Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Alemanya

Helmut Köhl

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Finançament de partits i d`entitats (69)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Poder executiu i governs (1139)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Angela Merkel (23)
Antje Rudcke (1)
Edmund Rüdiger Rudi Stoiber (14)
Fritz Kuhn (1)
Gerhard Schröder (108)
Helmut Kohl (58)
Holger Pfahls (1)
Joschka Fischer (16)
Jürgen Trittin (2)
Kurt Wiedenkopf (1)
Laurenz Meyer (1)
Norbert Blüm (1)
Renate Künast (3)
Ruprecht Polenz (1)
Wolfgang Hüllen (1)
Wolfgang Schäuble (7)
Entitats Entitats
Els Verds (Alemanya) (20)
Parlament federal alemany, cambra baixa (22)
Partit Socialdemòcrata Alemany (49)
Unió Cristiano-Social Alemanya (10)
Unió Cristianodemòcrata alemanya - Unió Demòcratacristiana alemanya (49)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Alemanya (164)
Berlín (Alemanya) (73)
Bonn (Alemanya) (8)
Essen (Alemanya) (3)
Niça (França) (5)
55 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
El segon final de Helmut Köhl
Alemanya
El mateix any que es complia el desè aniversari de la reunificació, l’artífex de la nova Alemanya, Helmut Kohl, va quedar definitivament apartat de la vida política. El 3 d’abril del 2000, l’excanceller va haver de celebrar el seu 70è aniversari en la més incòmode de les intimitats. L’afer del finançament il·legal de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), amb implicació directe de Kohl, que el 30 de novembre de l’any anterior havia admetre l’existència de comptes secrets a la formació, va suposar l’adéu definitiu de l’home que havia governat Alemanya des del 1982 fins el 1998. Un adéu, gens gloriós.

Al llarg del 2000, es van anar aclarint moltes de les peces que no encaixaven en el puzzle del finançament il·legal de la CDU, mentre el partit tractava de reprendre el vol amb la nova presidenta Angela Merkel al capdavant i el canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder recuperava la iniciativa política, començava a aplicar el programa de govern que havia pactat el 1998 amb els Verds i encarava els nous reptes que suposaria per al país l’ampliació de la Unió Europea cap a l’est. La reforma de l’estructura interna de l’UE dissenyada la segona setmana de desembre a la cimera de Niça, deixava clar el creixent poder de la nova Alemanya al sí d’Europa.

L’any es va iniciar amb la dimissió de l’excanceller Helmut Kohl com a president honorífic dels democristians, el 18 de gener, quinze dies després que la fiscalia de Bonn obrís un sumari contra ell per malversació de fons. L’obertura d’un altre sumari a Berlín per la mateixa raó contra el responsable de finances del grup parlamentari democristià, Wolfgang Hüllen, de 49 anys, va precedir el suïcidi d’aquest el dia 20 i la intervenció al Bundestag del president de la CDU, Wolfgang Schäuble, demanant perdó pel seu comportament i el del seu partit, i reconeixent haver violat la llei i la confiança dels electors en les institucions.

La intervenció parlamentària d’Schäuble va coincidir amb la publicació dels resultats d’una auditoria independent que avaluava en més de 1.000 milions de pessetes les quantitats ingressades per la CDU en comptes no declarats, entre 1989 i 1998. Al mes de febrer, el Bundestag va imposar una primera multa de 3.500 milions de pessetes a la CDU, originant la immediata renúncia del president de la formació, Wolfgang Schäuble i la convocatòria d’un congrés federal extraordinari de la CDU, que es va celebrar a Essen el mes d’abril.

Al congrés, Angela Merkel va ser elegida nova presidenta de la formació amb el 95,4% dels vots. Era el primer cop que dona assumia la direcció d’un dels grans partits alemanys. De 45 anys, física de formació, originària d’Hamburg (a l’antiga RDA), exministre de la Dona, la Família i la Joventut amb el canceller Kohl, divorciada, protestant i defensora de l’Estat del benestar i dels drets dels immigrants i dels homosexuals, Merkel va manifestar la seva intenció de canviar la dinàmica del partit, aclarir responsabilitats i renovar el missatge democristià.

La crisi de la CDU va afavorir la socialdemocràcia governant, que el 27 de febrer va aconseguir una sòlida victòria en les eleccions a l’estat d’Schleswig-Holstein, la primera en unes regionals des que va arribar al poder federal el 1998. L’SPD va obtenir el 43,1% dels vots i 41 escons, mentre la CDU quedava amb el 35,2% dels vots i 33 escons. Els socialdemòcrates van repetir victòria el 14 de maig a Renània-Nord-Westfalia, assolint el 42,8% dels vots i 99 escons, mentre la CDU vorejava el 37% de vots i obtenia 84 escons.

Després d’aquests resultats, Schröder va poder tirar endavant amb relativa comoditat algunes de les iniciatives polítiques anunciades a la campanya del 1998. Així, el 18 de maig, el Bundestag va aprovar la primera fase d’una reforma fiscal que preveia situar al 2005 el tipus mínim de l’impost sobre la renda per a les persones físiques en un 15% i en un 45% el tipus màxim, propiciant una rebaixa de deu punts per al primer i de vuit per al segon. A més, la iniciativa governamental preveia reduir l’impost de societats d’un 45% fins a un 25% brut, fins a deixar la càrrega tributària neta entre un 38% i un 39%.

