Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
La sagnia del continent

Milers de refugiats etiops esperen ajut humanitari a la ciutat de Wadia, al nord dels país.

Un veterà de guerra amenaça un granger durant l'ocupació de terres de colons blancs a Zimbabwe.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Aiguats, inundacions, allaus, neu (139)
Comerç internacional: importacions i exportacions (110)
Conflicte irlandès (195)
Desplaçats, exiliats, refugiats (86)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Eleccions i processos electorals (1758)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Militars, policia, guerrillers (104)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Pau i resolució de conflictes (406)
Poder executiu i governs (1139)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Sida i VIH (78)
Tercer món (32)
Personatges Personatges
Abdul-Aziz /Abd el-Aziz /Abdel Aziz Buteflika / Bouteflika (26)
Affi N'Guessan (1)
Alassane Ouattara (3)
Bill Clinton (277)
Charles Taylor (16)
Cyril Ramaphosa (3)
Daniel Opande (1)
Étienne Eyadéma (1)
Fèlix Houphouèt-Boigny (2)
Gibril Massakoi (1)
Henri Konan Bedié (4)
Isaias Afewerki (3)
Javier Solana (84)
Josep Maria Gatell (7)
Kurt Schork (1)
Laurent Kabila (32)
Laurent Gbagbo (11)
Martti Ahtisaari (12)
Meles Zenawi (3)
Miguel Gil Moreno (1)
Mobutu Sese Seko (27)
Morgan Tsvangirai (5)
Nelson Mandela (48)
Olusegun Obasanjo (9)
Robert Mugabe (16)
Entitats Entitats
Associated Press (3)
Commonwealth (11)
Comunitat Econòmica d´Estats de l´Àfrica Occidental (10)
Congrés Nacional Africà (Sud-àfrica) (17)
Creu Roja (41)
Front Popular de Costa d'Ivori (2)
Front Revolucionari Unit (Sierra Leone) (4)
Hospital Clínic de Barcelona (74)
Irish Republican Army (110)
Moviment de les Forces del Futur (Costa d'Ivori) (1)
Moviment pel Canvi Democràtic de Zimbabwe (3)
Organització de la Unitat Africana (20)
Organització de les Nacions Unides (606)
Parlament de Zimbabwe (1)
Partit Democràtic de Costa d´Ivori (PDCI) (3)
Partit Ivorès dels Treballadors (Costa d'Ivori) (1)
Reagrupament dels Republicans (Costa d'Ivori) (4)
República Àrab Saharaui Democràtica (10)
Reuters (7)
Unió Democràtica de Costa d’Ivori (1)
Unió Europea (1018)
Unió Nacional Africana de Zimbabwe (5)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Àfrica (23)
Àfrica Subsahariana (8)
Irlanda del Nord - Ulster (105)
64 lectures d'aquest article
24 impressions d'aquest article
Fam, guerra i deute extern
Àfrica subsahariana
En començar l’any, les dades que manegaven els organismes internacionals sobre el continent africà i, particularment, sobre l’Àfrica sub-sahariana no eren gaire encoratjadores.

Als mesos de gener i febrer, la situació era particularment dramàtica a l’Àfrica austral, on segons dades de la Creu Roja, més de mig milió de persones no tenien garantit l’accés a l’aigua potable ni a unes mínimes condicions d’higiene i salubritat per raó de les pluges torrencials hagudes a Botswana, Zimbabwe i, sobretot, a Moçambic, on la situació era més desesperant, en haver afectat les inundacions a gran part del territori. Les ajudes necessàries per fer front a la catàstrofe viscuda en aquests països, així com la fam arrelada a Etiòpia van ser alguns dels temes tractats a la cimera sobre Àfrica que va començar el 3 d‘abril a El Caire i que va reunir, per primer cop a la història, 52 caps d’Estat i de Govern africans amb els seus homònims de la Unió Europea. En aquella ocasió, la Unió Europea es va comprometre a enviar ajuts humanitaris a l’Àfrica austral i a subministrar cereals a Etiòpia per aturar els efectes més immediats de la fam i pal·liar els efectes de la guerra que mantenia amb Eritrea des del 1998, amb un balanç d’un milió de refugiats.

