Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
L'expresident Carlos Menem va retirar la seva candidatura a la presidència abans de la segona volta.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Crisi Argentina (54)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Eleccions i processos electorals (1758)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Jutges, fiscals, advocats (98)
Militars, policia, guerrillers (104)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Adolfo Rodríguez Saá (8)
Baltasar Garzón (233)
Carlos Menem (30)
Domingo Cavallo (12)
Eduardo Alberto Duhalde Maldonado (37)
Elisa Carrió (2)
Fernando de la Rúa (23)
Jorge Rafael Videla (13)
Luiz Inácio Lula da Silva (37)
Néstor Kirchner (26)
Raúl Alfonsín (2)
Ricardo López Murphy (3)
Ricardo Miguel Cavallo (7)
Entitats Entitats
Audiència Nacional (322)
Banc Interamericà de Desenvolupament (9)
Banc Mundial (52)
Fons Monetari Internacional (136)
Govern d`Espanya (336)
Senat de l`Argentina (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Argentina (92)
Brasil (47)
Estat Espanyol (1908)
Buenos Aires (Argentina) (28)
42 lectures d'aquest article
Dificultats, però menys
Argentina
El 2003, a diferència del Brasil, la situació econòmica de l’Argentina no va ser gens encoratjadora, ja que va patir les greus conseqüències de la manca d’estabilitat política, la marxa de les inversions estrangeres i la crisi del sector públic. Amb una població de més de 38 milions d’habitants, la meitat concentrada a l’àrea de Buenos Aires, una inflació del 40%, un atur del 25% i una renda per càpita de 7.440 dòlars, la crisi argentina venia de lluny i havia esclatat a finals del 2001 amb la fi de la presidència de Fernando de la Rúa i el cessament del seu ministre d’Economia, Domingo Cavallo. Tots dos havien deixat un panorama d’incertesa al país, que en pocs mesos va passar de la dolarització a la reimplantació del peso i després a la lliure paritat, tot en un clima de violència social i de protesta per la negativa del govern d’Eduardo Duhalde a retribuir en dòlars els estalvis dels argentins i per la marxa dels inversors estrangers.

En aquesta situació, les eleccions presidencials convocades per al 27 d’abril i el 18 de maig del 2003 van obrir una porta a l’esperança, i els creditors internacionals (FMI, BM, BID) van optar per ajornar el cobrament del termini trimestral (6.000 milions de dòlars) del deute de 165.000 milions de dòlars que arrossegava el país. A les eleccions s’hi van presentar tres peronistes (el partit en el poder), Carlos Menem, Néstor Kirchner (que comptava amb el suport del president Eduardo Duhalde) i Adolfo Rodríguez Saá (l’efímer president de finals de desembre del 2001), i dos radicals, Ricardo López Murphy (exministre de Defensa i Economia de Fernando de la Rúa) i Elisa Carrió. Després d’una dura campanya, Menem i Kirchner van quedar com a candidats de segona volta, que no es va arribar a celebrar, ja que Menem va abandonar la cursa davant dels pronòstics adversos de tots els sondejos.

Kirchner va prendre possessió del càrrec el 25 de maig i així iniciava una ronda de contactes nacionals i internacionals destinats a trobar una via per treure el país de la misèria i també a retrobar la confiança de la comunitat internacional. Mentrestant, el clima polític es va crispar amb la pressió judicial exercida pel jutge espanyol Baltasar Garzón, que el 29 de juny del 2003 va aconseguir fer comparèixer a l’Audiència Nacional de Madrid l’excapità de corbeta argentí Ricardo Miguel Cavallo, acusat de ser el responsable de la brutal Escola de Mecànica de l’Armada Argentina (ESMA) i d’haver torturat 110 persones i d’haver-ne segrestat prop de 250, entre les quals n’hi hauria hagut alguna d’espanyola, durant la dictadura militar de la dècada dels setanta. Un mes després, Garzón va induir la detenció de 45 jerarques militars més, entre els quals figurava l’expresident Jorge Rafael Videla (1976-1980). Però tot i haver signat a l’agost –amb l’aprovació del Parlament i el Senat– un decret que revocava les antigues lleis d’obediència deguda i punt final promulgades pel govern de Raúl Alfonsín (1983-1989), que impedien extradir-los a Espanya, Kirchner va topar amb l’oposició del govern espanyol, que no subscrivia les tesis de justícia internacional en les quals Garzón sustentava les extradicions.

El setembre la població va tornar a mobilitzar-se pel mal estat de l’economia, i el govern de Kirchner va llançar una moratòria de deute que consistia en una renegociació dels títols públics en poder dels creditors privats (94.302 milions de dòlars) per aconseguir una quitança del 75% del valor del deute extern. A canvi, Buenos Aires oferia canviar els bons, que es deixarien de pagar per una nova oferta de tres, que serien capitalitzats en dòlars, euros, iens o pesos. Segons el pla, l’Argentina no abonaria els interessos pendents des del desembre del 2001 (la data en què va declarar la suspensió de pagaments a l’abandonar la paritat amb el dòlar) fins a la data en què se signés l’acord amb els prestamistes. El president argentí va aconseguir calmar els ànims de la població, però no va convèncer la comunitat financera internacional, que va recórrer a la mediació de Lula da Silva per encarrilar millor les exportacions argentines, i va exigir a Kirchner emprendre una reforma amb profunditat de l’administració de l’Estat, que el 2003 representava el 25% del PIB i més del 50% de la despesa nacional.

Amb tot, a finals d’any, Kirchner havia aconseguit una moratòria de facto per part de l’FMI mentre no es donessin les condicions de reactivació (7% de creixement) detectades al segon i tercer trimestre, i fos garantida la pau social necessària per atreure un nou flux d’inversions estrangeres.