Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
Els manifestants argentins van fer caure el govern a cops de cassola

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Crisi Argentina (54)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Escàndols polítics (441)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Préstecs, hipoteques (60)
Tipus d`interès i preu del diner (86)
Personatges Personatges
Adolfo Rodríguez Saá (8)
Carlos Menem (30)
Domingo Cavallo (12)
Eduardo Alberto Duhalde Maldonado (37)
Fernando de la Rúa (23)
Ramón Puerta (2)
Entitats Entitats
Acció República (Argentina) (2)
Banco central de la República Argentina (2)
Govern d`Argentina (9)
Partit Justicialista d´Argentina (8)
Unió Cívica Radical (Argentina) (6)
76 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
La fi de la dolarització
Argentina
El 2001, Argentina va viure un greu procés de davallada econòmica que tenia les arrels en el peronisme i el postperonisme, d’expressió dictatorial o democràtica, i que estava protagonitzada per les dificultats de tot tipus sorgides al llarg dels anys arran de l’intent d’organitzar una economia pròpia i solvent en un dels territoris amb més riqueses naturals del planeta.

Després de la prosperitat registrada en els anys de la Segona Guerra Mundial amb la venda de productes de primera necessitat als països en guerra i de l’entrada a l’escena política de les juntes militars que van fer el joc a l’anticomunisme que imperava a Llatinoamèrica els anys setanta, del retorn sense conseqüències de Juan Domingo Perón al país i de l’establiment de les alternances electorals entre radicals i justicialistes (hereus del peronisme), el balanç econòmic del país era molt negatiu: havia concentrat gairebé la meitat dels seus 40 milions d’habitants a l’àrea de Buenos Aires, només disposava d’una indústria manufacturera i de transformació poc evolucionada, havia liquidat el gruix d’empreses públiques mitjançant les privatitzacions iniciades durant el govern de Carlos Raúl Menem i s’havia posat en mans dels inversors estrangers, principalment espanyols, per bastir les infraestructures financeres i de comunicacions bàsiques per projectar el seu desenvolupament.

Aquesta era la situació que enfrontava el president radical de l’Argentina, Fernando de la Rúa, en el poder des del 1999, quan el mes de març del 2001 va cridar, per tirar endavant un pla d’ajustament, el que havia estat ministre d’Economia de Menem i que havia aconseguit tapar el forat de la inflació deu anys enrere, alhora que havia iniciat la dolarització de l’economia argentina, Domingo Cavallo. En ocupar el càrrec, aquest va decretar una retallada de la despesa pública i va sol.licitar 6.000 milions de dòlars a l’FMI per reestructurar el deute extern argentí, que ja superava els 130.000 milions de dòlars. Cavallo volia reduir el dèficit públic en 1.500 milions de dòlars fins a final d’any reduint al mínim les despeses de l’administració i retallant un 13% els sous dels funcionaris i les pensions. També va habilitar el mes d’agost uns bons d’emissió provincial a Buenos Aires, els patacones, per afrontar el pagament dels salaris dels funcionaris i facilitar els pagaments de la població sense haver de moure les reserves financeres del país.

La impopularitat de les mesures decretades per Cavallo va tenir la seva traducció en l’avenç de l’oposició peronista (Partit Justicialista) en les eleccions celebrades a l’octubre per renovar el Senat i la meitat de la Cambra dels Diputats, en les quals els peronistes van passar de 100 a 116 escons, mentre que els radicals decreixien de 84 a 71. Tot i això, Cavallo va continuar amb l’ajustament econòmic i el 3 de desembre va aplicar el decret de necessitat i urgència que restringia els diners en efectiu que podien retirar els argentins dels bancs, prohibia les transferències a l’exterior i penalitzava la sortida de més de 1.000 dòlars o pesos en efectiu del país al dia. Les mesures volien satisfer les demandes de les entitats de crèdit que havien amenaçat el govern de tancar les portes si no s’aturava la imparable retirada de fons per part de la població, que feia trontollar el sistema financer argentí, el pagament de salaris i pensions inclòs.

Amb tot, Cavallo va demanar més ajudes a l’FMI per evitar la suspensió de pagaments del deute extern mentre els carrers de Buenos Aires s’omplien de manifestants que demanaven solucions al caos econòmic i els sindicats decretaven la vaga general. El 19 de desembre, davant la situació creada De la Rúa va declarar l’estat de setge al país per garantir la seguretat i controlar els saquejos de comerços i supermercats a Buenos Aires i Entre Ríos, amb el resultat de 4 morts i un centenar de ferits, mentre que ordenava el repartiment d’aliments per un valor de 1.200 milions de pessetes. Com que els disturbis no disminuïen, Fernando dela Rúa va dimitir el 20 de desembre després que els peronistes s’haguessin negat a formar un govern de salvació nacional.

El president del Senat,Ramón Puerta, va assumir la presidència interina del país fins que el 23 de desembre Adolfo Rodríguez Saá, de 52 anys i fins llavors governador de la província de San Luis, va ser elegit president per l’Assemblea Legislativa. Rodríguez Saá va anunciar la suspensió dels pagaments del deute extern, va ratificar la convertibilitat entre el peso i el dòlar (d’un a un) i va prometre de crear un milió de llocs de treball. També va llançar una nova moneda, els bons argentinos per ser emprats en comerços i en el pagament d’impostos, sense opció a ser canviats per dòlars. Les mesures van atiar encara més les protestes populars, de manera que Rodríguez Saá va haver de dimitir l’últim dia de l’any i va ser substituït pel també dirigent del Partit Justicialista Eduardo Duhalde amb el suport de les diferents forces polítiques per formar un govern d’unitat nacional encarregat de conduir el país fins a les eleccions presidencials del 2003.

Segons la majoria d’especialistes internacionals, les possibilitats que Duhalde complís amb els seus objectius depenien de la seva capacitat de concertar voluntats al país, posar fi a les mobilitzacions i els saquejos populars i d’acceptar les recomanacions dels organismes financers internacionals que l’havien d’ajudar. En tot cas, al final de l’any, la confiança que mereixia l’Argentina en els mercats internacionals era nul.la, i els principals afectats eren les empreses financeres, elèctriques i petrolieres espanyoles, que, com el BBVA, l’SCH, Endesa o Repsol, havien fet en els darrers anys inversions milionàries al país sense fixar cap garantia de retorn.