Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Els efectes devastadors de l'huracà Mitch van inutilitzar moltes infraestructures

Hondures va ser el país més afectat pel pas de l'huracà Mitch

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Altres catàstrofes naturals: huracans, terratrèmols, erupcions, tsunamis (156)
Medi ambient, ecologia, parcs naturals (342)
Pobresa, desigualtats (147)
Tercer món (32)
Personatges Personatges
Alfredo Cristiani (1)
Armando Calderón (2)
Arnaldo Alemán (6)
Carlos Flores Facussé (3)
Daniel Ortega Saavedra (6)
Edin Velásquez (1)
Juan Gerardi (1)
Óscar Andrés Rodríguez (1)
Violeta Chamorro (3)
Entitats Entitats
Alianza Republicana Nacionalista (El Salvador) (5)
Banc Mundial (52)
Banco Bilbao Vizcaya (20)
Fons Monetari Internacional (136)
Frente Farabundo Martí para la Liberación Nacional de El Salvador (7)
Front Sandinista d´Alliberament Nacional (4)
Telefónica (115)
Unió Europea (1018)
Unitat Revolucionària Nacional Guatemalenca - Unidad Revolucionaria Nacional Guatemalteca (5)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
El Salvador (9)
Guatemala (17)
Hondures (7)
Nicaragua (13)
47 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Després del pas del 'Mitch'
Amèrica Central
L’acció devastadora de l’huracà Mitch sobre tota l’àrea del Carib i Centramèrica a finals d’octubre i principis de novembre del 1998 va constituir el pitjor desastre natural del segle a la regió, provocant un nombre immens de morts, ferits i damnificats i incidint sobre les maltretes economies dels països de la regió, Hondures, Nicaragua, Guatemala i El Salvador, principalment, que van quedar en una situació de ruïna absoluta i van haver de recórrer als ajuts internacionals com a única manera d’afrontar la situació. En tot cas, el dramàtic pas del Mitch per Centramèrica va evidenciar l’existència de greus problemes de fons en tots aquests països, com el deute extern, la manca d’infrastructures, la corrupció política i la misèria, la resolució dels quals era ja una qüestió de supervivència pura i dura.

El pas del Mitch va provocar 30.000 morts, milions de persones damnificades i uns danys materials que superen els 450.000 milions de pessetes. El recompte oficial citava 11.000 desapareguts i 6.500 morts a Hondures, amb dos milions de damnificats; 1.840 desapareguts i 3.800 morts a Nicaragua, amb un milió de damnificats; 300 morts a Guatemala, amb un milió de damnificats; 135 desapareguts, 239 morts i 60.000 damnificats a El Salvador.

Totes aquestes pèrdues humanes i materials haguessin pogut ser menors si aquest països haguessin gaudit de més recursos econòmics. Les causes que incrementaren els efectes del Mitch foren bàsicament la falta de infrastructures de prevenció, la desforestació (la manca d’arbres va fer que no s’assimilessin les precipitacions) i la pobresa. Bona part dels danys eren conseqüència de la urbanització en zones inundables, assentades en vessants de muntanyes inestables. En economies majoritàriament agrícoles com les de Centramèrica, les poblacions tendien a concentrar-se en aquests terrenys i per evacuar-les, els serveis de rescat van trobar moltes dificultats. En aquesta situació, el Mitch va contribuir a enfonsar encara més un països amb una renda molt pobre. A Hondures els ingressos anuals per habitants eren de 81.200 pessetes, A Nicaragua, 46.000 pessetes. Una mica per sobre se situaven els ingressos de Guatemala (166.000 pessetes) i El Salvador (190.400 pessetes), xifres en tot cas molt allunyades (entre 10 i 20 cops per sota) de la mitjana dels països desenvolupats.

L´ajuda internacional va esdevenir un tema primordial per tornar a fer surar unes economies devastades. Així, per exemple, el govern espanyol va aprovar un pla de 27.000 milions de pessetes per pal·liar els efectes de l’huracà. Però el problema fonamental continuava essent el deute extern, o filant més prim, el perdó del deute. Espanya, Cuba i França van condonar alguns dels seus préstecs a Hondures i Nicaragua, alhora que van posar en marxa crèdits FAD i altres mesures de finançament.

A Nicaragua, l’ huracà Mitch va destapar totes les misèries i debilitats d’una fràgil economia de mercat nascuda de les cendres d’un fracassat sistema de planificació socialista que va morir amb la derrota soferta el 1989 pel Frente Sandinista de Liberación Nacional de Daniel Ortega front Violeta Chamorro i Arnaldo Alemán el 1997. Chamorro i Alemán van col·locar el país en sintonia amb els requeriments del FMI i el Banc Mundial, impulsant una liberalització del mercat intern, l’arribada d’inversions estrangeres (principalment provinents del Japó i Taiwan) i la privatització del sector públic. Aquest canvi d’orientació econòmica s’havia començat a notar en el país, si bé encara no havia aconseguit cuallar, en haver de fer front el govern a l’oposició dels funcionaris a les retallades salarials i les reduccions de plantilla, a la resistència de la població a la reducció de la despesa social i a l’endarreriment econòmic i social del nombrós sector agrícola del país.

