Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
La candidata del CDU, Angela Merkel va ser proclamada cancellera alemanya. Era la primera dona que arribava a ocupar aquest càrrec

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Poder executiu i governs (1139)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Angela Merkel (23)
Edmund Rüdiger Rudi Stoiber (14)
Franz Müntefering (5)
Gerhard Schröder (108)
Helmut Kohl (58)
Horst Seehofer (1)
Oskar Lafontaine (10)
Volker Kauder (1)
Wolfgang Schäuble (7)
Entitats Entitats
Els Verds (Alemanya) (20)
Govern d`Alemanya (8)
Parlament federal alemany, cambra baixa (22)
Partit Liberal Democràtic (Alemanya) (9)
Partit Socialdemòcrata Alemany (49)
Tribunal Constitucional Federal d'Alemanya (6)
Unió Cristiano-Social Alemanya (10)
Unió Cristianodemòcrata alemanya - Unió Demòcratacristiana alemanya (49)
36 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Les eleccions de la gran coalició
Alemanya
El 17 d’octubre de 2005 van acabar a Alemanya les negociacions entre la CDU i l’SPD per formar la coalició de govern que havia de conduir la legislatura sorgida de les eleccions del 18 de setembre anterior. Els comicis havien estat guanyats amb només 4 diputats de diferència per la CDU, encapçalada per Angela Merkel. L’acord de coalició, del qual el canceller sortint, Gerhard Schröeder, se´n va excloure voluntàriament, donava 5 carteres als democristians, 2 als seus aliats de la CSU, la branca bavaresa dirigida per Edmund Stoiber, i 8 als socialdemòcrates. Angela Merkel esdevenia, així, la nova cancellera alemanya i la primera dona en accedir a la responsabilitat de la història del país.
D´entre els nomenaments van destacarel de Wolfgang Schäuble, expresident de la CDU i antic lloctinent de Helmut Kohl, com a ministre d’Interior i el de Horst Seehofer, exministre de Sanitat de l’era Kohl, responsable d’Agricultura i Consum. Així mateix, inicialment, el líder de la CSU, Edmund Stoiber accedia a la cartera d’Economia i Tecnologia, deixant Treball i Finances per a l’SPD, formació que gestionaria des de les seves responsabilitats de govern el 75% dels pressupostos de l’Estat, mentre que els quatre ministeris i la cancelleria de la CDU només en manegarien un 10%, i els dos de la CSU, el 15% restant.
L’endemà dels nomenaments, els sis principals instituts econòmics del país van fer públiques unes pobres previsions econòmiques pel país: 0,8% de creixement per al 2005, amb una previsió de l’1,2% per al 2006; un atur de pràcticament un 11%, acompanyat d’una caiguda del 0,5% en el consum familiar per al 2005 i del 0,2% per al 2006. Aquestes dades no tenien gaire a veure amb la conjuntura política concreta, però reflectien, en bona part, els antecedents del mateix avançament electoral requerit pel canceller Gerhard Schroeder a finals d’estiu, després de la davallada soferta pel seu partit enfront de la CDU a les últimes regionals de Renània-Westfàlia, i d’haver perdut les de Sarre, Baviera, Hamburg o Turíngia, anteriorment.

Les dues últimes legislatures socialdemòcrates, encapçalades per Schroeder, havien estat presidides per una gran davallada econòmica, expressada en un atur del 10% de mitjana entre la banda oriental i l’occidental, que arribava en el cas de la primera fins al 20%, i un creixement en valors propers al zero durant anys. Amb la seva arribada al poder el 1998, la política econòmica es va revelar funesta, tot reincidint en els números vermells durant la segona legislatura, iniciada el 2002. Per capgirar la situació, a finals del 2004 endegà un conjunt de reformes laborals, de retallada de subsidis i drets laborals que va provocar fortes protestes a la banda oriental del país, la més castigada per les mesures. Les reformes volien acabar amb els abusos en despesa sanitària (40.000 milions d’euros/any) i en cobraments irregulars de subsidis d’atur (70.000 milions d’euros/any) i afectaven 3 milions de persones.

