Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Manuel Chaves

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Personatges Personatges
Alejandro Rojas-Marcos (1)
Javier Arenas (60)
Manuel Chaves (69)
Pedro Pacheco (1)
Entitats Entitats
Izquierda Unida - Convocatoria por Andalucía (1)
Parlament d`Andalusia (4)
Partido Andalucista (11)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Poder Andalús (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Andalusia (38)
34 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
Un govern sense majoria
Andalusia
Les eleccions al Parlament andalús, que van coincidir el 12 de juny de 1994 amb les europees, van representar la pèrdua de la majoria absoluta del PSOE i l'ascens del Partit Popular. La coalició Izquierda Unida - Convocatòria per Andalusia també va obtenir un augment espectacular i es va convertir en la força política clau de la Cambra andalusa, ja que tenia a les mans la possibilitat de permetre al PSOE formar govern. Poder Andalús es va quedar només amb tres diputats, dessagnat per la divergència dels missatges llançats pel Partit Andalusista, d'Alejandro Rojas-Marcos, i el PAP, de Pedro Pacheco.

Aquests resultats van suposar un autèntic terratrèmol en el mapa polític andalús: descartat un govern de coalició, Manuel Chaves i el Grup Socialista haurien de pactar amb IU. El PP, d'altra banda, se situava en una posició privilegiada a l'espera de les eleccions següents.

L'aleshores president en funcions de la Junta d'Andalusia, Manuel Chaves, va reconèixer durant la nit electoral que els resultats comportaven "un nou escenari polític que exigeix més diàleg". Després de felicitar el Partit Popular i Izquierda Unida - CA, va dir que pensava continuar treballant per Andalusia, "ja que ens correspon la responsabilitat de continuar liderant el projecte de futur d'aquesta terra".

Els socialistes havien perdut 17 escons al Parlament (de 52 a 45), el PP n'havia guanyat 15 (de 26 a 41) i Izquierda Unida 9 (d'11 a 20), mentre que Poder Andalús n'obtenia només 3,7 menys del que havia obtingut el Partit Andalusista (PA) el 1990.

Els dirigents del PSOE-A van aparèixer davant els mitjans de comunicació abatuts i desconcertats, i van reconèixer que els resultats eren una "catàstrofe" electoral, encara que en nombres absoluts havien obtingut fins i tot més vots (27.000) que en les anteriors eleccions autonòmiques. L'alta participació de l'electorat andalús havia beneficiat els populars. Durant la jornada electoral del 12 de juny s'havia batut el rècord de participació, amb un 67,3 per cent, dotze punts més que en les autonòmiques del 1990. En nombre absolut de vots, el PP va passar de 611.740 a 1.238.252.

A l'hora de buscar excuses, els socialistes van adduir que havia estat un error fer coincidir les eleccions autonòmiques amb les europees, ja que s'hauria traspassat l'anomenat vot de càstig cap a les eleccions a la Junta. També van esmentar la crisi econòmica, els casos de corrupció i la divisió interna, i van ressaltar la pèrdua en totes les capitals.

Aquest era un altre factor especialment important en la interpretació dels resultats. El PP havia esdevingut la primera força política en totes les capitals andaluses i en tota la costa, però la sorpresa més gran va ser que ni tan sols en els pobles petits no va aconseguir el PSOE mantenir el seu percentatge de vot. En percentatge, el PSOE havia perdut gairebé 11 punts, mentre que el PP en pujava 12.

Els resultats aconseguits pel PP superaven els que havia aconseguit en el seu moment la UCD. Era un progrés espectacular que inevitablement era llegit com un anunci de la inevitable victòria conservadora en les convocatòries electorals següents. Era un fet que el Partit Popular havia aconseguit ocupar el centre polític moderat i podia aspirar a alguns dels vots socialistes. El seu gran èxit es basava a haver generat il·lusió en determinades capes que volien sortir del victimisme tradicional i configurar-se com una comunitat moderna, tot superant l'esquema dreta-esquerra.

El líder del PP a Andalusia, Javier Arenas, havia tractat de presentar-se, ja durant la campanya electoral, com "la solució per a Andalusia", i afirmava que "no volia ser president del PP, sinó el de tots els andalusos". Els resultats semblava que li donaven alguna possibilitat de jugar aquest paper en el futur, i més si, com suggerien els analistes, es decidia a potenciar el missatge andalusista. Certament tampoc no era fàcil la feina que li quedava al PP: mantenir el milió llarg de vots obtinguts i, alhora, defensar els interessos de la dreta tradicional i del centre.

Però, sorprenentment, el paper més dur era el del partit guanyador, el PSOE, i el seu màxim dirigent, Manuel Chaves. Era el cap de la llista més votada i ningú no li discutiria el dret de formar govern, però només tenia 45 escons sobre 109 i inevitablement havia d'intentar un pacte amb Izquierda Unida. La possibilitat de pactar amb el PP no va arribar ni a plantejar-se.

La posició d'IU era d'enfrontament obert amb el PSOE. Durant la nit electoral, els líders de la coalició Izquierda Unida - els Verds-Convocatòria per Andalusia van trobar un nou lema que va guiar la seva acció en els dies posteriors: "Programa, programa i més programa." La idea d'IU-CA era, doncs, anteposar el seu programa electoral a qualsevol iniciativa de suport o pacte amb les altres forces parlamentàries.

El líder d'IU-CA, l'alcalde de Còrdova, Herminio Trigo, sabia que tenia 20 escons decisius i estava disposat a jugar fort. Va desmentir que no desitgés un "pacte a la grega" amb el PP, però deixant la porta oberta a pactar en aspectes com la presidència del Parlament, les comissions d'investigació parlamentària o certes lleis que tendissin a la regeneració de la vida democràtica.

I aquesta va ser finalment la clau del panorama polític andalús, un Chaves elegit president només amb els vots del seu partit i intentant governar davant d'una oposició que bloquejava sistemàticament qualsevol de les seves iniciatives o que, fins i tot, li imposava lleis a les quals ell s'havia mostrat contrari. La tenalla PP-IU va aconseguir fer realitat a Andalusia el que predicava per a tot l'Estat, la paràlisi del govern. Va demostrar amb els fets què és un govern que no governa.