Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
La situació econòmica argentina ha portat a la misèria milers de ciutadans, que han sortit al carrer a protestar

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Crim, delinqüència, màfia (389)
Crisi Argentina (54)
Pobresa, desigualtats (147)
Tipus d`interès i preu del diner (86)
Personatges Personatges
Carlos Menem (30)
Domingo Cavallo (12)
Eduardo Alberto Duhalde Maldonado (37)
Fernando de la Rúa (23)
Raúl Alfonsín (2)
Entitats Entitats
Aerolíneas Argentinas (3)
Banc Mundial (52)
Fons Monetari Internacional (136)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Argentina (92)
60 lectures d'aquest article
Caiguda en picat
Argentina
L’Argentina va viure el 2002 un dels pitjors anys de la seva existència amb una davallada continua de l’activitat econòmica provocada per la marxa dels inversors estrangers i la manca de noves aportacions, una pèrdua ingent de llocs de treball, una forta devaluació de la moneda, un greu augment de la pobresa i una recessió sense precedents. L’única iniciativa que van saber dur a terme els governants durant l’any va ser convèncer el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial de la necessitat d’ajornar-los els venciments del deute nacional i proveir el país de més crèdits amb què afrontar la llastimosa situació.

El president Eduardo Duhalde, arribat al poder els primers dies del 2002, va atribuir la mala situació general a la dolarització impulsada per l’administració anterior del radical Fernando de la Rúa i del seu ministre d’Hisenda, Domingo Cavallo. Duhalde va posar fi a la dolarització i a l’anomenat corralito (retenció dels estalvis dels argentins) i va autoritzar el retorn del peso. El remei va resultar pitjor que la malaltia. La classe mitjana argentina es va llançar a la caça del dòlar i el peso aviat es va col·locar en una paritat d’1 a 4, a causa de l’augment de la demanda de dòlars i de la nul·la fe de la població en el valor del peso. Tots aquests moviments van enfonsar encara més la credibilitat de l’economia argentina, que va davallar, un dia sí i l’altre també, durant tot l’any. Si a mitjans del 2001 la renda per càpita argentina estava xifrada en 8.000 dòlars, en acabar el 2002 amb prou feines superava els 2.000.

A finals d’any, el peso havia perdut el 80% del seu valor, el 53% dels argentins vivia oficialment per sota del llindar de la pobresa i el 30% de les persones en edat de treballar buscaven feina i no en trobaven. A tot això, calia afegir-hi un augment insostenible de la delinqüència urbana, que va arruïnar el comerç. Mentrestant, Duhalde centrava els seus esforços de gestió en la renegociació del deute de gairebé 180.000 milions de dòlars amb el Fons Monetari Internacional, a qui el gener del 2003 hauria de liquidar un venciment de 1.800 milions de dòlars que el país no tenia ni tampoc sabia d’on treure. En aquest moment, van ser nombroses les veus que es van aixecar a tot el món per demanar una més gran tolerància i comprensió a l’FMI, tenint en compte els perniciosos efectes depressius que la crisi argentina tenia sobre els veïns llatinoamericans, particularment l’Uruguai, i els que podia tenir en l’emergent economia del Brasil, on la victòria a l’octubre de l’exlíder sindical Lula da Silva va introduir nous factors d’incertesa.

En acabar l’any, socialment l’Argentina era un caos i políticament semblava que no disposava de gaires garanties de canvi en les eleccions presidencials previstes per al març del 2003, més enllà del peronisme que representava Duhalde i del que preconitzava, amb fortes dosis de populisme, l’expresident Carlos Raúl Menem, que el 2002 havia estat incriminat judicialment per corrupció i venda il·legal d’armes durant el seu mandat, durant el qual havia promogut la privatització de les principals companyies públiques argentines, com ara Aerolíneas Argentinas i l’operadora de telefonia argentina, que van ser adquirides per holdings europeus i espanyols. Menem es vanagloriava d’haver aplicat llavors els ingressos obtinguts al sanejament del país, però, segons explicaven els experts internacionals, el pretès sanejament no havia servit per fer front al deute del país, que no havia parat d’augmentar des del final del govern del radical Raúl Alfonsín, mentre que la fortuna personal de Menem era de molts milions de dòlars.