Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Imatge de la cimera de l'ALCA que va posar de manifest divergències entre els governs de Llatinoamèrica

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Comerç internacional: importacions i exportacions (110)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Eleccions i processos electorals (1758)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Abdalà Bucaram (3)
Alfredo Palacio (3)
Diego Armando Maradona (19)
Evo Morales (14)
Francisco Flores (2)
George W. Bush (404)
Hugo Chávez (56)
José Miguel Insulza (2)
Lucio Gutiérrez (12)
Luis Ernesto Derbez (1)
Luiz Inácio Lula da Silva (37)
Manuel Mel Zelaya (2)
Miguel Ángel Rodríguez Echevarría (1)
Porfirio Lobo Sosa (2)
Ricardo Maduro (3)
Verónica Michelle Bachelet Jeria (8)
Entitats Entitats
Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (9)
Fons Monetari Internacional (136)
Organització d’Estats Americans (17)
47 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Senyals polítics i econòmics
Amèrica Llatina
En termes polítics, el 2005 va registrar alguns canvis significatius en el panorama llatinoamericà. La victòria de finals d’any assolida per l’indígena Evo Morales a Bolívia en va ser un. Morales va guanyar després de les expectatives que havia aixecat l’any anterior entre la població majoritària i més pobre del país per la seva reivindicació de continuar amb els cultius de coca i a pesar dels advertiments dels Estats Units per la seva intenció de nacionalitzar els recursos gasístics descoberts l’any anterior. En les primeres declaracions, el nou president de Bolívia, el primer indígena de la història del país en ocupar el càrrec, va refermar aquestes intencions i es va inscriure de ple en la línia inaugurada anys abans pel president veneçolà, Hugo Chávez, tot culpant els Estats Units de tots els mals històrics recents d’Amèrica Llatina i qualificant el president nord-americà, George Bush, de terrorista per la seva intervenció a l’Iraq.

Altres episodis polítics importants van ser la destitució al mes d’abril del parlament equatorià del president Lucio Gutiérrez, després de mesos de tensions entre la classe política, i la seva substitució per Alfredo Palacio. Gutiérrez va haver d’abandonar el país després de perdre el suport de l’exèrcit i ser acusat d´abandonar les responsabilitats governamentals. Lucio Gutiérrez, un exmilitar que va assumir el poder a les eleccions de 2002 amb el 53% dels vots per un període de quatre anys, va refugiar-se a l’ambaixada de Brasil el dimecres 20 d’abril a la nit quan el Parlament va decidir destituir-lo per negligència en l’exercici del seu càrrec. Per marxar al Brasil va haver de fugir d’una multitud que va arribar a ocupar la pista de l’aeroport. Era el final d’una crisi que s’havia iniciat el desembre de l’any anterior quan Gutiérrez va perdre tot suport polític en nomenar un Tribunal Suprem fet a mida amb la intenció de tancar les acusacions de corrupció obertes contra l’expresident Abdalá Bucaram, qui havia tornat al país com a aliat del govern. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el vas del descontentament popular. El poble acusava Gutiérrez de ”intromissió dictatorial” en els poders de l’Estat. Així, Gutiérrez es va convertir en el tercer president destituït per l´ira popular des de1996.

També hi va haver canvis en les eleccions presidencials celebrades a Hondures el 27 de novembre, guanyades pel candidat de l’opositor Partit Liberal, José Manuel Zelaya, davant de l’oficialista Porfirio Lobo Sosa, del Partit Nacional. Zelaya va aconseguir el 49,87% dels vots, mentre que Lobo va obtenir-ne el 46.17%.Va ser una jornada on l’abstenció va superar el 40%, davant del 33% registrat a les eleccions generals de 2001, en les quals va guanyar el Partit Nacional representat per Ricardo Maduro. La transparència dels comicis va estar garantida per 10.000 observadors locals i 80 d’estrangers procedents de 15 països diferents. Era la setena vegada en 24 anys que la població d’Hondures podia votar lliurament, després de gairebé dues dècades de dictadura militar, entre 1957 i 1972, fins que l’exèrcit va abandonar definitivament el poder el 1981.

