenció contra cinc destacats dirigents de l’Exèrcit de Resistència del Senyor acusats de crims contra la humanitat i crims de guerra comesos al nord d’Uganda a partir de l’1 de juliol de 2002, fos detingut el líder opositor, Kizza Besigye, acusat d’alta traïció. Besigye havia tornat feia poc al país amb la intenció de presentar-se com a candidat a les eleccions presidencials previstes per al març de 2006. El fet va aixecar les protestes de l’opositor Fòrum pel Canvi Democràtic (FDC) en contra del que considerava tendències antidemocràtiques freqüents en la presidència del general Yoweri Kaguta Museveni, al poder des del 26 de gener de 1986.