Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
El reelegit president d'Algèria Liamine Zéroual en el moment de votar a les eleccions presidencials del 16 de novembre

Les eleccions presidencials algerianes es van desenvolupar enmig d'un important desplegament de forces militars i policials

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Religió i cultura islàmica (71)
Personatges Personatges
Ahmed Ouyahia (7)
Bualem Bensaid (2)
Liamine Zéroual (21)
Entitats Entitats
Associació Algeriana de Dones Demòcrates (2)
Front d'Alliberament Nacional d'Algèria (7)
Front Islàmic de Salvació (17)
Govern d`Algèria (8)
Grup Islàmic Armat (Algèria) (34)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Algèria (77)
60 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
Algèria
Seguint la tendència dels anys anteriors, el 1995 va ser també un any difícil per a Algèria. Un any marcat encara per la continuïtat de les accions desestabilitzatlores dels integristes, que seguien reivindicant el seu dret d'instaurar un Estat islàmic. Aquesta pretensió, però, ja no s'expressava per cap altra via que la de les armes i el terror, que el 1995 es va estendre a l'antiga metròpoli.

A nivell intern, els atemptats integristes van ser nombrosos i diversificats. Grans i petits, nens i nenes, joves, treballadors estrangers, funcionaris d'ambaixades, periodistes, músics, no hi va haver cap sector social que s'escapés dels atacs integristes.

El 30 de gener va explotar un cotxe bomba al centre d'Alger i va provocar 38 morts i uns 25 ferits, en un acte terrorista sense precedents a la capital algeriana. Quinze dies després, era assassinat a Oran el cantant de rai Rachid, i set dies després les forces de seguretat avortaven un motí protagonitzat per presos integristes que havien degollat quatre funcionaris de presons.

Tota aquesta situació va provocar les protestes de l'Associació Algeriana de Dones Demòcrates (RAFD), que en àrab vol dir 'rebutja', que va presentar unes esgarrifadores estadístiques de tres anys de terrorisme integrista: 300 dones assassinades, 10.000 viudes i 140.000 nens orfes.

Els atemptats integristes també van castigar la presència estrangera al país. El 5 de maig van morir cinc treballadors estrangers: un canadenc, un britànic, dos francesos i un tunisià. Amb ells ja eren 82 els estrangers morts des del 1991, del total de quasi 50.000 morts. A París es va cometre l'atemptat més greu el 17 d'octubre, amb una bomba en un vagó que circulava entre les estacions de Musée d'Orsay i Saint-Michel. La policia francesa va reaccionar detenent el cap del Grup Islàmic Armat (GIA) a França, Bualem Bensaid , de 28 anys.

Si bé era cert que el 1991 els integristes havien comptat amb la simpatia de la població, després de quatre anys de morts la situació havia canviat. L'èxit inicial obtingut el 1993 i el 1994 pel terrorisme del GIA en els atemptats antigovemamentals contra la seu de l'almirallat d'Alger, la caserna de Bughexul, la gendarmeria de Ksar elHirane i l'aeroport Houari Boumediène va ser contestat per una repressió militar brutal i sistemàtica que només els va deixar l'opció d'assassinar civils. Les tàctiques d'ajusticiament als carrers, amb el degollament d'adúlters o de jovenetes als col·legis, van fer perdre suport popular al Grup Islàmic Anual (GIA), dirigit lamel Zituni, i a l'Exèrcit Islàmic Armat (EIA).

Per si tot això no fos prou, el poder havia organitzat una força de repressió monumental, amb més de 100.000 homes armats vetllant per la seguretat de l'Estat, i els integristes s'havien hagut d'amagar a les muntanyes o es veien obligats a viure en la més estricta clandestinitat a les ciutats.

Entre les forces islàmiques radicals i l'exèrcit s'estava desenvolupant una autèntica guerra civil que costava dotzenes de morts cada setmana. Els atemptats integristes eren contestats per ofensives no menys sagnants de les forces de seguretat.

Però, al costat de la repressió, el president Liamine Zéroual va orquestrar una important ofensiva política i institucional que va culminar amb les eleccions presidencials lliures del 16 de novembre. L'elevada participació aconseguida, malgrat les consignes de boicot llançades pels integristes, i l'àmplia victòria de Zéroual van canviar el panorama polític del país fins al punt de fer canviar d'actitud els dirigents del Front Islàmic de Salvació, que, a finals d'any, van acceptar públicament les ofertes de negociació plantejades per Zéroual.

LES ELECCIONS PRESIDENCIALS

Les eleccions algerianes del 16 de novembre eren les primeres presidencials plurals des que el país va aconseguir la independència el 1962. El president de la República sempre havia estat un candidat únic, plebiscitat pel poble, un cop ja havia estat designat per l'executiu i consensuat amb l'exèrcit.



La convocatòria posava fi al període de transició obert quan els militars van deposar Chadli Bendjedid, després d'anul·lar la victòria electoral obtinguda pel Front Islàmic de Salvació (FIS) el mes de desembre del 1991, i van nomenar Mohamed Budiaf cap d'Estat. Budiaf va morir assassinat el mes de juny del 1992 i va ser substituït per Ali Kafi , que va exercir el càrrec fins al gener del 1994, quan va ser nomenat Liamine Zéroual , que es va comprometre a fer reformes institucionals en profundidat.