També a Xile, l’11 de desembre de 2005, la candidata socialista Michelle Bachelet es va prefigurar com a guanyadora de cara a la segona volta celebrada el 15 de gener de 2006. La victòria assolida pel Front Ampli d’Esquerres a l’Uruguai, que ja l´havia obtinguda l’any anterior en les eleccions municipals i regionals, va tenir lloc al país el 8 de maig de 2005.
En un context més general, va destacar també l’elecció al mes de maig del xilè José Miguel Insulza com a nou secretari general de l´Organització d’Estats Americans (OEA) per 31 dels 34 vots en joc, sense cap vot en contra, amb només un parell d’abstencions i un vot en blanc. Insulza, que era el primer secretari general de l’OEA que no era el candidat dels Estats Units, va guanyar després de la dimissió del costa-riqueny, Miguel Ángel Rodríguez, acusat de corrupció i del fracàs del candidat inicial dels Estats Units, el salvadorenc Francisco Flores, i també de la candidatura del mexicà Luis Ernesto Derbez. El 2005, l’OEA afrontava una preocupant crisi d´anys, amb un minso pressupost anual de 79 milions de dòlars, dels quals els Estats Units n’aportaven un 59,5%.

Ja en el terreny econòmic, les divisions constatades a l’OEA van repetir-se, aquest cop sense consens general ni acord durant la IV Cimera de les Amèriques celebrada el primer cap de setmana de novembre a Mar del Plata, Argentina, que va reunir 34 representats dels països llatinoamericans. A l’agenda destacava la definició d’una política comuna per a la creació de llocs de treball i s’esperava que es fessin passos per definir un marc continental per a la immigració. Però a la vigília Argentina va bloquejar el procés de constitució d’una àrea de lliure comerç per a totes les Amèriques -ALCA (àrea de lliure comerç d’Amèrica), plantejada a la primera cimera de les Amèriques de Miami de1994, posició a la qual es va adherir Brasil i els socis del Mercosur, Paraguai i Uruguai, a més de Veneçuela. Mentre els carrers d’Argentina s’omplien de manifestacions antinord-americanes encapçalades pel futbolista Diego Armando Maradona o el líder cocalero bolivià Evo Morales sota el lema “ALCArajo”, la cimera tancava sessions dividida entre dues postures: la favorable a l’ALCA, integrada pels Estats Units i 28 països més, entre els quals destacava Mèxic, amb un PIB total de 14,5 bilions de dòlars; i la contrària, integrada pels països opositors amb un PIB de 2,2 bilions.
Més enllà d’aquests posicionaments, durant el 2005 les economies del con sud van passar per un bon moment, si bé hi havia elements que feien pensar en un possible final del cicle del creixement sostingut que vivien des de feia quatre anys. La Comissió Econòmica per a l’Amèrica Llatina i el Carib, dependent de l’ONU, va estimar en aquest sentit que Llatinoamèrica tancaria l’any amb una pujada del PIB del 4,7%, després de créixer un 5,5% el 2004. Al capdavant de les estadístiques hi havia Veneçuela que, empesa per l’exportació de petroli, creixia a un ritme del 9%, seguida d’Argentina, el Perú, l’Uruguai i Xile, amb creixements d’entre el 8,5 i el 6%. Durant l’any, els alts preus de la soja havien beneficiat sobretot el Brasil i l’Argentina i els valors rècords assolits pel petroli havien proveït el 80% del PIB de Veneçuela, cinquè productor mundial d’hidrocarburs. En d’altres casos, el coure va ser la base de l’ordenat creixement xilè mentre que el carbó apuntalava l’economia colombiana. Aquests països van acompanyar la bona conjuntura internacional amb polítiques internes de reserva de divises, baixa inflació, flexibilitat canviària, creixent obertura social i, sobretot, un rigorós superàvit fiscal que, en països com el Brasil, va arribar al 6%.

El Fons Monetari Internacional (FMI) va ser el primer a qüestionar el valor real dels índexs regionals, perquè assegurava que, si es tenia en compte l’augment de la població, no hi havia hagut un avanç real al PIB per càpita continental. Per això, precisament, els tècnics de l’FMI van alertar de l’alt endeutament extern que patia la regió, un 50% dels PIB respectius de mitjana. El millor exemple d’endeutament era Brasil, tot i que el seu sector públic va estalviar entre el gener i l’octubre quasi 43.000 milions de dòlars, però després de deduir les sumes pagades en interessos del deute els comptes es van tornar deficitaris en 2.171 milions de dòlars. Els estalvis havien quallat a base de retallar inversions en infraestructures, serveis, salut i educació, una política que, internament, havia costat posicions polítiques a la presidència de Lula da Silva. Per l’FMI, el fet que cara al 2006 les tendències fossin a l’alça del preu dels productes bàsics als Estats Units (+3,25%) i la Xina (+8,5%), auguraven una baixada de preus i de la demanda de productes llatinoamericans al món, que s’estimava en un 5,6%.