Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
La vida i obra de Mossèn Cinto Verdaguer van ser molt recordades durant tot l'any

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Personatges Personatges
Andreu Alfaro (5)
Enric Casassas i Figueres (6)
Ferran Mascarell (50)
Jacint Verdaguer i Santaló (15)
Jacint Codina (2)
Joaquim Molas (15)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Maria Guix (16)
Pau Riba (6)
Ronald Puppo (2)
Sebastià Juan Arbó (1)
Víctor Batallé (5)
Entitats Entitats
Ajuntament de Folgueroles (1)
Biblioteca de Catalunya (20)
Centre de la Cultura Catalana del Principat d´Andorra (2)
Gran Enciclopèdia Catalana (GEC) (21)
Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona (1)
Museu de l'Art de la Pell (1)
Teatre Nacional de Catalunya (76)
Universitat de Vic (6)
63 lectures d'aquest article
22 impressions d'aquest article
La primera veu del poble català
Any Verdaguer
El 2002 Catalunya va tornar a recuperar públicament la figura de mossèn Cinto Verdaguer, el capellà i poeta que un segle abans havia contribuït més que ningú a retornar la paraula i la veu al poble amb els seus versos i cançons, en una època en què el català literari era pràcticament inexistent i no tenia el reconeixement de llengua culta que mereixia per contraposició a la llengua que conservava plenament viva el poble. Jacint Verdaguer va recuperar la història, els mites i les tradicions catalanes, les va fusionar en una síntesi personal i única i les va retornar magnificades a la gent, perquè poguessin ser assumides per a tothom, pobres i rics, il·lustrats i analfabets, pagesos i gent de capital. Tot això ho va fer partint de la parla del carrer, de la muntanya i de la plana, revifant literàriament tots els gèneres, poesia, periodisme, contes i cançons, i abraçant tots els continguts, religió, ètica, moral i catalanisme.

En síntesi, per a tots els especialistes i coneixedors de la història de la llengua i del caràcter català era clar que sense l´obra ingent de mossèn Cinto Verdaguer, potser ja mai més Catalunya no hauria comptat amb una llengua moderna i competitiva. Cent anys més tard de la desaparició de Verdaguer, tot això adquiria un valor particular si es contrastava amb la situació de desús i depreciació que patia el català al Principat, malgrat els esforços de normalització lingüística dels darrers 25 anys i l´estatus d´oficialitat de què gaudia.

El 15 de febrer del 2002 es van presentar al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya els actes commemoratius del centenari de la mort de Jacint Verdaguer, l´escriptor i sacerdot nascut a Folgueroles el 17 de maig del 1847 i mort a Vallvidrera, Barcelona, el 10 de juny del 1902. La dissertació central va ser a càrrec de Joaquim Molas, que va fer una classe magistral sobre l´obra de Verdaguer, i l´acte va ser clausurat pel president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, que va postular, a la manera verdagueriana, que un país era la suma d´“una terra, una gent i una ànima’ i es va congratular de la feliç circumstància que haguessin coincidit en un mateix any les celebracions de Verdaguer i Gaudí, que fan referència a dues ànimes vinculades “al patriotisme i a la religiositat’. Altes intervencions van ser les del comissari de l´Any Verdaguer, Víctor Batallé, la de l´alcalde de Vic, Jacint Codina, i la del regidor de Cultura de l´Ajuntament de Barcelona, Ferran Mascarell.

L´Any Verdaguer s´havia de clausurar, de fet, el juny del 2003, en no haver estat triada la fórmula de l´any natural per a la commemoració, sinó la que comptava l´any entre els dos junys del centenari, coincidint amb l´efemèride de la seva mort.

A efectes pràctics, la clausura del 2002 va tenir lloc el 19 de novembre del 2002 al Palau de la Música, després d´haver-se desenvolupat més d´un miler d´actes, amb un pressupost de més d´un milió d´euros, i haver-se tirat endavant un total de 68 edicions de l´obra del mossèn per part de diferents grups editorials, entre els quals destacava el grup Enciclopèdia Catalana, que va iniciar la publicació de les seves obres completes. Entre les obres publicades s´hi trobava a faltar una obra biogràfica d´alta volada, capaç d´emular, en la commemoració del centenari, la ja consagrada biografia de Sebastià Juan Arbó, considerada per molts la més apropada a la vàlua humana i als fets personals que va protagonitzar Jacint Verdaguer.

