Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
El president algerià Liamine Zéroual votant a les eleccions legislatives del 5 de juny

La desesperació s'apoderava dels familiars de les víctimes de les massacres

República Algeriana Democràtica i Popular

Un milicià algerià patrulla en un cementiri

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Pau i resolució de conflictes (406)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terroristes (68)
Víctimes (137)
Personatges Personatges
Abassi Madani (5)
Ahmed Ouyahia (7)
Antar Zuabri (1)
Liamine Zéroual (21)
Entitats Entitats
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Exèrcit algerià (2)
Front d'Alliberament Nacional d'Algèria (7)
Front Islàmic de Salvació (17)
Govern d`Algèria (8)
Grup Islàmic Armat (Algèria) (34)
Moviment Social per la Pau d'Algèria (3)
Reagrupament Nacional Democràtic d'Algèria (4)
Reagrupament per la Cultura i la Democràcia (Algèria) (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Algèria (77)
1360 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
La guerra civil
Algèria
El 1997, el terror continuava essent el principal tret diferenciador de la realitat política i social algeriana. Les mesures institucionals endegades pel president Liamine Zéroual, com el referèndum constitucional aprovat el novembre del 1996 o les eleccions legislatives i municipals dels mesos de juny i octubre de 1997, no van aportar res de nou a la pacificació del país, que continuava consumit entre la dialèctica autoritària del poder i la irracionalitat criminal islamista. En acabar l'any, la guerra del terror s'havia cobrat més de 2.500 víctimes per la via de l'assassinat a trets o a ganivetades d'homes, dones i nens.

Les dones eren les víctimes principals dels terroristes. En els primers temps ho van ser per vestir a la occidental, després per anar a l'escola, més tard per ser familiars de policies o funcionaris. També per exercir de professionals de la premsa o l'ensenyament o, simplement, per treballar en alguna indústria i, finalment, pel sol fet de ser dones i no complir la màxima àrab que deia que una dona no pot deixar-se veure en públic més de tres cops a la seva vida: la primera en sortir del ventre de sa mare, la segona en sortir de casa de son pare per casar-se i la tercera en sortir de casa de son marit, ja camí del cementiri.

La zona més afectada per la violència era la regió de Mitidja, al voltant de l'àrea metropolitana d’Alger, i incloïa les ciutats de Blida, Laarba, Sidi Moussa, Eycalyptus i l'àrea rural de Tablat. De fet, a efectes pràctics, Algèria estava dividida en un nord de preponderància urbana i comercial i un sud de preponderància industrial. En el nord es concentraven la major part dels 28 milions d'habitants del país, mentre que el sud era una extensísima zona desèrtica ocupada per les explotacions petrolíferes i gasístiques que reportaven el 95% dels ingressos bruts del país.

Mentre el nord era l'escenari d'actuació preferent dels islamistes, el sud era patrimoni de l'estat, que protegia les instal•lacions industrials amb una presència militar constant, sobretot des que el 1995 un comando islamita va assassinar cinc tècnics estrangers a la regió de Gardaia, prop de la ciutat de Hasi Mesaud. Aquesta era la ciutat més segura del país. Ningú podia donar un pas, ni entrar ni sortir, sense el corresponent permís expedit pel ministeri de l'interior i actualitzat per l'exèrcit, que controlava pam a pam l'indret.

Aquesta divisió funcional del país era la pauta que permetia entendre la continuïtat del règim que governava Algèria des del 1992, malgrat la cruenta guerra civil, que ja havia provocat més de 70.000 víctimes. El poder algerià, enfrontat com estava a l'islamisme doctrinal del FIS i a l'islamisme criminal del GIA, cercava la seva victòria definitiva en l'enfortiment institucional iniciat amb l'elecció presidencial de Zéroual el 1995 i la reforma constitucional aprovada el 1996. Així, contiuant amb aquesta política, a principis d'any, Liamine Zéroual va convocar eleccions legislatives pel 5 de juny i eleccions municipals i departamentals pel 23 d'octubre. Per ajudar al procés, el 15 de juliol Zéroual va alliberar el líder del Front Islàmic de Salvació (FIS), Abassi Madani i, nou dies més tard, el 24 de juliol, va capturar i executar el líder del GIA, Antar Zuabri; dos cares de la mateixa política de refermement.

