Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
El 9 de juliol, 53 líders africans reunits a Durban van oficialitzar el naixement de la Unió Africana

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Democràcia, processos de democratització (137)
Drets humans (136)
Eleccions i processos electorals (1758)
Pau i resolució de conflictes (406)
Pobresa, desigualtats (147)
Personatges Personatges
Abreu Kamorteiro (2)
Amina Lawal (6)
Armando da Cruz Neto (2)
Daniel Arap Moi (10)
Iuri Gidzenko (4)
Jonas Savimbi (6)
José Eduardo dos Santos (5)
Joseph Kabila (15)
Laurent Kabila (32)
Mark Shuttlewoth (3)
Mobutu Sese Seko (27)
Paulo Lukamba (2)
Roberto Vittori (3)
Safiya Hussaini (4)
Yoweri Museveni (10)
Entitats Entitats
Estació Espacial Internacional (22)
G-8 (26)
Organització de Països Exportadors de Petroli (39)
Unió Africana (17)
Unió Europea (1018)
Unió Nacional Africana de Kenya (4)
Unió Nacional per a la Total Independència d'Angola (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Angola (10)
Congo (República Democràtica, antic Zaire) (53)
Kenya (20)
Nigèria (29)
Uganda (6)
Durban (Sud-àfrica) (6)
61 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
La UA, esperança contra la fam i la corrupció
Àfrica subsahariana
A l’Àfrica subsahariana el fet més destacable de l’any, en relació amb els problemes de subsistència i subdesenvolupament que arrossegava el continent, va ser la constitució de la Unió Africana el mes de juliol, sota el patrocini dels Estats Units, la Unió Europea, Sud-àfrica i els principals organismes financers internacionals. La novetat de l’organisme, que substituïa l’antiga Organització de la Unitat Africana, era el seu plantejament operatiu, que condicionava la possibilitat d’obtenció de crèdits i acords comercials d’interès per part de tots els països africans que s’hi volguessin acollir a la democratització efectiva dels seus règims i a l’acceptació d’uns controls internacionals de transparència en la seva gestió.

El 9 de juliol del 2002, 53 líders africans es van reunir a Durban, Sud-àfrica, per donar vida a un projecte d’integració del continent, que pretenia eradicar les guerres i la corrupció i aconseguir que es respectessin els drets humans. El nou organisme s’havia de regir per una conferència de caps d’Estat, encarregats de definir les directrius polítiques i d’aprovar-ne els pressupostos, amb l’ajut de setze òrgans de control més, entre els quals destacaven un consell executiu, un Parlament, un tribunal de Justícia, un Banc Africà d’Inversions i un Consell de Pau i Seguretat, amb funcions similars per a l’Àfrica a les del Consell de Seguretat de l’ONU. La UA va comptar amb el suport explícit del G-8, que en una reunió anterior del mes de juny celebrada al Canadà havia decidit impulsar un Pla d’Acció per a l’Àfrica (NEPAD), inicialment pressupostat en 6.000 milions de dòlars.

Tot i les esperances que va despertar, la nova Unió Africana no va poder exercir del tot les seves funcions durant l’any, perquè encara havia de resoldre nombrosos problemes fins a aconseguir l’operativitat necessària. El 2002 vivien a l’Àfrica subsahariana uns 700 milions de persones, en uns escenaris gairebé generalitzats de conflictes bèl·lics que dessagnaven el continent i en frenaven el desenvolupament econòmic. Darrere d’aquests conflictes hi havia, d’una banda, processos irregulars de descolonització, i, de l’altra, interessos de governs, de grups d’oposició i de líders militars de tota mena, tots implicats en tractes ocults amb monopolis occidentals de primeres matèries (petroli, cacau, cafè, xocolata, etc.) o matèries precioses com ara or, mercuri i diamants. Aquestes qüestions, per exemple, eren el rerefons de conflictes irresolts com els de Sierra Leone i Libèria, o el de la República Democràtica del Congo, amb la implicació de Ruanda, Burundi i la República del Congo. El 2002, a més, havia esclatat un greu conflicte a Costa d’Ivori per interessos comercials sobre el cacau. Angola estava devastada per 30 anys de guerra, mentre que Moçambic i Namíbia patien fam i malalties. Etiòpia, Eritrea, Zàmbia i Malawi eren víctimes de la sequera, mentre que Kenya, Zimbabwe i Tanzània malvivien sota règims personalistes i vitalicis. Nigèria i Burkina Faso estaven governades per dictadures militars, i, en conjunt, més de 300 milions d’africans patien fam i pobresa. La sida afectava també dramàticament el continent –el 80% de la població mundial portadora del virus era africana.

