Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Concentració en defensa dels gossos, davant la Conselleria d'Agricultura, al març

Límits a les races més periolloses

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Accidents i catàstrofes humanes (458)
Altres professions (37)
Animals (66)
Manifestacions, concentracions, moviments socials/cívics (442)
Poder legislatiu i lleis (992)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alfredo Cordero (2)
César Martínez (1)
Francisco Miguel Hidalgo (1)
Jaume Balagué (1)
Loyola de Palacio (18)
Entitats Entitats
Associació Nacional per a la Defensa dels Animals (1)
Col·legi Oficial de Veterinaris de Catalunya (1)
Congrés dels Diputats (476)
Conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat (19)
Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (5)
Generalitat de Catalunya (1919)
Ministeri d´Agricultura, Ramaderia i Pesca (11)
Parlament de Catalunya (723)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular de Catalunya (319)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
66 lectures d'aquest article
414 impressions d'aquest article
Un morrió legal contra els gossos periollosos
Animals domèstics
El 9 de novembre de 1999, tres mesos després de ser publicada al Diari Oficial de la Generalitat, va entrar en vigor a Catalunya la Llei de gossos perillosos.

La nova llei, que havia estat aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya el 28 de juliol, incidia en la regulació un sector de la societat que en els darrers anys havia crescut considerablement, el de propietaris de gossos i, més concretament, el de propietaris de gossos perillosos. Aquests animals, així anomenats pel seu alt grau d’agressivitat i el seu potencial de mossegada, havien arribat, en ocasions a convertir-se en un perill públic, tal com va quedar demostrat, per exemple, el divendres 29 de gener a Can Picafort (Mallorca), quan un dog argentí de 40 quilos va atacar i mossegar el nen de quatre anys Francisco Miguel Hidalgo, provocant-li la mort uns dies després.

L’article més controvertit de la llei era, precisament, el de la qualificació de les races de gos que havien de ser considerades perilloses. La llei feia una enumeració de fins a 11 races -bullmastiff, dòberman, dog argentí, dog de Bordeus, fila brasiler, mastí napolità, pitbull, presa canari, rottweiler, staffordshire i el tosa japonès- i fixava com a condició efectiva d’aquesta consideració l’historial agressiu del mateix gos.

La llei eludia la possible polèmica dels encreuaments amb d’altres races i preveia unes multes màximes per a dues activitats considerades molt greus: ensinistrar gossos per l’atac sense la corresponent autorització i fer participar els animals en baralles. Les multes per aquests dos casos podien arribar als 5 milions de pessetes.

L’ensinistrament només era autoritzat en les activitats de vigilància
i de guarda d’empreses de seguretat i dels diferents cossos de seguretat. A més a més, solament podrien dedicar-se a l’ensinistrament de races perilloses les instal•lacions legalment autoritzades i els professionals que acreditessin una formació específica. La normativa també descrivia les característiques de les instal•lacions que haurien d’acollir aquests gossos i els centres de cria, que havien d’estar degudament senyalitzats i inscrits en el registre de Nuclis Zoològics de Catalunya.

El text legal aprovat pel Parlament obligava als propietaris de gossos perillosos a passejar-los sempre lligats i amb morrió, sota una amenaça de multa de 25.000 pessetes. La multa podia ser d’import deu vegades superior si el gos en qüestió no estava censat a l’ajuntament corresponent o no s’havia contractat una assegurança de responsabilitat civil. També prohibia que portessin aquests gossos els menors de 16 anys, comprar exemplars d’aquestes races a menors d’edat o a persones privades dels seus drets, judicial o governativament, i vendre qualsevol exemplar de gos perillós sense els testos de comportament dels seus progenitors.

Així mateix, la llei especificava la necessitat de tenir els gossos perillosos en un lloc protegit per tanques suficientment altes perquè no poguessin escaparse'n, així com degudament senyalitzats, advertint de la seva presència. Per últim, el text legal fixava la possibilitat de castració o sacrifici en cas que un veterinari determinés un comportament agressiu patològic per part de l’animal.

En el moment de la seva aprovació, la llei catalana era totalment pionera en el conjunt de l’estat, ja que a Espanya l’únic que s’havia fet fins al moment era una disposició, aprovada pel Congrés dels Diputats, també el mes de novembre, obligant a registrar els animals. S’esperava, però, que els diputats espanyols regulessin la situació ben aviat partint de l’avantprojecte de llei sobre “Tenencia de animales peligrosos” presentada pel govern a les Corts Espanyoles el 17 de setembre de 1999.