El 1997 va ser, però, l'any on el GIA va matar més i més sovint. Entre gener i setembre, es van produir un mínim de 3 matances per més, amb un promig de 100 víctimes mensuals, tret dels mesos de juliol i agost, on el nombre de persones degollades va superar, respectivament, les 300 i les 500. El 23 de setembre, a Baraki, al sud d'Alger, el GIA va perpetrar la massacre més nombrosa de l'any, matant a ganivetades els més de 200 habitants del poble i cremant totes les cases i pertanyences dels seus habitant. Al mateix mes ja n'havia matat 200 més en tres incursions a petites localitats de les rodalies d'Alger. La sangonera terrorista va continuar els mesos de novembre i desembre, aprofitant l'impasse polític que arrossegava el govern, mentre el GIA emetia comunicats en els que deia que la mort era el "just càstig contra els enemics de la religió" i que la seva era una feina que comptava amb " la benedicció de Déu."

Tot i això, les eleccions de juny i octubre es van celebrar amb relativa normalitat i amb uns índexs de participació considerables. El 5 de juny, els 17 milions d'electors algerians van escollir els 380 membres de la Cambra legislativa, la primera de caire pluralista de la història del país, en una jornada que va registrar una participació del 65%. Les eleccions foren guanyades per l'Agrupació Nacional Democràtica (RDN) del president Liamine Zéroual, amb el 32,2% dels vots i 155 escons, seguida del Moviment de la Societat per la Pau (MSP) amb un 14% i 69 escons, el Front d'Alliberament Nacional (FLN) amb un 13,5% i 64 escons, el Moviment de Renovació (Ennahada) amb un 8,3% i 34 escons, el Front de Forces Socialistes (FFS) amb un 4,2% i 19 escons i el Reagrupament per la Cultura i la Democràcia (RCD) amb un 3,8% i 19 escons. Altres formacions menors es van repartir els escons restants: el Partit dels Treballadors Algerians, 4 escons; l’Aliança Nacional Republicana, 3 escons, el Partit Socialista Liberal, 1 escó i la Unió Democràtica Liberal, 1 escó; les candidatures independents es van endur 11 escons. Els resultats obtinguts van permetre de formar un govern de coalició amb suficient credibilitat i garanties. El nou govern, de majoria RDN, va nomenar 32 ministres (28 de l'RDN) i va donar la direcció de l'executiu a Ahmed Ouyahia, posant 4 carteres en mans de l'FLN i el MSP.

La segona convocatòria electoral de l'any, les eleccions municipals i departamentals del 23 d'octubre, ja no va ser tan profitosa. La participació es va situar en un modest 34,7%, i la victòria de l'RDN, que va obtenir oficialment 7.242 ajuntaments i 986 escons departamentals, front els 2.864 ajuntaments i 373 escons de l'FNL i els 890 ajuntaments i 260 escons de l'MSP, va ser molt contestada, sobretot pels partits minoritaris que hi participaven, com l'Ennahada, l'FFS o l'RCD, que, juntament amb altres forces minoritàries i amb el suport de l'FLN i l'MSP, van convocar el 30 d'octubre una manifestació multitudinària de protesta a Alger.

Malgrat la manifestació, els resultats van ser reconeguts oficialment i la protesta només va servir per posar de manifest el rebuig generalitzat al fort control polític exercit pel règim cívico-militar del president Zéroual, creant una esquerda important en l'aliança de partits que el mes de juny havia format la coalició de govern. D'aquesta manera, la convocatòria municipal que hauria d'haver donat més cohesió a les reformes institucionals del règim, va evidenciar una forta manca de suport popular, fent créixer, alhora, el terror islamista i minvant la capacitat de maniobra dels reformistes, que ja no van poder seguir intercedint sobre el FIS per a que acceptés de jugar a la representació institucional.

En acabar l'any, la perspectiva d'intervenció de la comunitat internacional en el conflicte algerià anava prenent dia a dia més cos. De moment, el tema no havia arribat encara al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, si bé, a finals d'octubre, la UE ja havia ofert la seva col.laboració per aturar la violència. Segurament, eren els primers passos d'una intervenció a més gran escala, que trigaria en arribar, però que s'acabaria imposant com la única forma possible d'acabar amb la irracionalitat i la desempara de tot un poble.