Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Els lituans comfirmen en referèndum la seva voluntat d'entrar a la Unió Europea

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Constitució Europea (39)
Euro, conversió monetària (96)
Política europea (690)
Entitats Entitats
Àrea de Lliure Comerç d`Amèrica del Nord (3)
Comissió Europea (242)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Amèrica del Nord i Central (13)
Europa (194)
Europa de l´Est (12)
Turquia (75)
35 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Un procés ja completat
Ampliació europea
El 2003 es van completar totes les formalitats necessàries per integrar els deu nous països membres a la Unió Europea el 2004 en funció de la voluntat política dels Quinze i seguint la pauta de l’estudi sobre l’impacte econòmic de l’ampliació en l’horitzó d’una dècada, que va publicar el juny del 2001 la Comissió Europea. En aquest estudi ja s’havia previst l’eliminació progressiva de les barreres aranzelàries, les restriccions quantitatives al comerç de productes industrials, la lliure circulació de serveis i capitals, i també s’havia obtingut el compromís dels països interessats perquè aproximessin la seva legislació econòmica a la de la UE. Ja a la dècada dels noranta, el conjunt dels països de l’Est havien avançat considerablement en la creació d’un marc macroeconòmic estable i en la implementació d’algunes reformes estructurals per convertir-se en economies de mercat.

Amb tots aquests passos fets, els beneficis de l’ampliació acordada el 2003, que implicava Polònia, Hongria, la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre, derivaven d’una distribució dels recursos més eficient, d’un augment de la inversió i d’un creixement més ràpid de la productivitat, tot en funció de la major o menor capacitat de cada país per impulsar polítiques de creixement que garantissin una mitjana d’entre un i dos punts en el període que anava fins al 2010. Tot això també implicava una regulació dels fluxos migratoris previstos entre l’Est i l’Oest, amb uns efectes comuns contrarestats per l’arribada de capitals de l’Oest a l’Est per a la creació d’indústries, un ajustament en la disparitat de preus dels productes agrícoles i una planificació a mitjà termini per homologar la productivitat mitjana dels nous països membres.

En conjunt, els reptes econòmics de l’ampliació eren de gran abast, no solament a l’hora d’aconseguir una integració econòmica més gran, sinó també a la de gestionar una unió econòmica i monetària ampliada i d’afrontar el gruix dels problemes estructurals pendents, com ara ampliar les xarxes de transport europees cap a l’Est i entre el nord i el sud, seguint la pauta dels acords del 1994 a Essen sobre xarxes transeuropees. En deu anys, dels deu projectes proposats, només n’hi havia tres de completats i sis de dissenyats. En tot aquest temps, el problema del transport s’havia agreujat perquè les inversions dels governs en infraestructures havien caigut per sota de l’1% del PIB, mig punt menys que les existents a la dècada dels setanta. Per al conjunt d’Europa s’esperava que les necessitats de transport fins al 2020 augmentessin en un 70%, i en el cas dels països de l’Est, es doblessin. Tot això sense comptar amb els dèficits de gestió existents que, possiblement, requeririen liberalitzar el sector. Un altre exemple era l’energia. El 2003 només el 8% de l’electricitat es venia a d’altres països de la Unió i les xarxes no estaven connectades, o bé ho estaven però no suficientment. L’última qüestió, sobretot en el moment del creixement, eren les febleses estructurals assenyalades a l’agenda de Lisboa. En aquest aspecte quedava molta feina per fer, començant per la política de la competència i el mercat de les telecomunicacions. En competència, la Comissió havia de fer la feina amb molt poca gent i recursos, mentre encara eren els governs nacionals els que decidien sobre el mercat de les telecomunicacions o de l’energia. Un cas paradigmàtic havia estat la regulació de les telecomunicacions, que va permetre a Europa avançar-se en el sistema UMTS de telefonia mòbil, però no es van habilitar el mitjans suficients per garantir-ne la continuïtat. La iniciativa positiva de l’any va ser la posada en marxa del projecte Galileu (el sistema de seguiment per satèl·lit alternatiu al GPS), en el qual s’havia treballat durant set anys. També hi va participar la Xina amb un 30% del finançament inicial.

En resum, tal com havia estat plantejada, l’ampliació era una qüestió de responsabilitat històrica, política i econòmica: integrar l’antic bloc de l’Est, que formava part indissoluble d’Europa, permetre la democratització efectiva de l’Est i situar-se en condicions de fer front a les noves aliances d’Amèrica com el Nafta, i a les potències emergents com ara la Xina i l’Índia, amb una Europa de dimensions més grans. En això era primordial regular les seves fronteres exteriors, com ho demostrava el cas de Turquia, país aspirant des de sempre a la Unió, que havia vist retallada la seva adscripció per raons polítiques al no garantir el respecte als drets humans i de les minories (kurds) i també per raons de confessió religiosa, tot i ser un estat laic des de la dècada dels vint. El 2003, i durant la fase de discussió del projecte de la Constitució europea, el tema de Turquia va ser molt present, i fins i tot va motivar que molts sectors apostessin per una definició cristiana de la Carta Magna europea que posés traves a l’accés a d’altres col·lectivitats confessionals. Turquia, a més, va mantenir pendent durant tot l’any la unificació de Xipre, cosa que va determinar que només ingressés a la Unió la part grega de l’illa.