Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Els aliments transgènics

Les granges belgues van quedar desertes, i les aus i els seus derivats van ser retirats del mercat

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Agricultura, ramaderia, pesca (290)
Alimentació i dieta (66)
Cas de les `Vaques boges` (49)
Genètica, biotecnologia i clonacions (137)
Malalties, epidèmies, virus i infeccions (167)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Personatges Personatges
Abel Matutes (31)
Arpad Posztai (1)
Isabel Tocino (13)
Jesús Posada (10)
José Manuel Romay de Beccaria (8)
Karel Pitxen (1)
Lluís Salleras (4)
Marcel Colla (2)
Stanley Ewen (1)
Entitats Entitats
Coca-Cola (10)
Darnés (1)
De Brabander (1)
Fogra (2)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització Mundial de la Salut (74)
The Lancet (5)
Unió Europea (1018)
Universitat d´Aberdeen (Regne Unit) (2)
Verkest (1)
84 lectures d'aquest article
59 impressions d'aquest article
Esclata el 'cas de les dioxines'
Alimentació
En acabar el segle XX, la producció vegetal i animal de la Terra permetia garantir sobradament l’alimentació d’una població mundial en creixement constant. Això havia estat possible gràcies als grans canvis experimentats per les tècniques de producció i transformació d’aliments, uns canvis que havien permès millores espectaculars de la productivitat però que havien fet aparèixer nous problemes que posaven en dubte la seguretat d’algunes de les tècniques utilitzades per incrementar el rendiment de l’agricultura i la ramaderia.

El primer gran escàndol va esclatar el 1996 quan la Unió Europea va prohibir l’exportació de tots els productes de carn bovina procedents de la Gran Bretanya després que es denunciés que algunes persones havien contret el mal de Creutzfeldt-Jacob després d’ingerir carn de bestiar que patia la malaltia coneguda popularment com de les “vaques boges” (Encefalopatia Espongiforme Bovina). En els tres anys següents, la Gran Bretanya va sacrificar quatre milions de caps de bestiar i, finalment, va aconseguir que el mes de maig del 1999 Brussel·les aixequés el veto a l’exportació, una decisió que no van acceptar alguns països, especialment França, que consideraven que la carn britànica encara no oferia prou garanties.

Però al llarg de l’any 1999, van aparèixer nous casos de problemes relacionats amb els aliments que van fer pensar que el problema de la carn britànica no era un cas aïllat, sinó simplement la primera manifestació d’un problema de gran magnitud: la seguretat alimentària.

Tres anys després que esclatés l’escàndol de les vaques boges, el 28 de maig de 1999, va tornar a sorgir el pànic entre els consumidors europeus quan el Ministeri de Sanitat belga va ordenar la retirada immediata del mercat de tots els pollastres, ous i derivats produïts al país perquè s’havia detectat partides contaminades amb quantitats molt elevades de dioxines. En un primer moment es desconeixia l’origen de la contaminació, posteriorment es va aclarir que a mitjans de gener almenys una cisterna per a greixos de l’empresa Verkest de Deinze (Bèlgica) va resultar contaminada amb dioxines i que aquests greixos es van distribuir a deu fàbriques de pinsos que, al seu torn, venien aliments per a bestiar a nombroses granges. El mes de febrer varen començar a aparèixer casos de gallines lloques malaltes i unes anàlisis efectuades particularment per l’empresa productora de gallines reproductores De Brabander a Roulers (Flandes) van detectar la presència de dioxines en els pinsos. El 19 de març, el ministeri d’Agricultura va ser informat de la situació, però fins a finals de maig, els consumidors no van ser informats del perill que corrien. L’escàndol va ser de gran magnitud i, l’1 de juny, en plena campanya de les eleccions legislatives i europees del 13 de juny, els ministres belgues de Sanitat, Marcel Colla, i d’Agricultura, Karel Pitxen, van haver de dimitir.

Les primeres dades de la crisi belga indicaven que podien haver arribat al mercat aliments que contenien fins a 700 picograms de dioxines per gram de greix, una xifra molt superior als nivells considerats perillosos. Desprès dels pollastres i els ous, la sospita es va estendre a altres productes animals belgues, principalment porcs i vaques. Primer es van identificar 416 granges avícoles que havien utilitzat pinsos contaminats, però la llista va anar creixent fins que es van declarar potencialment afectades 1.570 granges avícoles, 12.414 entre porcines i bovines i 250 indústries lleteres.

