Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El Parlament federal d'Alemanya, el Reichstag, va tornar a Berlín després de cinc dècades a Bonn

Oskar Lafontaine (a l'esquerra) parla amb el canceller Gerhard Schròder, dies abans de la seva dimissió

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder executiu i governs (1139)
Poder legislatiu i lleis (992)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Dagmar Schipanski (2)
Edmund Rüdiger Rudi Stoiber (14)
Gerhard Glogowski (1)
Helmut Kohl (58)
Johannes Rau (7)
Joschka Fischer (16)
Karlheinz Schreiber (1)
Oskar Lafontaine (10)
Slobodan Milosevic (155)
Ute Ranke-Heinemann (2)
Wolfgang Schäuble (7)
Entitats Entitats
Bundesrat (6)
Els Verds (Alemanya) (20)
Govern d`Alemanya (8)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Partido Socialista Unificado de Alemania (2)
Partit del Socialisme Democràtic alemany (5)
Partit Liberal Democràtic (Alemanya) (9)
Partit Socialdemòcrata Alemany (49)
Unió Cristiano-Social Alemanya (10)
Unió Cristianodemòcrata alemanya - Unió Demòcratacristiana alemanya (49)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Alemanya (164)
31 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Les institucions tornen a Berlín
Alemanya
El gran canvi introduït en l’escena política alemanya per la victòria del socialdemòcrata Gerhard Schroeder a les eleccions generals de setembre del 1998 i la subsegüent formació d’un govern de coalició amb Els Verds, va passar per moments força difícils al llarg de l’any 1999. Els socialdemòcrates van patir un seguit de derrotes electorals en alguns dels 11 länder (d’un total de 16) que controlaven a principis d’any al país, la primera va arribar a les eleccions del 7 de febrer al land de Hesse. Aquestes derrotes van fer que l’SPD i Els Verds perdessin la majoria al Bundesrat (Cambra Alta Federal) i els va obligar a pactar amb els democristians algunes de les seves iniciatives legislatives més ambicioses. A finals d’any, les denúncies sobre la implicació de l’excanceller Helmut Kohl en episodis de finançament irregular de la CDU, van donar un bon respir a l’SPD.

L’any va començar amb un canvi en la direcció de la coalició opositora en ser elegit el 16 de gener Edmund Stoiber (cap del govern del land de Baviera des del 13 de setembre de 1998) nou president de la Unió Social Cristiana (CSU). Aquest nomenament reforçava el paper de competidor d’Stoiber front el democristià Wolfgang Schäuble (substitut de Kohl al front de la CDU des del 7 de novembre de 1998) en el lideratge de l’oposició conservadora. Stoiber s’havia destacat particularment per les seves crítiques a la iniciativa defensada per Schroeder de facilitar l’adquisició de la nacionalitat alemanya als immigrants.

També al partit socialdemòcrata va haver-hi un canvi de liderat. L’11 de març el president de l’SPD i ministre de Finances del govern federal, Oskar Lafontaine va renunciar als seus càrrecs i va acusar Schroeder de practicar una política massa dretana. Hans Eichel, excap de govern de Hesse, va substituir Lafontaine al front del Ministeri de Finances i el 12 d’abril Gerhard Schroeder va ser elegit president de l’SPD per 370 vots a favor, 102 en contra i 15 abstencions. S’acabava així l’experiència bicèfala al sí de la socialdemocràcia alemanya i es consolidava el gir al centre que Schroeder havia defensat ja com a candidat a la cancelleria i que Lafontaine havia combatut des del partit i, posteriorment, des del govern.

Una de les incògnites que obria aquesta evolució centrista era la repercussió que pogués tenir sobre l’aliança de govern que la socialdemocràcia mantenia amb Els Verds. Era especialment significativa la política que es definís respecte de l’energia nuclear on Lafontaine havia donat suport a les postures radicals dels Verds mentre Eichel i el mateix Schroeder eren partidaris de polítiques gradualistes. Aquesta polèmica havia gaudit d’un gran protagonisme en la fase inicial de col•laboració governamental entre socialdemòcrates i Verds, però a mitjans d’any, altres qüestions van relativitzar la importància del tema. Més que les centrals nuclears, l’intervenció de l’OTAN al Kosovo va agafar Els Verds governant en pràctica contradicció amb els seus postulats. La situació creada va motivar la celebració d’un congrés extraordinari de la formació el 13 de maig a la ciutat de Bielefeld, per aprovar una resolució sobre Kosovo que certifiqués les posicions de la coalició. L’acord, aprovat per 444 vots a favor i 318 en contra exigia aturar els atacs de l’OTAN, però amb la condició que el president iugoslau, Slobodan Milosevic, acceptés de negociar la pau. La fórmula va permetre que Els Verds seguissin al govern, si bé va representar un comiat de la política pacifista que els havia caracteritzat tradicionalment. Durant el congrés, un opositor de Joschka Fischer, ministre alemany d’Exteriors i figura central d’Els Verds, li va llançar pintura vermella a la cara.