L´exposició estel·lar de la commemoració va ser l´anomenada Verdaguer, un geni poètic, que es va poder veure, primer, al Museu de l´Art de la Pell de Vic al juny, i un mes més tard a Barcelona. L´altra gran mostra va ser Desencís d´un paisatge, produïda per l´Ajuntament de Folgueroles, que el mes de maig va mostrar de forma innovadora la relació de Verdaguer amb la natura. A més d´aquestes exposicions en la programació n´hi va haver onze més, com ara la celebrada el mes d´octubre a la sala H de Vic, l´anomenada Verdaguer pels camins d´Andorra, del Centre de Cultura Catalana andorrà, i Gaudí i Verdaguer, al Museu d´Història de la Ciutat de Barcelona, que tractava de les relacions entre els dos genis artístics, com l´organitzada a la Biblioteca de Catalunya sobre les relacions entre Verdaguer i Joan Maragall.

Respecte a les conferències i els recitals, el més important va ser el V Col·loqui sobre Verdaguer i el segle, que va tenir lloc a partir del 9 de novembre a Vic, organitzat per la Universitat de Vic. També van tenir ressò internacional les conferències sobre la traducció de Verdaguer a 13 llengües europees celebrades al Casal d´Europa, així com el recital col·lectiu de textos verdaguerians que va tenir lloc el 25 de maig a Folgueroles, en 57 punts diferents del terme municipal, amb la participació de poetes moderns com ara Enric Casasses i Pau Riba, entre d´altres.

L´Any Verdaguer també va motivar creacions d´arts plàstiques i escèniques, com per exemple el muntatge teatral Sum vermis i la Cantata Verdaguer. A més, el mes de juny es va inaugurar una escultura feta per Andreu Alfaro, que es va instal·lar al Parc dels Estudis, al costat de la Universitat de Vic, i es va presentar, el 29 de juny al Teatre Nacional, l´espectacle Testimoni Verdaguer.

Al juny també, autoritats i personalitats diverses van pujar al Santuari de la Mare de Déu del Mont d´Albanyà, en una particular contribució gironina a l´Any Verdaguer per recordar que mossèn Cinto hi havia estat l´estiu del 1884, provinent de Banyoles. Llavors Verdaguer va voler veure el Canigó des d´una altra perspectiva que la de la Plana de Vic, en tornar d´un llarg viatge per la Rússia dels tsars, Berlín, París i Berna que havia fet aprofitant la seva condició de capellà particular de la família del marquès de Comillas.

A l´octubre, més de 600 capellans arribats d´arreu dels Països Catalans van participar a Vic en la trobada dels bisbats de Catalunya, que, inicialment, s´hauria hagut de celebrar a l´abril, però que es va ajornar per fer-la coincidir amb l´Any Verdaguer. La reunió, sense precedents en els últims anys a Catalunya, va transcórrer en una total comunió i va ser aprofitada com a ocasió per a un petit homenatge a la figura del bisbe de Vic, Josep Maria Guix, que estava a punt de jubilar-se.

A finals d´any, es va saber que el filòleg i professor de la Universitat de Vic (UV) Ronald Puppo (San Francisco, 1954) estava enllestint la traducció de Canigó, de Jacint Verdaguer, a l´anglès. Aquesta era la primera vegada que es traduïa una obra de Verdaguer a aquesta llengua, tret d´uns fragments de l´Atlàntida que ja havien estat traduïts a principis del segle XX “d´una manera molt arcaica’. Puppo ja havia començat la traducció el 1995, però havia progressat molt a partir del maig del 2002, quan la Generalitat li va fer l´encàrrec d´enllestir-la i va poder-s´hi dedicar “en exclusiva’.