Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
La Torre Agbar, lluny de polèmiques estètiques va ajudar a revitalitzar la zona de Plaça de les Glòries de Barcelona

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Arquitectes, dissenyadors, urbanistes (36)
Arquitectura, patrimoni, monuments, edificis singulars (130)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Antoni Gaudí Cornet (20)
Jean Nouvel (6)
José Montilla (837)
Marcelino Iglesias (63)
Pasqual Maragall (676)
Ricard Fornesa (26)
Santiago Calatrava (11)
Entitats Entitats
Aigües de Barcelona (34)
Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (10)
56 lectures d'aquest article
113 impressions d'aquest article
La Torre Agbar i el Palau de les Arts
Arquitectura
El 16 de setembre es va inaugurar a Barcelona en presència dels Reis d’Espanya, el president de la Caixa i d’Agbar, Ricard Fornesa, el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, el ministre d’Indústria, José Montilla, i diversos consellers catalans, a més del president d´Aragó, Marcel·lí Iglesias, la nova seu de la companyia d’Aigües de Barcelona (Agbar). L’edifici, conegut com a Torre Agbar, és un gratacel dissenyat per l’internacionalment reconegut arquitecte francès Jean Nouvel (1942) i l’equip barceloní d’arquitectes b 720, amb la col·laboració de l’empresa d’enginyeria domòtica Grepo.

Ubicada en ple districte del 22@, la Torre Agbar és visible des de tota la ciutat ja que és el tercer edifici més alt de Barcelona, després de la torre Mapfre i de l’hotel Arts. Des de l’inici de la seva construcció el 2001, ha canviat la silueta urbana de la ciutat i ha rebut diversos noms populars que remeten a la seva forma, com obús, guèiser, supositori, consolador o cogombre. L’arquitecte francès assegurava que la forma de l’edifici estava inspirada en el llegat arquitectònic d’Antoni Gaudí i les suaus formes de la muntanya de Montserrat.
L’edifici, de142 metres d’alçada, amb 50.500 metres quadrats construïts, va requerir per la seva construcció 25.000 metres cúbics de formigó i 250.000 quilos d’acer. Està pensat com a edifici sostenible, amb arquitectura bioclimàtica en el qual no només s’utilitzen aigües freàtiques pel seu manteniment, sinó que s’hi introdueixen altres novetats, com ara les més de 4.500 finestres que es tanquen de forma automàtica o que s’obren en funció de la temperatura exterior. També, per estalviar energia, el sector nord té més llum que no pas l’assolellat sud que aprofita un 25% de la radiació solar que rep per escalfar-se.

Les 34 plantes estan distribuïdes en 28 per a ús d’oficines, tres plantes tècniques on se centralitza la gestió de les instal·lacions, una planta destinada a la cafeteria, una planta de sales polivalents i la planta més elevada, destinada a mirador, tota de vidre i que ofereix una vista insòlita de la ciutat. Hi ha, també, quatre plantes soterrades: dues de destinades a auditori amb capacitat per a 316 persones i serveis com ara entrada de mercaderies, traster, arxiu, etc, i dues més d’aparcaments.

Muntat com dues estructures cilíndriques concèntriques, l’interior de les plantes ofereix una supercífice útil de 817,81 metres quadrats per planta, sense columnes i totalment diàfana i s’organitza al voltant del nucli central de formigó, per on circulen els ascensors que pugen fins a la cúpula i on estan situades les escales d’emergència. Les més de quatre mil finestres disposades com un tauler d’escacs, ofereixen un joc de llums interiors que combina amb un mobiliari de colors integrat a la façana. L’interiorisme i la decoració utilitzen elements relacionats amb l’aigua per potenciar encara més la relació de l’edifici amb la companyia a la qual representa.