El 2 de juny, la Unió Europea va decidir la retirada de totes les aus i ous procedents de les explotacions afectades, així com de tots els productes alimentaris derivats, com flams, pastissos, galetes, maioneses, sopes, patés, xocolates, etc., produïts entre el 15 de gener i l’1 de juny. La llista de productes sospitosos es va anar ampliant fins a incloure la mantega. A més, tots els països europeus van ordenar a corre cuita inspeccions per verificar si s’havien utilitzat els pinsos procedents de Bèlgica que contenien dioxines i els Estats Units van bloquejar tota l’entrada de pollastre i porc procedent d’Europa. L’OMS va recomanar l’11 de juny la immobilització de tots els productes alimentaris belgues, fins que no es disposés de més informació.

A Espanya, semblava que el problema no afectava gaire ja que hi havia un excedent de producció pròpia de pinsos, però era difícil precisar la possible entrada d’animals procedents de Bèlgica, o d’altres països que utilitzessin pinsos belgues. Aviat es van començar a conèixer alguns casos: 140 ànecs exòtics enviats l’11 de maig a una granja escola de Valls, 5.600 pollastres arribats a Alacant al febrer, 1.200 pollets importats per un agricultor d’Osca, que va reexportar a Portugal, 1.000 kg d’ou líquid per fabricació de gelats i reposteria, 1.000 aus reproductores per a nuclis zoològics. Malgrat tot, els ministres espanyols de Sanitat, José Manuel Romay, d’Afers Exteriors, Abel Matutes, i d’Agricultura, Jesús Posada, demanaven tranquil·litat i asseguraven que la població no corria cap perill perquè el problema estava sota control. Al cap de pocs dies, el govern espanyol ja acceptava que des del gener es podien haver importat unes 60.000 aus belgues i que havien entrat 3.466 porcs i 1.576 garrins sospitosos d’haver estat alimentats amb pinsos belgues. El 4 de juny es va prohibir la comercialització de tots els productes belgues d’origen animal. La crisi havia pres unes dimensions considerables i havia impactat fortament a tota l’opinió pública europea.

El 18 de juny, es va saber que la principal sospitosa d’haver subministrat olis contaminats a l’empresa Verkest era l’empresa Fogra, de Bertrix (Bèlgica), ja que en els olis que reciclava s’havien trobat dioxines i PCBs. El 22 de juny la policia belga va detenir el gerent de Fogra, que es defensava al·legant que la seva empresa només utilitzava els olis que recollia de restaurants, fregidories i carnisseries. Probablement, algun dels seus clients havia abocat en els contenidors de recollida olis minerals de motors. S’evidenciava un cop més els riscos de la reutilització de greixos, derivats de que puguin barrejar-se, voluntària o accidentalment, greixos industrials amb greixos domèstics.

El 10 de juny, quan la crisi del pollastre belga estava encara en plena ebullició i la sensibilitat dels consumidors davant els riscos alimentaris era elevadíssima, la filial belga de l’empresa Coca-Cola va retirar del mercat 2,5 milions d’ampolles de Coca-Cola, Fanta i Sprite perquè en el decurs d’una setmana s’havien produït alguns episodis col·lectius de trastorns després de prendre aquestes begudes. El primer s’havia observat en una escola de Bornem, on uns 30 alumnes s’havien posat malalts després de beure’n, poc després van ser set estudiants i una professora de Bruixes. Els símptomes més comuns eren mal de cap, dolor abdominal i vòmits, però en alguns casos es va produir una anèmia per destrucció de glòbuls rojos, que podia haver estat greu.

Novament, com en el cas de les dioxines, l’alarma es va estendre a tots els països europeus, l’empresa Coca-Cola i les autoritats sanitàries asseguraven que en territori espanyol no circulava cap ampolla de Coca-Cola belga, però aviat van començar a detectar-se partides de refrescs produïts a Bèlgica: 8.000 caixes havien estat importades per una empresa distribuïdora de Zamora que ja n’havia repartir 6.000, algunes d’elles a Catalunya. L’empresa Darnés, amb seu a Torroella de Montgrí, va assumir que en les dues setmanes anteriors havia distribuït 48.000 ampolles procedents de Bèlgica. Davant aquesta informació, es va recomanar consumir només begudes que estiguessin retolades en espanyol i es van prendre tota mena de mesures per tranquil·litzar la població: el director general de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya, Lluís Salleras, va xarrupar d’una llauna de Coca-Cola Light durant la roda de premsa en que informava del cas.