Per la seva banda, els representants africans van destacar els problemes generals de la pobresa i la marginació al continent, alhora que exigien solucions d’ampli abast com la condonació del deute extern amb Europa, que, pel conjunt dels 52 països assistents, superava els 45.000 milions de dòlars. Aquesta opció era avalada per l’espoli dels anys del colonialisme i, més modernament, per la caiguda sostinguda dels preus de les matèries primeres africanes i la progressiva disminució de les seves quotes en el comerç mundial. La insistència africana no va fer efecte en els mandataris europeus que van postergar per a properes reunions l’estudi de les demandes africanes.

En acabar la cimera, el responsable de Seguretat i Política Exterior de la Unió Europea, Javier Solana, va decidir de coordinar una acció conjunta amb l’Organització per a la Unitat Africana (OUA), llavors presidida pel cap d’estat algerià, Abdul-Aziz Buteflika, per tirar endavant la signatura d’un acord de pau definitiu entre Etiòpia i Eritrea, previ establiment d’una franja de seguretat de 25 quilòmetres a la frontera entre ambdós països. D’acord amb les previsions, l’acord havia de ser signat el mes de juny, abans que el 10 de juliol, Buteflika fos rellevat de la presidència de torn de l’organisme. El nou president va ser elegit a la 36ena cimera de l’OUA, celebrada a Lomé, i va recaure en el cap d’estat de Togo, Gnassingbé Eyadema. A l’any 2000, l’OUA, fundada a Addis Abeba el 1963, representava un total de 800 milions de persones i aplegava 53 països, incloent-hi la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). El relleu al front de l’OUA es va produir en la data prevista, però l’acord de pau entre Etiòpia i Eritrea no va arribar fins a finals d’any, quan l’11 de desembre el van signar els presidents respectius, Meles Zenawi i Isaias Afewerki, a Alger.

També va ser important la cimera de cinc estats celebrada el 21 d’abril al llac Victòria, que va reunir els presidents de Zimbabwe, Namíbia, Uganda, Moçambic i Sud-àfrica, amb l’explícit propòsit de trobar una solució a la crisi desfermada al mes de febrer a Zimbabwe amb l’ocupació d’un miler de finques d’excolons blancs per part de la població negre amb el suport del president del país, Robert Mugabe. Els aldarulls van començar després que la governamental Unió Nacional Africana de Zimbabwe (ZANU) fos derrotada en un referèndum on es proposava una nova Constitució que concedia poders absoluts al president. Llavors, Mugabe va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions legislatives pel mes de maig, comptant en obtenir el vot dels sectors més desvalguts que protagonitzaven les ocupacions de finques. En iniciar-se la cimera, les expropiacions havien paralitzant la recol·lecció de les collites i estaven perjudicant els intercanvis comercials de Zimbabwe amb l’estranger, a més d’haver provocat la mort de dos dels grangers blancs espoliats.

La trobada, però, no va aconseguir aturar els plans de perpetuació en el poder de Mugabe, que havia inaugurat en el càrrec la independència de l’antiga Rhodèsia vint anys enrera i que, als seus 76 anys, seguia encoratjant la ocupació de finques. El 29 d’abril, uns 2.000 partidaris del president zimbabwès van sortir als carrers de la capital, Harare, per demostrar la seva força als simpatitzants de l’alternatiu Moviment del Canvi Democràtic (MCD) de Morgan Tsvangiari. El 3 de maig, Mugabe va animar de nou la població a continuar amb la confiscació de propietats, mentre aconsellava a la població blanca d’abandonar el país i rebutjava les crítiques de la Commonwealth.

Les eleccions legislatives es van celebrar, finalment, el 24 de juny per triar 120 dels 150 diputats del Parlament monocameral de Zimbabwe; dels altres 30, 12 eren nomenats directament per Mugabe, 10 pels principals caps de tribu i 8 pels governadors provincials. Malgrat les denúncies de frau fetes per l’MDC, la ZANU va renovar el seu mandat a la segona volta de l’endemà, tot i els 57 escons assolits pels seus opositors, que durant la seva campanya havien destacat la situació d’endarreriment econòmic que patia al país, acusant Mugabe de ser el responsable del 59% d’inflació i del 50% d’atur soferts, així com del creixement zero registrat l’any anterior, que no ajudava ni mica a superar els 5.000 milions de dòlars de deute extern acumulats.

