Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia catalana (535)
Economia espanyola (471)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Entitats Entitats
Banc d`Espanya (121)
Unió Europea (1018)
33 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Aprofitar la represa



Antoni Lladó Gomà-Camps

Havia de ser així, o gairebé tot s'ha combinat perquè així fos. Han estat moltes les circumstàncies que han coincidit tot permetent que l'any 1994 les economies europees occidentals sortissin, quasi per força, de la fase recessiva que pràcticament totes havien iniciat amb el canvi de dècada. La consolidació dels Estats Units en el paper de locomotora en l'economia mundial, l'auge de la demanda en els països de nova industrialització, la major estabilitat de les principals economies d'Amèrica del Sud, almenys fins a final del 1994, la solidesa i solvència creixent dels antics països d'economia planificada de l'Europa central i, també, el dinamisme més gran de la Unió Europea han estat factors més que suficients per fonamentar la represa econòmica mundial.

Aquest clima de recuperació, per primera vegada en la història econòmica recent, ha estat gairebé generalitzat i simultani, com volent-nos fer notar que el món és cada cop més petit i interdependent. Dins aquest panorama de progressiva globalització de l'economia mundial i la creixent interdependència dels mercats, però, cada país ha viscut una recuperació de diferent intensitat, condicionada per les característiques intrínseques de la mateixa economia i també pel posicionament dins la fase del cicle. En definitiva, el major o menor èxit de cada economia ha vingut donat en aquest context internacional per la capacitat d'aprofitar la conjuntura.

Els Estats Units, i amb ells el Regne Unit, han consolidat l'any 1994 la ferma recuperació iniciada l'any anterior. En tots dos casos, el vigor de la demanda interna ha estat decisiu per explicar el fort creixement. Aquesta mateixa força del consum i la inversió han originat però, una expansió notable de les importacions que ha desembocat en un important empitjorament del saldo comercial d'aquestes nacions, que, en el cas dels Estats Units, ha anat acompanyat d'un debilitament important de la moneda, en particular davant el ien japonès.

D'aquí, sens dubte, les dificultats experimentades pel Japó per sumar-se a l'onada expansiva mundial. Una moneda excessivament forta ha castigat de manera important el puntal de l'economia japonesa, les exportacions, i la demanda interior tot just ha crescut per mantenir un modestíssim ritme de creixement de producte en aquest país.

Millor ha estat el panorama dins la Unió Europea, on, un cop superat l'interregne provocat per la reunificació alemanya, s'han pogut aprofitar els efectes dinamitzadors de l'eixamplament del dèficit nord-americà i de la recuperació dels països de l'est. En efecte, gairebé tots els països de la UE han fonamentat la seva expansió en la fortalesa de la demanda externa, per bé que en algun cas (Alemanya) el vigor de la construcció ha complementat significativament l'aportació del sector exterior.

L'economia espanyola, i amb ella especialment la dels Països Catalans, no ha estat una excepció a aquest model, on la recuperació s'ha fonamentat en la demanda exterior. Al contrari, seria difícil trobar dins la UE algun país on les exportacions haguessin exercit un paper tan important per sortir del pou de la recessió. Això vol dir que tant Espanya com especialment Catalunya han pogut aprofitar amb èxit el canvi d'entorn internacional.

Les claus de volta d'aquest èxit són dues. D'una banda, els forts guanys de competitivitat de les nostres empreses; de l'altra, la creixent internacionalització i especialització de la nostra economia. Quant al primer punt, les devaluacions de 1992 i 1993 van retornar la competitivitat a la nostra economia per la via del preu, de manera que l'any 1994, després de l'arrancada feta ja a mitjans de 1993, tant els productes industrials com els serveis, prioritàriament el turisme, resultaven extraordinàriament atractius als ulls dels consumidors europeus, en particular els de l'òrbita del marc.

En segon terme, l'economia catalana ha esdevingut també més competitiva, en particular en el sector industrial, pels guanys de productivitat derivats de l'ajust duríssim que han sofert les empreses els darrers quatre anys. Des de finals de 1990, a Catalunya s'han destruït 177.000 llocs de treball en la indústria, la qual cosa suposa el 23% de l'ocupació total del sector. Aquesta reducció dramàtica del nombre d'ocupats, i també la moderació salarial que l'acompanyà, han estat elements importants a l'hora de la contenció dels costos laborals unitaris, la qual cosa ha multiplicat els avantatges comparatius d'un tipus de canvi feble.

També, l'obertura de l'economia a l'exterior ha estat facilitada pel notable grau d'internacionalització del nostre teixit productiu, que es reflecteix en la forta implantació d'empreses multinacionals que operen a Catalunya amb la perspectiva del mercat mundial. Pràcticament la totalitat de les 50 primeres empreses exportadores amb seu a Catalunya, que en total apleguen gairebé el 45% de les exportacions totals, són multinacionals estrangeres amb un elevat grau d'especialització productiva. No ha de sorprendre, doncs, que una conjuntura internacional favorable exerceixi de detonant d'una forta represa de l'activitat en aquest nucli empresarial que, a més, per dimensió i posició en el mercat, és el que acaba arrossegant la resta d'indústria auxiliar i complementària del país.

Dels tres factors apuntats com a clau de la recuperació, un d'ells, però, la debilitat de la moneda, pot tenir efectes perniciosos en el futur per la via de la inflació importada. Fins a l'any 1994, la debilitat del consum interior ha permès deixar en un segon terme aquests riscos inflacionistes, i els preus interiors tant de consum com al major no han sofert excessives pressions, amb la qual cosa la competitivitat de les empreses no s'ha vist retallada. D'altra banda, la magnitud de la depreciació pot haver estat la que més convenia ateses les circumstàncies.

Ara, però, l'any 1995 s'ha iniciat amb una recuperació en marxa i amb unes fortes turbulències monetàries internacionals que, de retruc, han forçat la quarta devaluació de la pesseta d'aquesta dècada, que ha situat la nova paritat en mínims històrics davant el marc alemany. Pot ser que aquesta nova tessitura segueixi afavorint l'exportació de béns industrials, i és molt probable que aquest estiu tinguem dificultats per enquibir l'allau esperada de turistes, però la mateixa revifalla del consum privat i la nova cotització de la moneda poden dificultar el control de la inflació.

I és ben sabut que el control dels preus és una de les prioritats de la política econòmica espanyola i que l'autoritat responsable, el Banc d'Espanya, no dubtarà a aplicar polítiques monetàries més restrictives si no millora de manera sensible la situació de les finances públiques. I aquest és el repte actual de la nostra economia, ja que sense un cert ajust pot quedar compromès, almenys, el ritme de recuperació. És clar que, atesa la paritat de la pesseta, pot revifar-se de manera espectacular l'allau d'inversions estrangeres, circumstància que actuaria de nou com a factor internacionalitzador del país.