Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El president del Partit Socialdemòcrata, Franz Müntefering, amb el canceller alemany, Gerhard Schröder

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Angela Merkel (23)
Edmund Rüdiger Rudi Stoiber (14)
Gerhard Schröder (108)
Helmut Kohl (58)
Johannes Rau (7)
Oskar Lafontaine (10)
Roland Koch (2)
Wolfgang Clement (2)
Entitats Entitats
Banc Federal d'Alemanya (8)
Govern d`Alemanya (8)
Organització de Països Exportadors de Petroli (39)
Partit Socialdemòcrata Alemany (49)
Unió Cristianodemòcrata alemanya - Unió Demòcratacristiana alemanya (49)
34 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Cap a les eleccions del 2006
Alemanya
La mala situació econòmica que travessava Alemanya el 2004, amb un atur de més del 10%, que en el cas de l’antiga RDA arribava al 19%, una baixada de les exportacions el primer semestre de l’any i un reduït creixement de poc més de l’1,5%, va convertir l’agenda política del canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder en una enquesta permanent de cara a les eleccions del 2006. També hi va ajudar el fet que el govern de coalició amb els Verds que presidia Schröder comencés a impulsar les reformes laborals i socials a què s’havia compromès a finals del 2003 a partir de l’1 de gener del 2005. Les reformes volien acabar amb els abusos en despesa sanitària (40.000 milions d’euros/any) i en cobraments irregulars de subsidis d’atur (70.000 milions d’euros/any) detectats pel goven i que afectaven 3 milions de persones, gairebé totes residents a l’antiga RDA, que van iniciar una onada de protestes, malgrat els més de 80.000 milions d’euros anuals en subvencions que rebia el territori per articular millor la seva reconstrucció.

La iniciativa més discutida va ser el suport donat pel govern alemany per al retorn a la jornada laboral de 40 hores setmanals, enfront de les 35-39 actuals, segons el sector. La Federació Alemanya de Sindicats ho va descartar pels llocs de treball que faria perdre i perquè, al seu parer, no serviria per aturar la deslocalització cap a l’Est, molt intensa els darrers anys, mentre que l’Institut Alemany per a la Investigació Econòmica apuntava la conveniència de treballar fins a 50 hores si convenia al creixement del país. La gravetat de la situació va obligar la gran indústria a prendre decisions pel seu compte. Al juny, va ser l’augment de jornada sense puges promogut per Siemens; al juliol, els acomiadaments anunciats per Deutsche Post i DaimlerChrysler, i a l’agost la comunicació de Volkswagen congelant sous, per guanyar competitivitat, garantint però els 176.544 llocs de treball alemanys i reduint els costos de personal en un 30% entre el 2005 i el 2011 (2.000 milions d’euros). La companyia va comunicar que volia superar els 383 milions d’euros de baixa en beneficis registrada el primer semestre del 2004 (-35,7%) i apostava clarament per la immediata aplicació de les reformes laborals del govern. En aquest context, el president del país, Johannes Rau, va arribar a parlar de “depressió col·lectiva” en el tradicional discurs berlinès del maig, al·ludint a la ineficàcia en propostes i actuacions del govern socialdemòcrata alemany, que estava obligant els agents socials a fer-se la feina sols per continuar treballant en millors condicions.
Al novembre, el govern alemany va revisar a la baixa les seves previsions de creixement econòmic per al 2005, i les va situar en un minso 1,7%, tot i mantenir esperances, segons va declarar el titular d’Economia, Wolfgang Clement, de complir amb el límit del 3% de dèficit públic marcat pel Pacte d´Estabilitat de la UE, contravenint però el diagnòstic anterior fet pel Bundesbank, la Comissió Europea i els instituts d´estudis econòmics del país. Aquesta era la situació després que el país refés una mica les exportacions en els tres últims mesos de l’any, que els experts esperaven que s’incrementessin fins a un 6% en els primers mesos del 2005. Clement va atribuir una part de la culpa de la situació viscuda a l’encariment de l’energia, i particularment del petroli, que podria continuar apujant preus en els mesos següents, per raó de la crisi de l’Iraq i les limitacions en la producció reconegudes per l’OPEP.

El cost polític del procés va ser molt gran per a Schröder, que rebia crítiques de totes bandes; fins i tot del seu partit, d’on va sorgir el seu principal antagonista, Oskar Lafontaine, expresident de l’SPD i exministre de Finances, dimitit dels dos càrrecs el març del 1999 i estret col·laborador el 2004 de les organitzacions sindicals, de l’Est i de l’Oest, oposades a les reformes. La seva figura va jugar un paper de primer ordre en la derrota soferta per l’SPD al land del Sarre, on Lafontaine va néixer. L’SPD va perdre un 13,5% de l’electorat respecte al 1999 i va aconseguir només un 30,8% dels vots enfront del 47,5% obtingut per la CDU, que el 2003 es va imposar també a Baviera i el 2004 ho va fer a Hamburg, Turíngia i Saxònia, i a les eleccions europees del juny. També s’auguraven noves derrotes a les regionals del maig del 2005 a Rin del Nord-Westfàlia i al Bundesrat, i, per acabar-ho d’adobar, a les celebrades al setembre a Brandenburg la dada més significativa va ser l’ascens de la ultradreta.
Amb tot, Gerhard Schröder havia caigut en intenció de vot a les enquestes fins a un pobre 23%, mentre que la CDU se situava en un 45%. A l’última, feta a l’octubre per l’institut Forsa, però, es va registrar un canvi sobtat de tendències: l’SPD va pujar fins a un 33% i la CDU va baixar fins al 38%. Era el resultat de la crisi provocada per la pèrdua de vot democristià a les regionals de Brandenburg enfront de la ultradreta i l’SPD, i de la pressió feta pels aliats de la CSU bavaresa, amb Edmund Stoiber al capdavant, contra el lideratge d’Angela Merkel a la CDU, que va ser refermada en el càrrec al congrés de la formació de principis de desembre. Merkel comptava amb el suport dels caps de la CDU a l’Est, d’on ella prové, com ara el president de Turíngia, Dieter Althaus, i amb l’oposició de la majoria de lands occidentals, on no eren ben vistos els seus orígens humils ni la seva condició de protestant ni el fet d’estar divorciada, així com que no disposés del carisma demostrat d’anteriors dirigents com Helmut Kohl, Konrad Adenauer o Ludwig Erhard. D’aquesta manera, el qüestionament democristià al lideratge de Merkel apareixia en l’horitzó com un factor favorable a Schröder, confirmant l’averany de guanyador d’última hora que s’havia guanyat a les legislatives del 2002 en un resultat afavorit per les riuades.

En acabar l’any, una altra qüestió va afeblir la moral dels alemanys en fracassar la reforma del federalisme alemany iniciada l’any anterior, que va anunciar la Comissió per a la Modernització de l’Ordre Estatal, pels desacords en matèria d’universitats i educació entre els partits, tot i haver discutit sobre afers tan complicats com la cessió de competències fiscals a les regions, la representació d’aquestes a la Unió Europea, els subsidis multimilionaris a l’Est del país i la imposició de les normes del Pacte d’Estabilitat europeu per als governs regionals. El 2004, els Estats federats alemanys tenien competències pràcticament plenes en política educativa però exigien que se’ls concedís més capacitat de finançament i també el dret de decisió sobre les escoles superiors que es volien organitzar al país seguint el model de Harvard o la London School of Economics. L’executiu es va negar a abandonar el comandament dels centres i deixar-los en mans dels lands, iniciativa principalment defensada pels caps regionals de Baviera i de Hessen, Edmund Stoiber i Roland Koch.