El cilindre exterior és format per 59.619 làmines de vidre, unes d´opaques i les altres clares, que tenen fins a 17 graus d’inclinació per poder-les graduar en tot moment en funció de la llum i de la temperatura. La coloració evoluciona des dels tons càlids de la part inferior fins als tons freds de la zona superior. Aquestes làmines són controlades per un ordinador capaç de projectar combinacions de 16 milions de tonalitats i ofereixen un espectacle singular de colors, especialment de nit.

L’edifici és propietat de la Immobiliària Laietana, la seva construcció va costar 132 milions d’euros, i el grup Agbar el va llogar inicialment per cinc anys amb una posterior opció de compra. Del total de 31.000 metres quadrats destinats a oficines, uns 10.000 es pensaven destinar per lloguer, mentre que la resta l’ocuparia la companyia d’aigües. L’auditori, l’aparcament i altres serveis es preveia que servissin per completar l’oferta de reunions d’empreses i convencions de la ciutat.

La Torre Agbar era una de les peces emblemàtiques d’una exposició sobre la nova arquitectura espanyola que el Museu d’Art Modern de Nova York tenia previst d´inaugurar a primers de 2006. A més, l’altre gran museu de la ciutat dels gratacels, el Metropolitan, va dedicar una exposició monogràfica a l’obra de l’arquitecte valencià Santiago Calatrava. Inaugurada el 18 d’octubre de 2005, l’exposició va suposar la definitiva consagració de Calatrava com a figura capdavantera de l’arquitectura mundial. Ben pocs dies abans que comencés l’exposició a Nova York, el 8 d’octubre, es va inaugurar a València la seva darrera obra: el Palau de les Arts Reina Sofia, l’últim edifici del monumental complex arquitectònic i urbanístic que inclou l’Hemisfèric, el Museu de les Ciències Príncep Felip, l’Umbracle i l’Oceanogràfic ( l´únic edifici no dissenyat per Calatrava, sinó pel seu mestre Félix Candela). Tots aquests edificis van dotar la capital valenciana d’una de les arquitectures més avantguardistes del món.

El Palau de les Arts és un edifici gegantí amb vocació musical que volia acollir totes les arts escèniques: òpera, música, dansa i teatre, amb capacitat per a fins a 4.000 persones. L’edifici, de 37.000 metres quadrats, envoltat de 90.000 metres quadrats de jardins i 11.300 làmines d’aigua, va costar 300 milions d’euros i la seva construcció va durar nou anys. Amb forma de globus, el Palau es desenvolupa sota una gran cascada metàl·lica suportada mitjançant dos suports, un a la zona oest i un altre de central, i la zona est de la coberta queda totalment en voladís amb 70 metres d’alçada i 237 metres de longitud. Les parets exteriors són recobertes per fragments irregulars de ceràmica blanca en forma de trencadís amb una clara influència gaudiniana.

L’interior del Palau té diverses capes en les quals s’obren sales i terrasses, en una, s´hi va plantar palmeres i arbustos per donar la imatge d’un jardí elevat. La sala principal amb capacitat per a 1.700 persones, és revestida amb rajoles de colors marins i és l’element sobre el qual gira tot l’edifici. Les butaques, dotades amb pantalles de text, permeten el seguiment de l’òpera en diversos idiomes. El fossar pot acollir fins a 120 músics. L’escenari té una superfície de 530 metres quadrats i, mitjançant plataformes mòbils, permet tenir emmagatzemats decorats per a dues òperes. A més d’aquesta sala principal, hi ha l’amfiteatre amb capacitat per a 1.500 persones, dotat amb l’última tecnologia d’audició, cinematografia i vídeo. L’aula magistral de 400 places ha estat ideada per acollir juntament manifestacions artístiques, congressos, debats i classes magistrals. Per últim, el teatre de càmera de 400 places es presenta com una alternativa intimista.

Amb aquest nou edifici, València volia convertir-se en un nou referent operístic. La gala inaugural va anar a càrrec del director i compositor francès Lorin Maazel que va dirigir els 100 músics que van interpretar l’òpera Carmen de Georges Bizet.