Les amenaces de boicot integristes no van evitar el vot massiu de la població (74,92%), que va ser protegit per un enorme desplegament de les forces de seguretat. D'aquesta manera, es va evidenciar el rebuig general a les tesis integristes i també a l'abstencionisme propugnat pels anomenats partits reconciliadors (principalment el Front de Forces Socialistes), que a mitjans d'any havien firmat a Roma l'anomenat contracte nacional, tractant d'obrir una via negociadora que fos acceptada a nivell institucional.

En aquestes eleccions, el principal candidat era Liamine Zéroual, de 54 anys, que comptava amb el suport de l'únic sindicat clel país, l'UGTA, i dels sectors ortodoxos del Front d'Alliberament Nacional (FLN). Zéroual s'havia compromès a liberalitzar l'economia i obrir pas a la democratització efectiva del país.

El segon candidat amb possibilitats era el líder del moviment Hamàs, Mafhud Nahnah, de 59 anys. Antic membre del governamental Front d'Alliberament Nacional (FLN), s'havia decantat per un islamisme sense radicalismes. El tercer candidat era l'antiislamista berber Said Sadi, president i fundador de l'Agrupació per la Cultura i la Democràcia (RCD) el 1989, una formació dedicada bàsicament a la defensa de la identitat berber, amenaçada primer pel filosocialisme de l'FLN i després per la uniformització integrista. El quart candidat era Nurredin Bukruh, de 45 anys, empresari i economista, fundador del Partit per la Renovació d'Algèria (PRA) el 1989, que els anys vuitanta havia criticat durament la política estatalista vigent.

Les expectatives de vot van quedar confirmades. Zéroual va ser el guanyador absolut, amb un 61,34% dels vots, seguit de Nahnah amb un 25,58%, Sadí amb un 9,29% i Bukruh amb un 3,78%.
Els països occidentals van manifestar la seva satisfacció per la victòria de Zéroual i van reconèixer el potencial polític que representava per conduir Algèria pel camí de la concòrdia, la pau i la prosperitat econòmica, o almenys això era el que volien creure per aconseguir assentar els tractes econòmics que tradicionalment Algèria havia mantingut amb els països de la Unió Europea sobre la base del petroli i el gas natural.

Un cop passades les eleccions, era gairebé unànime l'opinió que si Zéroual duia a terme les seves promeses, Algèria podria ser, al cap de molt poc temps, un país pròsper i normalitzat, amb pluralitat de partits i opcions ideològiques, incloses les islamistes no radicals.

El 27 de novembre, amb la mà dreta sobre l'Alcora, Liamine Zéroual va jurar el càrrec de cap d'Estat per als cinc anys següents, comprometent-se a defensar "l'Islam, la Constitució, les institucions de la República i les llibertats i drets dels algerians". Tot seguit, Zéroual va pronunciar un discurs a tota la nació en què va fer una crida a la "reconciliació nacional" i va reiterar la seva oferta de diàleg amb tots aquells que renunciessin a la violència. Liamine Zéroual es convertia així en el sisè cap d'Estat d'Algèria des de la independència del país el 1960.

El 31 de desembre, sis setmanes després de les eleccions que el van ratiticar com a president, Zéroual va reestructurar el govern. El fins llavors cap del gabinet de la presidència algeriana. Ahmed Ouyahia, un diplomàtic de carrera de 43 anys, va ser nomenat primer ministre en substitució del tecnòcrata Mokdad Sifl, que va continuar al govern com a assessor de la presidència.

Entre els compromisos assumits per Zéroual n'hi havia dos que tenien la màxima prioritat: celebrar eleccions legislatives lliures durant el 1996 i redreçar la situació econòmica. Pel que fa a les eleccions, haurien cle servir per posar fi al Parlament provisional del 1991, bastit per barrar l'accés al poder dels islamistes i desvestit de tota legitimitat.

L'arribada d'Ouyahia a la presidència del govern era una inflexió important en la línia seguida fins llavors, ja que es tractava d'un tecnòcrata pur sense vinculacions amb l'antiga nomenklatura de l'FLN.

S'esperava que Ouyahia donés entrada al seu govern a representants de partits opositors com el Partit cle la Renovació Algeriana (PRA), i especialment al Moviment de la Societat Islàmica (Hamàs), i deixés d'aquesta manera aïllats els islamistes radicals.

Zéroual va deixar clar al jove premier que la seva principal missió havia de consistir a desplegar la seva política de reconciliació nacional. Originari de la Cabília. Ouyahia va ser presentat per la ràdio oficial com un dirigent "nou" i "un dels quadres més brillants" del país. Ouyahia era un expert en relacions internacionals, camp en què havia exercit diferents càrrecs, com ara ambaixador a Malí i representant adjunt d'Algèria a les Nacions Unides.

En el terreny econòmic calia completar la liberalització de les estructures productives del país i retrobar el camí del creixement amb estabilitat. Cal dir. de tota manera, que enmig de la terrible inestabilitat política i social dels últims anys l'economia algeriana havia resistit de forma sorprenent i mantenia un nivell de renda per habitant que, per exemple, doblava el d'Egipte. A més, l'economia algeriana seguia creixent a un ritme superior al dels seus veïns i superior fins i tot a l'índex cle creixement demogràfic.

El 1995 el producte interior brut va créixer un 3,6%, mentre que la població ho va fer un 2,5%. Per al 1996 es preveia un creixement del PIB de l'ordre del 4,5%. L'aspecte més negatiu de l'economia el reflectia l'increment dels preus, que el 1995 va arribar a ser de l'ordre del 35%.