Malgrat tots els problemes la coalició va seguir funcionant com es va poder comprovar el 23 de maig amb l’elecció del socialdemòcrata Johannes Rau, de 68 anys, com a vuitè president alemany per l’Assemblea Federal (Parlament federal i delegats de les assemblees legislatives dels länder. Rau va obtenir, a la segona ronda, 690 vots, 20 per sobre de la majoria absoluta que necessitava per convertir-se en el vuitè president alemany. La candidata dels cristiano-demòcrates i social-cristians (CDU/CSU), Dagmar Schipanski, va obtenir 572 vots, mentre que la del Partit del Socialisme Democràtic, els excomunistes del PDS, Ute-Ranke-Heinemann, en va aconseguir 62. Aquesta consolidació institucional de l’SPD no va tenir correspondència en els resultats obtinguts en les eleccions europees del 13 de juny, on novament els partits de govern van experimentar una severa derrota.

Conscient de la situació creada, el 23 d’agost, el canceller Schroeder, va anunciar una revisió en profunditat del programa base del seu partit i va proposar canvis programàtics de fons (reducció d’impostos, estalvi en la despesa pública, política de liberalitzacions) cara a les eleccions legislatives del 2002. Es tractava de consagrar les idees del Nou Centre que havien guiat la campanya electoral de l’any anterior. La comissió va ser constituïda poc després del 5 de setembre, en produir-se una nova derrota de l’SPD al land del Sarre -que controlava des del 1985- amb la pèrdua de la majoria absoluta a Brandenburg i també al Bundesrat, la Cambra Alta Federal. Una setmana després, el 12 de setembre, l’SPD va acumular una altra desfeta, aquest cop a Turíngia, on la CDU va aconseguir la majoria absoluta, amb un 51% dels vots, mentre que l’SPD va quedar relegat a una tercera posició (18,5% dels vots), darrere dels excomunistes del Partit del Socialisme Democràtic (PDS) (21,4%). Encara el 19 de setembre, l’SPD va perdre vuit diputats a les eleccions a Saxònia, quedant com a tercera força política darrera de la CDU i els comunistes renovats del PDS.

El punt culminant de la davallada socialdemòcrata es va produir el 10 d’octubre amb la victòria de la CDU (40,8% dels vots) a les eleccions de la ciutat-estat de Berlín. L’SPD va registrar els pitjors resultats des del final de la segona guerra Mundial (22,4% dels vots), si bé es va mantenir com a segona força i va entrar al govern. Els ecopacifistes de l’Aliança 90/Els Verds van patir també un fort descens en passar del 13,2% del 1995 a un 9,9% dels vots, mentre que els excomunistes (PDS) aconseguien el 17,7% dels vots.

Després de tot aquest calvari, el 25 de novembre, el canceller Schroeder va viure el seu primer dia de glòria quan la premsa alemanya va lloar de forma unànime la seva actuació per salvar de la fallida la constructora Holzmann (20.000 treballadors directes i 40.000 d’indirectes), aconseguint que els 10 principals bancs creditors atorguessin un crèdit de 51 milions d’euros per iniciar el sanejament de l’empresa. El mateix dia, Schroeder va aturar l’Opa que la firma de telecomunicacions britànico-nord-americana Vodafones havia presentat contra Mannesmann. Tothom va recordar llavors, actuacions similars d’Schroeder quan era cap de govern a la Baixa Saxònia, reflotant empreses en crisi, que li havien valgut la consideració de sindicats i treballadors.

El prestigi reconquerit per Schroeder en les operacions Mannesmann i Holzmann, que pensava refermar en el congrés que l’SPD tenia previst de celebrar entre el 7 i el 9 de desembre, va córrer paral•lel a les sospites sorgides entorn la CDU per l’escàndol de la venda d’uns carros de combat a Aràbia Saudí durant el mandat de Kohl. La magnitud de l’afer va fer passar desaperceguda, fins i tot, la dimissió per corrupció el 26 de novembre del president de la Baixa Saxònia, el socialdemòcrata Gerhard Glogowski, implicat en un assumpte immobiliari i de regals d’empresa. El 30 de novembre, Kohl va admetre l’existència de comptes secrets en el seu partit i el 6 de desembre de 1999, la fiscalia de l’estat de Bonn va anunciar que l’excanceller podria ser processat per prevaricació (article 266 del Codi Penal alemany) després d’haver-se descobert un donatiu d’un milió de marcs a la CDU per part del comerciant d’armes Karlheinz Schreiber.

En acabar l’any, el govern va poder presentar davant l’opinió pública un inici de recuperació econòmica que es traduïa en la reducció de l’atur per sota dels 4 milions de persones i en unes xifres de creixement properes al 2%. Per impulsar l’economia, el govern, a més, preparava un pla de reducció de despeses i de contenció del dèficit i el deute (retallada de pensions, congelació dels salaris i nous impostos en carburants i electricitat), que tenia per objectiu mobilitzar recursos per a millor afrontar els reptes d’ampliació de mercats a l’Est i desenvolupar el territori de l’antiga República Democràtica Alemanya. Deu anys després de la caiguda del Mur la unificació econòmica i social de les dues alemanyes seguia sent el gran repte pendent. A nivell polític institucional la unificació havia culminat ja el mateix 1999 amb el retorn del Parlament Federal al vell edifici del Reichstag de Berlín el 19 d’abril, recuperant així el protagonisme cedit a Bonn durant cinc dècades.