Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Escàndols polítics (441)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Carlos Salinas de Gortari (12)
Carlos Menem (30)
Ernesto Zedillo Ponce de León (18)
George W. Bush (404)
Jean-Bertrand Aristide (22)
Joaquim Roy (1)
Luis Donaldo Colosio (8)
Entitats Entitats
Mercado Común del Sur (12)
Organització d’Estats Americans (17)
Partit Revolucionari Institucional (19)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Amèrica Llatina (3)
31 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
De Chiapas a Miami
Amèrica Llatina




Joaquim Roy

Des del punt de vista dels optimistes i dels sectors que es poden considerar com a triomfadors amb el final de la Guerra Freda, l'any 1994 seria la confirmació de la recuperació d'Amèrica Llatina en almenys dues dimensions troncals: la política i l'econòmica. L'anomenada dècada perduda dels 80 era lluny i l'evolució democràtica estava encaminada inexorablement a tancar el balanç amb només l'excepció de Cuba: l'anacrònica dictadura castrista presenta un contrast evident amb la situació de democràcia formal a la resta de la majoria del continent.

D'altra banda, la integració regional (encara que fos amb la hipocresia que representa no reconèixer explícitament l'evident model de la Comunitat Europea) es veia com a elixir perfecte per consolidar no solament el millorament ecunòmic, sinó també com a nova variant de la cooperació entre els Estats. Es confirmava que el TLC (més conegut per NAFTA) entre Mèxic, els Estats Units i el Canadà era la resposta de Bush a l'amenaça de Maastricht. La col·laboració de Salinas de Gortari indicava que Mèxic entrava en un nou període revolucionari en el qual es posava definitivament de banda del veí del nord. Ara el projecte de NAFTA ofereix la més clara dimensió: la mort anunciada del mateix PRI, que havia donat estabilitat no només a Mèxic sinó també als Estats Units, havia de ser recomposta per l'esquema de la integració que ancoraria tot el subcontinent nord-americà.

La resta del continent també volia ser soci de NAFTA: els caribenys perquè no podrien sobreviure en els seus petits esquemes d'integració, els centramericans perquè no es posaven d'acord per revitalitzar el difunt Mercat Comú, enterrat per les guerres civils i d'altres entre ells (com la del futbol entre Hondures i el Salvador). Al sud, el Pacte Andí pensava a canviar de tàctica, mentre que MERCOSUR era una decisiva aposta amb ambicions supranacionals.

La revolta de Chiapas el primer dia de l'any va ser un avís que la festa tenia ombres. L'obertura econòmica del nou liberalisme produïa creixement, però mal equilibrat: els rics eren més rics i els pobres més pobres i més nombrosos. La petita classe mitjana tenia por, tant a l'Argentina com a Veneçuela. Es començava a desconfiar dels polítics tradicionals i s'enterraven les ideologies. Fernando Cardoso, un antic teòric de la dependència, era elegit president del Brasil.

Però la repetició d'eleccions i el fet que sovint es traspassés el poder de civils elegits a d'altres escollits de la mateixa forma feien pensar que el futur era millor que el present. El rècord electoral de 1994 és impressionant: més de 150 milions van votar en 11 països: quatre governs van canviar a Centramèrica: el Salvador va preferir la dreta; Costa Rica, Hondures i Panamà (amb les primeres eleccions des de la invasió de 1989) la socialdemocràcia i el centrisme moderns. Els grans van confirmar a la seva manera la continuïtat del sistema legislatiu o presidencial: Menem va assolir l'opció a la reelecció el 1995, Colòmbia va ratificar l'alternança liberal-conservadora, el Brasil va votar un socialdemòcrata, i Mèxic va superar la crisi de l'assassinat del tapado Colosio amb l'opció de Zedillo. Dels petits, l'Uruguai mantenia l'alternança entre colorados i blancos.

Amb aquest balanç, es tolerava l'autoritarisme de l'antic democristià Rafael Caldera davant la situació explosiva de Veneçuela, cínicament es protegia Fujimori o s'acceptava la promesa d'escurçar la temeràriament llarga estada de Balaguer a Santo Domingo després del seu nou triomf qüestionable. Finalment, i gràcies a la contribució de Jimmy Carter, els militars hitians van sortir de Port-au-Prince i l'antic capellà Aristide podia tornar al poder amb la benedicció de Clinton.

Confirmada la desesperació de Cuba amb la nova crisi dels balseros, l'escenari de la cimera de Miami estava preparat per a l'acte final, que ratificaria totes les pretensions i esperances del continent: els Estats Units generosament oferien el lliure comerç que els llatinoamericans demanaven, tots feien un nou propòsit de democràcia i l'OEA estava destinada a convertir-se en centre executiu d'una mena de Comunitat Americana. Però el crack financer de Mèxic era el record del fet que els assassinats dels hereus de Salinas no solament indicaven que el sistema d'aquest país estava exhaurit, sinó que tot el sistema de recuperació econòmica i política d'Amèrica Llatina estava en perill. L'efecte tequila i després la petita guerra entre l'Equador i el Perú descobririen la feblesa de la xarxa financera i de la integració continental.