Així doncs, després que el Tribunal Constitucional alemany acceptés l’avançament electoral proposat per Schroeder, tenia molts factors en contra de la seva reelecció: com és ara el declivi econòmic, les males reaccions a la reforma laboral, el fracàs de la política de l’Eix a la Unió Europea, i una forta oposició interna encapçalada per Oskar Lafontaine i, externa, per les promeses de redreçament fetes per la democràcia cristiana. Una democràcia cristiana definitivament capitanejada per Angela Merkel des que el 28 d’agost de 2005 va ser refrendada en un congrés de la formació celebrat a Dortmund, on també va ser ratificat Volker Kauder a la secretaria general, amb el vistiplau de la vella guàrdia de la CDU, i dels dos partits amics, la CSU i l’FDP. En apropar-se les eleccions, Schroeder, però, va sumar algun factor favorable com les bones previsions econòmiques del darrer trimestre del 2005, que parlaven d’un augment sostingut de les exportacions, de reducció de l’atur, i d´una certa revitalització econòmica a l’Alemanya oriental.
Els resultats electorals del diumenge 18 de setembre de 2005 no van aclarir, però, el futur immediat del país, perquè ni Merkel ni Schroeder havien quedat en condicions de governar en solitari. Contràriament al que deien les enquestes, que apuntaven a favor de Merkel –encara que en menor grau a mesura que va anar apropant-se la data dels comicis--, es va produir un empat tècnic a l’entorn del 30% del vot, i una diferència de 3 diputats a favor de la CDU, que va augmentar un diputat més quan la CDU va guanyar les eleccions del diumenge 2 d’octubre celebrades al districte de Dresden.

Per tradició, a Alemanya havia format govern el partit que tenia més diputats, però sempre que comptés amb els vots i escons suficients. La CDU-CSU amb els liberals de l’FPD –que va millorar molt les seves posicions, en assolir amb el 10% dels vots, el millor resultat de la seva història-, només sumaven prop del 47% dels vots, mentre que l’SPD amb els Verds i el PDS germanoriental aliat dels socialistes radicals d’Oskar Lafontaine en superaven el 50%. El tema de la formació de govern s’hauria pogut tancar a favor de l’SPD, si no fos perquè la classe empresarial alemanya no es va mostrar disposada a consentir una aventura d’esquerres al país, convençuda com estava de la necessitat d’aprofundir en les reformes laborals i fiscals. Per a la patronal alemanya, una coalició SPD-CDU garantia millor la tranquil·litat que calia al país per redreçar l’economia.
Inicialment, Schroeder va posar com a condició presidir un altre cop l’executiu. Aquest fet no va voler ser acceptat per Merkel, i menys després d’haver guanyat a Dresden. Per això, els contactes entre la Unió Cristianodemòcrata (CDU) d’Angela Merkel i el Partit Socialdemòcrata (SPD) del canceller sortint, que havien iniciat l’endemà mateix de les eleccions, van finalitzar, definitivament, el 18 d’octubre quan es va constituir la Cambra Baixa alemanya.

Tot i això, l’1 de novembre la gran coalició democristiana (CDU), amb la seva ala bavaresa la Unió Cristianosocial (CSU), i el Partit Socialdemòcrata (SPD) van afrontar la seva primera gran crisi ja abans de formar-se oficialment perquè el cap de la CSU, fins llavors president del land de Baviera, Edmund Stoiber, va renunciar al seu nomenament al govern. Abans l’encara president socialdemòcrata Franz Müntefering va anunciar que abandonaria el càrrec en favor del primer ministre de l’estat alemany de Bradenburg, Matthias Platzeck, en el congrés que la formació havia de celebrar el 14 de novembre a Karlsruhe.