Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El president argentí, Fernando de la Rua, durant la jornada electoral en què va resultar triomfador

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Militars, policia, guerrillers (104)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Augusto Pinochet Ugarte (116)
Baltasar Garzón (233)
Carlos Menem (30)
Domingo Cavallo (12)
Eduardo Alberto Duhalde Maldonado (37)
Emilio Massera (5)
Fernando de la Rúa (23)
Jesús Cardenal (22)
Jorge Rafael Videla (13)
Juan Domingo Perón (2)
Leopoldo Fortunato Galtieri (5)
María Estela Martínez de Perón (1)
Entitats Entitats
Acció República (Argentina) (2)
Audiència Nacional (322)
Govern d`Argentina (9)
Partit Justicialista d´Argentina (8)
Unió Cívica Radical (Argentina) (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Argentina (92)
40 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
El peronisme deixa el poder
Argentina
El 10 de desembre de 1999 Fernando de la Rúa va prendre possessió com a nou president de l’Argentina en un acte protocol•lari que va comptar amb la presència del Príncep d’Astúries i d’una nodrida representació dels caps d’estat llatinoamericans. De la Rúa, candidat de la coalició Partit de l’Aliança, formada per la Unió Cívica Radical (UCR) i el Front País Solidari (Frepaso), havia estat el guanyador de les eleccions celebrades el 24 d’octubre en què va fer-se amb el 48,5% dels vots, mentre el 38% era per a Eduardo Duhalde, candidat del governamental Partit Justicialista que tractava de recollir l’herència peronista del president Carlos Saúl Menem que no podia presentar-se per a un tercer mandat per prescripció constitucional. Domingo Cavallo d’Acció República va quedar en tercera posició amb el 10,15% dels sufragis.

Els resultats semblaven indicar que, després de deu anys de peronisme, els electors argentins van ser sensibles a les crítiques que, durant tota la campanya, De la Rúa va dirigir a la política de Menem a qui acusava dels escàndols de corrupció, els problemes socials i els desajustos pressupostaris que patia el país: un dèficit fiscal de 5.000 milions de dòlars i un deute extern de més de 100.000 milions de dòlars.

Aquests arguments van ser rebatuts per Menem, en el seu discurs de comiat, recordant que quan ell havia arribat al poder Argentina patia una inflació anual del 4.923% i comptava amb unes reserves de divises de només 669 milions de dòlars i que, després de 10 anys de govern peronista, la inflació era negativa –1,8% i les reserves arribaven gairebé als 100.000 milions de dòlars. En la cerimònia de traspàs de poders, Menem va remarcar també la normalització democràtica que s’havia produït durant els seus dos mandats com ho demostrava que aquell era el primer cop en la història d’Argentina que un president peronista deixava pacíficament el poder: el fundador del justicialisme, Juan Domingo Perón, es va autosucceir el 1952 i va ser desallotjat per un cop militar i la seva segona dona, Isabel Perón, també va ser derrocada pels militars el 1976.

Aquest caràcter pacífic del traspàs de poders no volia pas dir, però, que s’hagués instaurat un clima d’entesa entre els dos grans partits, com va quedar demostrat amb el bloqueig a què els justicialistes van sotmetre la Llei de Pressupostos pel 2000 i la Llei d’Amplicació d’Impostos que De la Rúa havia promès aprovar en les primeres setmanes del seu mandat. Els justicialistes van fer servir la seva majoria al Senat per bloquejar les propostes parlamentàries de la majoria aliancista. El marge de maniobra del nou president era escàs ja que els justicialistes controlaven, a més, 16 de les 23 províncies argentines, inclosa la de Buenos Aires. Aquesta situació continuaria, com a mínim, fins a la celebració de les eleccions legislatives i regionals del 2001 a les que Menem ja havia anunciat que es presentaria.

Però, en acabar l’any, les principals preocupacions del nou president argentí no eren ni l’economia ni els equilibris parlamentaris, sinó que eren les conseqüències de la decisió presa el 2 de novembre pel jutge de l’Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón en el sentit de processar 98 representants de la dictadura militar argentina (1976-1983), entre els qui havia els exresponsables de les juntes militars Jorge Videla, Emilio Massera i Leopoldo Galtieri, pels delictes de genocidi, terrorisme i tortures amb més de 20.000 víctimes. En el processament, que seguia la pauta iniciada l’octubre de 1998 contra l’exdictador xilè Augusto Pinochet, Garzón va ordenar la detenció dels encausats a qualsevol país del món on es trobessin, inclosa Argentina.

El nou president argentí va rebatre d’immediat el jutge espanyol afirmant que la decisió de Garzón no tenia validesa al seu país, que els tribunals argentins ja havien depurat les responsabilitats del militars i que cap país estranger no era cometent per jutjar-lo. Aquests arguments coincidien fil per randa amb els que va utilitzar el fiscal general de l’Estat espanyol, Jesús Cardenal, en anunciar que a fiscalia de l’Audiència Nacional presentaria un recurs contra la iniciativa de Garzón.

Tot i així, el 30 de desembre, el jutge Garzón va tramitar un ordre de detenció internacional a través de la Interpol contra 48 dels 98 militars i policies argentins encausats. Aquesta ordre posava en un seriós compromís el govern de De la Rúa ja que, aquests 48 eren precisament els que Garzón tenia perfectament localitzats a l’Argentina. Segons el dret internacional i els convenis signats per l’estat argentí, el govern argentí havia de procedir a la detenció dels acusats i a la seva extradició. L’any va acabar sense que es conegués oficialment la decisió presa pel nou president Fernando de la Rúa.