L’empresa Coca-Cola va informar el 16 de juny que la causa de les intoxicacions es podia localitzar en dos problemes diferents. El primer era un defecte en la qualitat del gas carbònic utilitzat en l’elaboració de refresc en ampolles de vidre a la factoria d’Anvers (Bèlgica). El segon era que algunes de les llaunes emmagatzemades a la factoria de Dunkerke (França) podien haver-se contaminat ja que els palets de fusta on estaven dipositades havien estat ruixats amb un fungicida.

El mateix any 1999 va rebrotar la polèmica sobre els aliments transgènics, que al 1998 s’havia despertat sobretot arran dels estudis de Arpad Pusztai i Stanley Ewen, patòlegs de la Universitat d´Aberdeen (Regne Unit) sobre els potencials efectes nocius de les patates transgèniques. Malgrat la comunitat científica oficial havia rebutjat les conclusions de l’estudi, la prestigiosa revista mèdica The Lancet el va publicar a l’octubre de 1999. En el polèmic experiment un grup de rates havien estat alimentades amb patates transgèniques que contenien una proteïna destinada a augmentar la resistència de la planta a les plagues d’insectes i cucs. Anàlisi posteriors semblaven demostrar que les rates així alimentades patien alteracions inflamatòries en el tub digestiu i deficiències immunitàries, que no estaven presents en altres rates. Aquesta publicació es va produir enmig del constant degoteig al llarg de tot l’any d’opinions a favor i en conta dels productes transgènics que de manera silenciosa s’estaven introduint poc a poc en la cadena alimentària.

Les grans empreses agroalimentàries estaven utilitzant les tècniques d’enginyeria genètica per aconseguir variants transgèniques dels vegetals destinats a l’alimentació, anomenades així perquè s’havia modificat el seu material genètic, canviant els gens propis o incorporant-hi gens d’altres espècies. Aquesta manipulació genètica pretenia millorar el rendiment de les plantes i fer-les resistents a determinades plagues. Mitjançant aquestes tècniques, l’any 1999 s’havia aconseguit produir, entre altres coses, soja resistent als herbicides, blat de moro resistent als insectes, patates resistents als escarabats, girasol amb major quantitat d’oli i maduixes resistents a les glaçades.

Una normativa de la UE vigent des de setembre de 1998 obligava a que els productes transgènics demostressin la seva seguretat mitjançant proves homologades i anessin clarament identificats amb l’etiqueta “Producte genticament modificat”. Malgrat totes aquestes precaucions, nombrosos científics i organitzacions ecologistes, seguien oposant-se a aquests productes ja que, a parer seu, no es coneixien amb precisió els seus possibles efectes a llarg termini ni dels riscos que poguessin suposar per al medi ambient, en incorporar-se els components transgènics a la cadena tròfica.

A la Convenció de Nacions Unides sobre Diversitat Biològica celebrada el mes de febrer a Cartagena de Indias (Colòmbia) es va presentar una proposta de Protocol de Bioseguretat encaminada a garantir que la producció de transgènics no posés en perill la salut humana ni la diversitat biològica. Les delegacions dels països més desenvolupats, liderades pels Estats Units, s’hi van oposar perquè temien que perjudiqués el potent mercat agroalimentari i van aconseguir ajornar un any més la resolució. Tanmateix, la UE es va tornar a replantejar la qüestió i a finals de juny alguns països van acordar aplicar una moratòria a la concessió de noves autoritzacions per desenvolupar organismes transgènics o per comercialitzar nous productes que els continguessin, mentre es discutia una normativa estricte al respecte. Espanya no va signar el document, però la ministra de Medi Ambient, Isabel Tocino, va declarar que estava a favor de la moratòria.

Malgrat totes aquestes polèmiques, la multinacional Monsanto, una de les principals productores de transgènics, calculava que a finals del 1999 els cultius transgènics ocuparien ja a tot el món uns 39,9 milions d’hectˆrees, amb un augment d’un 44% respecte a l’any anterior. Les perspectives seguien sent bones per a l’empresa fins que el 14 de desembre cinc pagesos nord-americans i un de francès van presentar a un jutjat de Washington una denúncia contra Monsanto a qui acusaven d’enganyar els seus clients garantint-los que els productes transgènics oferien un nivell de seguretat que no era cert. S’havia obert així un nou front: el front legal.