A les mateixes dates del conflicte a Zimbabwe, va començar una guerra civil a Sierra Leone pel control de les mines de diamants del país, la seva principal font de riquesa. L’esclatament de la guerra va motivar que el 8 de maig, la Gran Bretanya posés en marxa un pla d’evacuació dels seus ciutadans, alhora que enviava a la zona un vaixell porta-helicòpters, una fragata, dos unitats de desembarcament i una de suport logístic. Per la seva banda, Nacions Unides van aixecar les seves protestes pel segrestament per part de les forces rebels del Front Revolucionari Unit (RUF) d’un contingent de 500 soldats, de nacionalitat kenyana i zambiana, que tenia destacats a Sierra Leone des de l’anterior guerra civil. El 15 de maig, després de la mediació del president de Libèria, Charles Taylor, en nom de la Comunitat Econòmica d’Estats Àfrica de l’Oest, els rebels de Sierra Leone van alliberar 139 cascos blaus, 15 a la capital, Monròvia, i 124 a Foya, a la frontera amb Libèria. L’ONU es va felicitar per l’acció i va fer una crida als combatents perquè possessin fi als enfrontaments. Nou dies més tard, però, morien assassinats en una emboscada de la guerrilla el periodista espanyol de 32 anys Miguel Gil Moreno de l’agència Associated Press Television i el periodista nord-americà Kurt Schork de 53 anys de l’agència Reuters. L’emboscada havia tingut lloc entre les ciutats de Port-Loko i Lunsar, a 80 quilòmetres al nord-est de la capital, mentre els periodistes circulaven a bord de dos camions militars que van ser atacats per les guerrilles del RUF.

El conflicte de Sierra Leone es va perllongar durant tot l’any, generant un total de 180.000 refugiats en les veïnes Libèria i Guinea-Conakry i més de 70.000 desplaçats a l’interior del país. El 6 de desembre, les guerrilles de la RUF van protagonitzar la més gran de les seves ofensives a la regió de Gueckedous, en un setge definitiu sobre les tropes governamentals comandades per l’home fort del país, el general Daniel Opande, que havia rebutjat de negociar amb el portaveu de la RUF, Gibril Massakoi, tot i les recomenacions fetes pels governs de Libèria, Guinea-Conakry i Nigèria, principals afectats per la crisi generada a la regió.

Precisament a Nigèria va començar el 26 d’agost la gira africana del president nord-americà Bill Clinton, per donar suport per a la jove democràcia del país, dirigida des de feia 15 mesos pel president Olusegun Obasanjo. Clinton es va presentar a Abuja amb un paquet d'ajudes importants: assistència econòmica per a escoles primàries, prevenció de malalties i millora de comunicacions i transports, fins a un total de 150 milions de dòlars, a canvi de diversos contractes sobre les explotacions petrolieres del país, el més poblat de l'Àfrica.

Dos dies més tard, Clinton es va desplaçar a Tanzània per donar suport a la signatura de l'acord de pau que va posar fi a la guerra civil que s’havia iniciat el 1993 a la veïna Burundi, amb un balanç de més de 200.000 morts. L'expresident sud-africà Nelson Mandela, que havia actuat de mediador en el conflicte, va manifestar la seva confiança en que la presència directe de Clinton servís per refermar la pau assolida després de dos anys de negociacions i va proposar un període de transició de tres anys fins a la convocatòria d’eleccions, amb l’objectiu de donar a l’ètnia minoritària del país, els hutus, una representació proporcional en un país dominat pels tutsis. El conflicte viscut en aquests anys a Burundi era una derivació dels registrats anteriorment a Ruanda, Uganda i a l’antic Zaire, que van finalitzar amb la defenestració i posterior mort del dictador Mobutu Sese Seko l’arribada al poder el 1997 de Laurent Désiré Kabila.