En aquest context, el 2002 van destacar els processos electorals anunciats per al 2003 i el 2004, respectivament, a Kenya i Nigèria. A Kenya, el KANU de Daniel Arap Moi portava dècades en el poder i s’entreveia alguna possibilitat de recanvi democràtic, mentre que el país depenia bàsicament del turisme i feia anys que no veia augmentar les inversions estrangeres al seu territori. El cas de Nigèria era diferent, ja que depenia bàsicament del petroli i era un país membre de l’OPEP, i això feia augmentar el contacte del seu govern amb Occident, però sense que els beneficis de la riquesa petroliera arribessin al gruix de la població. A més, 12 de la cinquantena d’Estats que conformaven Nigèria vivien sota la xara (llei islàmica), que no respectava els drets humans i arribava a l’extrem de condemnar dones a pena de mort per lapidació per suposats crims d’adulteri. Entre aquests casos van destacar els de Safiya Hussaini i Amina Lawal, a les quals els va ser ajornada l’execució de la pena després de rebre fortes pressions internacionals. Nigèria, a més, va ser en el centre de l’atenció mundial el mes de novembre, quan es va haver de cancel·lar el concurs de Miss Món programat a la capital, després de l’esclat de grans aldarulls al nord del país, que van causar dos centenars de morts, a causa de les protestes islamistes contra la població cristiana i animista.

Durant l’any, també va destacar la signatura el 4 d’abril del 2002 d’un acord de pau a Angola que va posar fi a 27 anys de guerra civil entre el govern angolès i les guerrilles de la Unió Nacional per a la Independència Total d’Angola (UNITA). La signatura de pau es va produir dos mesos després de la mort del líder de la UNITA Jonas Savimbi, que sempre s’havia negat a aturar la guerra, i va ser protagonitzada pel comandant rebel Abreu Kamorteiro i el cap de l’estat major de l’exèrcit angolès, el general Armando da Cruz Neto. El president José Eduardo dos Santos i el cap interí de la UNITA, Paulo Lukamba, Gato, van fer de testimonis davant de 4.000 persones, entre les quals hi havia diversos representants de les Nacions Unides i de la troica d’Estats (Rússia, els Estats Units i Portugal) encarregada de vetllar pel procés de pau al país. Al setembre, un altre acord de pau va ser signat entre els presidents d’Uganda i la República Democràtica del Congo (RCD), Yoweri Museveni i Joseph Kabila, respectivament, precisament a Luanda, la capital d’Angola. L’acord volia aconseguir la pacificació de l’antic Zaire, després de la guerra civil que va seguir a l’apartament del poder del dictador Mobutu Sese Seko i la seva substitució per Laurent Kabila, assassinat més tard pel seu fill, Joseph Kabila, i que ja havia causat més de dos milions de morts.

En un terreny més anecdòtic, el 2002, Àfrica va aportar al món el segon turista espacial de la història en la persona del jove multimilionari sud-africà Mark Shuttleworth, de 28 anys, que el 25 d’abril del 2002 va sortir de la base russa de Baikonur a bord d’una Soiuz TM-34, en companyia dels astronautes Iuri Gidzenko i Roberto Vittori, cap a l’Estació Espacial Internacional (ISS), on es va estar deu dies. Shuttleworth havia pagat 23 milions d’euros per poder participar en l’aventura. Era el símbol dels terribles contrastos en què vivia l’Àfrica subsahariana.