El precedent del projecte de llei havien estat les declaracions fetes per la ministra d’Agricultura, Loyola de Palacio, el 2 de febrer, anunciant que el govern prohibiria la importació i la cria de gossos de races perilloses, seguint les pautes de la llei que s'estava estudiant a França per eradicar, en deu anys, els gossos pitbull. Precisament, aquest aspecte va generar una forta oposició en el Consell General de Col•legis de Veterinaris d'Espanya, els representants del qual van manifestar la seva oposició a l’extermini de cap raça de gos, culpabilitzant els amos dels comportament dels seus animals. "La solució no és procedir contra l'animal sinó contra el propietari”, va declarar llavors el president dels veterinaris espanyols, Antonio Borregón.

El rebombori creat entorn la qüestió i el fet de la mort del nen de Can Picafort a Mallorca, van fer que el debat arribés amb força al Parlament de Catalunya i que s’arribés a consensuar i aprovar la llei ja al mes de juliol. El Partit Popular (PP) de Catalunya va proposar que s’exigís un control als propietaris d’animals perillosos, mentre que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) va demanar sancions per als amos que no els passegessin amb morrió i que no tinguessin assegurança. Esquerra Republicana de Catalunya va fer una proposició de llei i la ponència va comptar amb l'assessorament del Col.legi Oficial de Veterinaris de Catalunya i l'Associació de Veterinaris d'Animals de Companyia de Catalunya, que partien de la consideració que cap animal és perillós sinó que tot depenia dels seus amos i de les circumstàncies, agressives o no, de la seva criança.

Aquest criteri semblava encertat en el cas del dog argentí de Mallorca, que, segons es va poder saber, havia estat maltractat de cadell per un grup de nens que l’apedregaven. Això és el que va declarar el seu propietari, Alfredo Cordero, davant el jutge que va seguir el cas. Cordero també va explicar que, abans de provocar la mort del nen, el dog argentí, de nom Copi, havia mossegat el seu fill de 14 anys i a un altre nen feia uns mesos.

En aquest context, el departament d’Agricultura de la Generalitat va proporcionar dades sobre l’existència d’un total de 500.000 gossos a Catalunya, 15.000 dels quals formaven part de les anomenades races perilloses. Davant la falta de registres, aquestes dades van ser pràcticament confirmades per empreses, gosseres, associacions protectores d’animals i ajuntaments.

La Fundació Purina també va intervenir en el debat considerant que el nombre total de gossos a Catalunya superava de llarg els sis cents mil. Per la seva banda, l’Ajuntament de Barcelona va explicar que de les 40 denúncies anuals rebudes per comportament violent dels animals, només en dos casos, aquesta actitud havia correspost a una de les races considerades perilloses, el rottweiler. En tot cas, les dades censals oficials parlaven de l’existència de prop de 5.500 gossos dels considerats perillosos a Catalunya: 3.700 rottweiler, 740 dòberman, 360 pitbull, 220 stafforshire, 130 dogs argentins, 125 gossos de presa canari, 60 mastins napolitans i 25 files brasilers.

Al llarg de l’any, la polèmica sobre els gossos va continuar en conèixer-se més casos d’atacs de gossos particularment a nens, amb resultat de mort: una nena de tres anys el mes de juliol a València, un fort ensurt dels pares d’un nen de mesos a Tivissa el mes de febrer o ferides lleus al fill de set anys de l’actriu Ana Obregón a Madrid el mes d’octubre.

A Catalunya, la sola proposició de la llei va suposar un canvi en l’actitud dels amos de gossos perillosos, en augmentar les vendes de morrions i corretges en les botigues especialitzades i disminuir la demanda de determinades races, com va assenyalar el mes de juliol César Martínez, secretari del Club del Rottweiler d'Espanya, dient que després de la mort de la nena de tres anys a València la demanda de cadells d’aquesta raça havia baixat a zero.

L’altra cara d’aquestes reaccions positives va ser, però, l’augment de gossos abandonats, com a conseqüència de la por que alguns propietaris de les considerades races perilloses havien agafat a què els seus animals ataquessin els seus fills o els nens del veïnatge. Segons dades de l’Asociación Nacional para la Defensa de Animales (ANDA), el nombre total de gossos abandonats a tot l’estat els vuit primers mesos del 1999 superaven els 50.000. La xifra havia arribat als 66.620 l’any anterior i per comunitats autònomes destacava Andalusia amb 20.000, València amb 5.500 i Catalunya amb 4.500.

La llei catalana sobre gossos perillosos havia estat un pas important, però calia una conscienciació més general sobre la responsabilitat de tenir i conviure amb animals. En això, precisament, havia insistit particularment el degà del Col•legi de Veterinaris de Barcelona, Jaume Balagué, que va participar en la definició dels aspectes tècnics de la llei, quan va dir: “no hi ha cap gen, almenys descobert fins ara, que faci que un gos pogui ser agressiu, si bé és cert que hi ha comportaments humans que provoquen l’agressivitat del gos” i va afegir “no es tracta d’estigmatitzar determinades races, però s’ha d’advertir als seus amos de la necessitat d’adoptar unes mesures de seguretat i responsabilitat molt acurades si tenen gossos.”