Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
El canceller Gerhard Schröder amb el seu aliat europeu, el president francès Jacques Chirac

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Edmund Rüdiger Rudi Stoiber (14)
Gerhard Schröder (108)
Entitats Entitats
Bundesrat (6)
Fons Monetari Internacional (136)
Parlament federal alemany, cambra baixa (22)
Partit Socialdemòcrata Alemany (49)
Unió Cristianodemòcrata alemanya - Unió Demòcratacristiana alemanya (49)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Alemanya (164)
34 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
S’atura la locomotora europea
Alemanya
El 2003 va ser indubtablement un any en clau econòmica per a Alemanya des que el 16 de gener l’Oficina Federal d’Estadística advertís que el país estava cada cop més lluny de complir el Pacte d’Estabilitat europeu (manteniment del dèficit públic per sota del 3% del PIB) i molt lluny del creixement desitjat, a l’haver estat de només un 0,2% el 2002. D’altra banda, a principis d’any el nombre d’aturats al país superava de llarg els quatre milions de persones i manifestava una preocupant tendència a l’alça davant de la manca d’encerts mostrada pel govern socialdemòcrata de Gerhard Schröder.

Tot això va comportar al llarg de l’any una pèrdua de suports governamentals, evidenciats en els resultats de les eleccions regionals celebrades. Així, al febrer el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) va patir una severa derrota als Estats de Hessen i la Baixa Saxònia, ja que va obtenir els pitjors resultats en cinquanta anys. A Hessen, la Unió Cristianodemòcrata (CDU) va revalidar la majoria absoluta, i a la Baixa Saxònia es va imposar a un SPD que havia governat durant els últims tretze anys. Per la seva banda, els Verds van obtenir un 10% dels vots a Hessen i un 7,6% a la Baixa Saxònia, cosa que en conjunt va determinar que, tot i mantenir la majoria al Parlament federal, la coalició verd-i-roja la va perdre al Bundesrat.

Davant la situació creada, el govern socialdemòcrata ja va iniciar al febrer alguns canvis, com ara l’aprovació d’una amnistia fiscal per recuperar els prop de 400.000 milions d’euros que podrien estar en diferents paradisos fiscals i d’una nova llei per fomentar l’honradesa fiscal, que oferia un tracte del 25%, si es repatriaven els diners el segon semestre de l’any, i del 35% si es feia el primer semestre del 2004. Al maig, després de la caiguda d’un 0,2% del PIB alemany en el primer trimestre, Berlín va anunciar una retallada de les pensions i de les subvencions, al comprovar que l’hisenda germànica havia ingressat 8.700 milions d’euros menys del previst.

La incidència d’aquestes mesures va ser tinguda en compte a l’hora de valorar la victòria de l’SPD en les eleccions a Bremen amb un 42,3% dels vots, sumats al 12,4% dels Verds i davant del 29,9% assolit per la CDU. Animat pels resultats, l’1 de juny, el canceller Schröder va apostar per una reforma del sistema de pensions, del subsidi d’atur i de la sanitat pública que, sorprenentment, va obtenir el vistiplau de gairebé el 90% dels prop de 500.000 delegats assistents al congrés extraordinari de l’SPD. Tot i això, a l’agost l’economia alemanya es va contraure per tercer trimestre consecutiu, al caure un 0,1% entre abril i juny, cosa que, en termes interanuals, representava un retrocés econòmic del 0,6% respecte al mateix període de l’any passat. A mitjans de setembre, després de les males previsions de creixement econòmic postulades pel Fons Monetari Internacional per a la zona euro el 2003 (0,5%) i de les recriminacions fetes per la Comissió Europea a Alemanya, i també a França, per l’incompliment del Pacte d’Estabilitat, el govern socialdemòcrata alemany va haver d’admetre la consolidació d’un dèficit públic del 3,8%, en sintonia amb França, que admetia la proximitat al 4%.

Aquestes dades van tenir una nova traducció política en la reelecció el 21 de setembre del president de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), Edmund Stoiber, en la presidència de Baviera amb un 60,7% dels vots davant de l’escàs 19,6% del partit de Schröder, en els que eren els pitjors resultats de l’SPD des de la Segona Guerra Mundial. Per la seva banda, l’aclaparadora victòria de Stoiber en el seu feu tradicional, el segon Estat més poblat d’Alemanya, va ser llegida com una dolça revenja per la pèrdua soferta en les generals del 2002 (per 6.000 vots) i també com l’anunci de l’arribada de Stoiber a la cancelleria del país en els comicis federals del 2006.

En tot cas, a mitjans d’octubre, Schröder va obtenir l’aprovació del Parlament en dues reformes cabdals per al futur de les finances i l’economia alemanya: la reestructuració de l’Oficina Federal de Treball (fusió dels ajuts socials, reducció de 32 a 12 mesos dels subsidis d’atur, sancions i pèrdua del subsidi als aturats que rebutgin feines), la retallada impositiva de 15.500 milions d’euros progressiva fins al 2005 i la reforma del sistema de salut a partir del 2004, amb una rebaixa de les cotitzacions dels treballadors i empresaris a la Seguretat Social. L’oposició cristianodemòcrata va exigir que, a més, el govern afrontés una reestructuració en profunditat del mercat laboral i, per això, al novembre va aprofitar la majoria que tenia al Senat per aturar les reformes de Schröder si no s’alleugeria la normativa d’acomiadaments. Finalment, el 15 de desembre l’SPD i la CDU van arribar a un acord de mínims per poder començar a aplicar les mesures ja el 2004, conscients de la necessitat que tenia el país d’avançar en la lluita contra la recessió i contra l’atur. L’acord preveia unes rebaixes impositives de 7.800 milions d’euros el 2004, modificacions en els trams de l’IRPF i un límit d’endeutament governamental del 25%, a més d’atorgar facultats recaptatòries als municipis fins a la quantitat de 2.500 milions d’euros. També incloïa la privatització dels paquets d’accions de Deutsche Telecom i Deutsche Post en mans de l’Estat i autoritzava l’acomiadament lliure per a empreses de menys de deu empleats, i el subsidi d’atur es va situar en un màxim de dotze mesos i de divuit per als més grans de 55 anys. Com a conseqüència d’això, l’edat de jubilació obligatòria va passar dels 65 als 67 anys.