La segona iniciativa impulsada pel govern de Gerhard Schröder va ser la signatura el 14 de juny d’un històric acord amb les principals empreses energètiques per garantir l’abandonament de l’energia nuclear com a font bàsica de subministrament energètic en un termini no superior als vint anys. Amb el tancament, a mig termini, de les 19 centrals nuclears del país, Alemanya es convertia en la primera gran potència occidental que renunciava a l’ús civil de l’energia nuclear. Aquest acord va permetre a Schröder potenciar la seva aliança amb Els Verds, en la mesura que la renúncia a l’energia nuclear, que el 2000 encara proporcionava prop d’una tercera part de l’electricitat del país, havia estat el punt clau del pacte de coalició signat el 1998 amb els Verds de Joschka Fischer i Jürgen Trittin.

Aquest aspecte va quedar clarament evidenciat en el congrés dels Verds celebrat a Münster el 23 i el 24 de juny, que va elegir una nova direcció bicèfala, com ja era tradicional en la formació, en les persones dels líders parlamentaris dels lands de Berlín i Baden-Würtemberg, Renate Künast i Fritz Kuhn, ambdós de 44 anys, que representaven, respectivament, els sectors radical i pragmàtic del partit ecologista, i van obtenir un 65% dels vots dels 700 compromissaris assistents al congrés. Els nomenaments de Künast i Kuhn van comptar amb el vist-i-plau del ministre d’Afers Exteriors alemany, vicecanceller federal i membre de la comissió de propostes polítiques (executiva federal), Joschka Fischer, que va veure reforçades les seves posicions polítiques en poder aportar el compromís de tancament de les centrals nuclears com una aportació gairebé personal en el pacte de govern amb els socialdemòcrates.

Tot i que, des la seva fundació, Els Verds havien renunciat a tenir un únic líder i seguien el model d’una direcció compartida, aplicant un sistema de quotes per garantir la pluralitat i l’equilibri entre homes i dones, alemanys de l’Est i de l’Oest i entre moderats i radicals, el congrés va servir per fer pujar la consideració de Fischer entre els seus, mentre la representant de l’ala radical, l’excopresidenta Antje Radcke va haver de plegar veles en les seves demandes de ruptura amb el partit d’Schröder.

En començar el tercer trimestre de l’any, també els democristians van tornar a plegar veles en forçar Merkel el canvi en la secretaria general per superar la crisi de lideratge viscuda. Ruprecht Polenz, que només portava sis mesos en el càrrec, va haver de dimitir per deixar a pas a Laurenz Meyer, considerat un polític agressiu i disposat a lliurar el combat ideològic i polític que li calia a la formació per retrobar el predicament perdut amb la jubilació obligada de Kohl i l’escàndol del finançament il·legal. En mitjans polítics, la decisió va ser criticada en ser considerat Meyer un polític poc experimentat i limitat en recursos per ajudar a mantenir la harmonia amb l’aliat tradicional de la CDU, la Unió Social Cristiana (CDU), dirigida per Edmund Stoïber, que pretenia disputar a Angela Merkel la candidatura de la Unió (CDU-CSU) a les eleccions generals del 2002. En tot cas, Meyer va ser confirmat en el càrrec el 20 de novembre amb el vot del 93,4% dels delegats assistents al minicongrés que la CDU va fer a Stuttgart i Stoïber va canviar manifestament la seva postura inicial en rebre’l com una veritable líder en el congrés que la CSU va celebrar els dies 18 i 19 de novembre.

En el rerafons de tots aquests canvis seguia havent-hi el cas Kohl. El mes de juliol al Parlament va imposar a la CDU una segona multa, de 528 milions de pessetes, com a càstig pels donatius acceptats directament per Kohl, com aquest va reconèixer en una compareixença al mes de juny davant la comissió parlamentària encarregada d’investigar el cas. Davant d’aquesta comissió, l’excanceller es va negar novament a desvelar el nom dels donants argumentant que els havia donat la seva paraula que els donatius romandrien sempre secrets. Les sospites que alguns donants van obtenir favors polítics a canvi de diners, seguien vives.

Seguien vives també les sospites que alguns dirigents de la CDU es podien haver enriquit personalment amb el finançament il.legal. Unes sospites que van semblar confirmar-se amb la fugida del país de l’exsecretari de Defensa de la CDU, Holger Pfahls, que suposadament s’hauria embutxacat gairebé 300 milions de pessetes.

En un últim intent de salvar la seva imatge, Kohl va presentar, el 24 de novembre, unes memòries sobre els seus dos últims anys de vida política, El meu diari, 1998-2000, on carregava durament contra els dirigents del seu propi partit, als que acusava d’haver forçat la ruptura entre ell i la formació. Així renegava de la seva antiga amistat amb Schäuble, per com va maniobrar en contra seva en connivència amb Angela Merkel, destacava la traïció de Norbert Blüm, que havia estat ministre en tots els seus governs, i censurava el paper fet pel que fóra secretari general del partit, Kurt Wiedenkopf, que el 2000 presidia el land de Saxònia.

En acabar l’any, però tot això ja era història. Els alemanys estaven ja més preocupats per la desacceleració de l’economia del país (creixement de només un 0,6% al tercer trimestre) que no pas en aclarir de forma precisa el grau de responsabilitat de Kohl en els afers de finançament il·legal, Cara al 2001 els nous problemes a encarar de forma prioritària eren l’enfortiment de l’economia i la defensa del paper capdavanter d’Alemanya en la nova Unió Europea de l’ampliació.