Després del pas del Mitch la insistència d’Alemán en una condonació parcial del deute extern, que oscil·lava entre 6.000 i 7.000 milions de dòlars, va causar problemes diplomàtics. D’altra banda el desastre del Mitch va ser utilitzat pels sandinistes com a campanya de revitalització política, satanitzant el FMI i criticant la seva mala gestió dels recursos externs disponibles per a la reforma del país. Mentre aquestes polèmiques creixien, les tasques de rescat dels damnificats per l’huracà, ja prou difícils per si mateixes a causa de l’aïllament de milers de persones, es complicaren més per la reactivació del volcà Cerro Negro i l’esllavissament d’unes 75.000 mines antipersones provocat per les riuades.

Hondures va ser el país que més perjudicat va sortir pel pas de l’huracà: 200.000 cases derruïdes, el 70% de les carreteres afectades i més de 100 ponts destruïts, cosa que impossibilitava en gran mesura les comunicacions. La Unió Europea va destinar la meitat de la seva ajuda a aquest país, d’economia fonamentalment agrícola. El camp va patir unes pèrdues enormes; la collita de plàtans no es podria recuperar en un any, les plantacions de cafè, menys afectades, van perdre en qualitat i quantitat. Es calculava que Hondures trigaria uns quatre anys en recuperar-se totalment del Mitch, una catàstrofe que, de ben segur, interrompria el ritme de millora econòmica del país, que el 1997 havia obtingut l’índex de creixement del PIB més alt de Centramèrica i una pujada notable del sector turístic i de les inversions estrangeres.

El president d’ Hondures, Carlos Flores, va crear una comissió especial per impulsar el renaixement del país i es va elegir el poble de Morolica com a pilar d’aquesta reivindicació nacional: De pie, Honduras, tus hijos te mantenemos, deia un dels lemes governamentals. Les forces per refer el país van topar però, amb les tristes experiències del passat. El record de l’huracà Fifi, que va colpejar el país el 1974 i que va possibilitar que els militars manipulessin les ajudes per als damnificats atiava la desconfiança de molts. A meitat de novembre, el president Flores va traspassar a les esglésies catòlica i protestant la gestió dels ajuts. I Óscar Andrés Rodríguez, arquebisbe de Tegucigalpa va proclamar una maledicció “contra aquells que desviïn els donatius”.

A Guatemala, malgrat les destrosses de l’huracà, es confiava en què el país podria mantenir l’estabilitat. O almenys així ho va fer públic el governador del banc central del país, Edin Velásquez, que va assegurar que no era necessari demanar la condonació del deute: “En comparació amb Hondures i Nicaragua el nostre deute es molt menor”, va dir. No obstant, el país va acceptar condonacions bilaterals, com la d’11 milions de dòlars de França, però mai prenent la iniciativa, a l’estil del nicaragüenc Arnoldo Alemán. Les inversions del govern de Tegucigalpa estaven condicionades al pacte de pau amb la Unión Revolucionaria Nacional Guatemalteca (URNG) signat l’any 1996, després de 30 anys de guerra. Els antics revolucionaris van deixar clar, després del Mitch, que el redisseny de les inversions havia de ser mínim i que els diners s’havien de seguir orientant fonamentalment cap a la salut, la reforma de la justícia i l’habitatge. Altres sectors crítics temien que el govern aprofités el ressò de l’huracà per distreure la investigació de l’assassinat del bisbe auxiliar de Guatemala i defensor dels drets humans, Juan Gerardi, l’abril de 1998. Cal recordar també que, el 10 de febrer d’aquest any, fou executat amb injecció letal un camperol, la primera persona que moria per aquest procediment a Llatinoamèrica.

El quart país afectat pel Mitch va ser El Salvador, encara que les destrosses no van arribar al gravíssim nivell dels seus veïns. Una vegada firmats els acords de pau amb el Frente Farabundo de Liberación Nacional (FMLN) l’any 1992, la situació d’aquest petit país s’havia capgirat. Els dos governs de l’abans ultradretana Alianza Republicana Nacionalista (Arena), comandats primer per Alfredo Cristiani i més tard per Armando Calderón, van implantar un ajustament econòmic i estructural que va agradar molt als Estats Units i al Fons Monetari Internacional (FMI). Una reducció de la inflació, un notable augment del PIB, una duplicació de les exportacions i l’atracció de capital estranger (Telefónica, BBV) van ser algunes de les millores del país. Avenços que no van poder frenar, però, la taxa d’atur i la pobresa, que afectava un 43,3% de la població. L’impacte previst del Mitch sobre l’economia del país seria la baixada del PIB en un 1% i el descens del comerç.