El paper intermediador jugat en aquest conflicte per Mandela era el reflex del protagonisme assolit per Sud-àfrica a tota l’Àfrica sub-sahariana des la fi de l’apartheid i l’arribada al poder del Congrés Nacional Africà (CNA). Al 2000, Sud-àfrica, fins i tot, va exercir aquest protagonisme a la 13ena Conferència Internacional sobre Sida que es va celebrar a la ciutat sud-africana de Durban, del 10 al 14 de juliol, que va reunir 10.000 polítics i científics de tot el món i que va ser clausurada per l’expresident del país, Nelson Mandela. A la conferència es va posar de relleu el fet que dels 34,3 milions de persones portadores del virus d'immunodeficiència humana (VIH) que hi havia al món el 1999, 24,5 milions eren africans, sent Sud-àfrica, amb 4,2 milions de persones infectades, el país amb més seropositius del món. En l’àmbit científic, a la conferència es va presentar l’anomenada teràpia autovacuna (interrupcions controlades del tractament antisida) presentada pel doctor Josep Maria Gatell, de l'Hospital Clínic de Barcelona i la proposta feta pel doctor Mark Dworkin, del Centre de Control de Malalties d'Atlanta, Estats Units, d’emprar antibiòtics barats i àmpliament utilitzats a Occident per aturar el desenvolupament de les principals infeccions que definien la sida, entre elles la pneumònia carinii i la tuberculosi. La conferència es va tancar amb l’anunci del descobriment de dues noves famílies de fàrmacs, en fase d'experimentació, que es fonamentaven en el paper inhibidor de l’enzim integrasa.

En la vessant política, al 2000, Sud-àfrica també va jugar un paper al continent europeu, en el conflicte irlandès, en participar l’exsecretari general del Congrés Nacional Africà, Cyril Ramaphosa com a inspector, juntament amb l’expresident de Finlàndia, Martti Ahtissari, en l’establiment de l’acord de desarmament de l’IRA, assolit el 6 de maig entre el govern britànic, representants de l’IRA i els unionistes, que va suposar el rellançament del govern autonòmic de l’Ulster el 22 de maig.

En general, el protagonisme sud-africà era reflex de la bona marxa del país, el de més recursos de tota l’Àfrica negre i uns estàndards econòmics de caire occidental, amb un creixement anual del 0,6%, una inflació del 5,5% i una balança comercial favorable de 2.000 milions de dòlars al 1999, tot i els greus problemes de desocupació i delinqüència que encara patia la majoria de la població negra del país, 30 milions de persones front 6 milions de blancs i 3 milions de coloreds (hindús).

Molt diferent era el cas de Costa d’Ivori, on el 26 d’octubre el socialista Laurent Gbagbo, del Front Popular de Costa d’Ivori (FPM), va ser investit president després que el Tribunal Suprem de Costa d’Ivori validés oficialment els resultat de les eleccions fetes quatre dies abans. La intervenció del Tribunal Suprem en el recompte electoral va tancar els violents enfrontaments registrats poques setmanes abans de les eleccions entre els partidaris de Gbagbo i els de l’exprimer ministre Alassane Ouattara, líder de l’opositora Reagrupament dels Republicans (RDR), que havien produït més de quaranta morts i havien motivat els advertiments de l’Organització de la Unitat Africana (OUA), a més de l’exclusió de Ouattara de les eleccions.

L’actitud favorable a Gbagbo de l’OUA va quedar relativitzada dos dies després de la confirmació d’aquest en la presidència, en ser descoberta una fossa comuna amb més de 50 cadàvers, identificats com a membres de l’RDR. Els cossos van ser trobats en un bosc proper a la capital financera del país, Abidjan, i el seu descobriment va comprometre greument la credibilitat democràtica del president Gbagbo, que va prometre investigar la matança i va organitzar una trobada amb Ouattara per obtenir la seva conformitat a la formació de govern, que va delegar en Affi N’Guessan.

Ouattara no va avenir-se a cap acord i va demanar la celebració d’unes eleccions legislatives, que van tenir lloc l’11 de desembre del 2000, però van ser boicotejades pel partit d’Outtara, en protesta per la mort dels seus partidaris, i en les que va participar també el partit de l’expresident Henri Bedié, derrocat el desembre del 1999 per un cop militar i pertanyent a la formació que havia governat Costa d’Ivori des de la seva independència al 1960, el Partit Democràtic de Costa d’Ivori, fundat pel difunt Felix Houphouet Boigny, a qui havia substituit Bedié. Els resultats de la consulta, que va registrar una abstenció de gairebé un 70%, van donar 83 dels 225 escons en joc al partit de Gbagbo i 69 al de Bedié, repartint-se la resta els independents i altres formacions com el Partit Ivorès dels Treballadors, el Moviment de les Forces del Futur i la Unió Democràtica de Costa d’Ivori.