Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Antoni Clavé

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Artistes, pintors, fotògrafs, escultors (158)
Personatges Personatges
Antoni Clavé (4)
Claude Monet (1)
Pablo Ruiz Picasso (21)
Entitats Entitats
Casa Milà (12)
Generalitat de Catalunya (1919)
La Llotja (3)
Palau de la Virreina (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
Madrid (Comunitat de Madrid) (909)
París (França) (222)
Saint-Tropez (França) (1)
2043 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Antoni Clavé (1913-2005)
Arts plàstiques
El pintor Antoni Clavé i Sanmartí va morir el 31 d’agost a Saint-Tropez, França, als 92 anys a causa d’una insuficiència respiratòria. Clavé ha estat considerat un dels pintors catalans més internacionals i polifacètics, que es va dedicar fins a tres dies abans de morir a la pintura, l’escultura, l’escenografia, el cartellisme i el gravat.

Antoni Clavé pertanyia a la generació de pintors que es va trobar entre l’avantguarda dels anys 20 i Dau al Set, i que es va veure molt afectada per la Guerra Civil i l’exili. Aquesta generació, en la qual també hi trobem altres artistes com Eudald Serra, Grau Sala, Martí Blas i Salvador Ortiga, ja no eren noucentistes, i començaven a sentir una gran atracció pel surrealisme, sense acabar de desenvolupar-lo del tot.

Antoni Clavé va néixer a Barcelona el 5 d’abril de 1913. Clavé va iniciar els seus estudis el 1926 a la Facultat de Belles Arts i a La Llotja de Barcelona, on va ser deixeble d’Àngel Ferrant en modelat i de Josep Mongrell en pintura. En acabar els seus estudis va treballar en pintures murals, decoració ornamental i disseny publicitari, principalment. El 1932 el van contractar per a realitzar els cartells anunciadors de pel·lícules de diversos cinemes de Barcelona, una feina que li va servir per experimentar amb les formes i els materials i adquirir un estil postcubista inspirat en el cartellista francès Cassandre. Part d’aquest treball va ser publicat a la revista alemanya de publicitat Gebrauchsgraphik, fet pel qual s’ha conservat una part de l’obra d’aquella època, en què també va treballar per a la Warnen Bross i la Metro Goldwin Mayer.

Durant la Guerra Civil pintava cartells de tema bèl·lic i va dissenyar la portada de la revista antifeixista Nova Ibèria. Va ser combatent republicà al front d’Aragó, i va retornar a Barcelona el 1938, any en què va fer la seva primera feina com a escenògraf per a l’obra Comiat a trenc d’alba, de Ramon Vinyas. L’any 1939 el van internar als camps de Prats de Molló i de Camp d’Haras, a Perpinyà, d’on va ser-ne alliberat gràcies a la intervenció del pintor rossellonès Martí Vives. En sortir-ne es va instal·lar a París, i França va ser la seva residència definitiva.

El 1941 va començar a treballar al seu estudi del barri de Montparnasse, on va consolidar la seva obra pictòrica i va realitzar el gran gruix del seu treball. La primera meitat dels anys quaranta la va dedicar a la il·lustració de contes infantils i a la litografia, i la seva pintura es va veure marcada pel contacte amb el postimpressionisme de Bonnard i Vuillard. L’any 1942 va exposar a la galeria de Castelucho i va tenir el seu primer encontre amb Pablo Picasso, que posteriorment es va convertir en un dels seus referents.

A partir de 1946 va començar a dedicar-se profundament a l’escenografia, i va realitzar decorats per a ballets, òperes i obres de teatre de grans companyies com Ballets des Champs Elysées i els ballets de París de Roland Petit. Algunes d’aquestes obres es van presentar a Londres i Chicago.
El 1953 va abandonar l’escenografia per dedicar-se íntegrament a la pintura, i va iniciar les sèries de maniquins, reis, guerrers i natures mortes amb un estil tirant a barroc i amb una certa influència goyesca, amb la combinació de l’ús de materials molt diversos i de les tècniques d’estampació i empremta, això, va donar a la seva obra una barreja de figuració i abstracció molt típica de l’època.

L’any 1956 va exposar per primera vegada a la seva ciutat natal i va ser a la sala Gaspar de Barcelona, amb la qual va mantenir una relació de més de quaranta anys.

A partir dels anys seixanta, els colors de la seva obra van anar aclarint-se i va usar nous materials i tècniques. El 1964 va començar un conjunt de pintures d’homenatge a El Greco, fet que el va portar a consolidar les mans com una part clau de la seva iconografia. Als anys setanta la seva obra es va veure profundament marcada per un viatge a Nova York, on es va posar en contacte amb el pop art i la cultura urbana.

Els anys vuitanta els va començar treballant en una sèrie d’homenatge a Pablo Picasso, Don Pablo, i els va acabar amb un conjunt d’obres realitzades sota la influència d’un viatge que havia fet al Japó i en el qual l’art del carrer l’havia tornat a captivar.

A banda de pintor, Clavé va ser escultor, va treballar en la il·lustració i en l’escenografia, però va ser en el gravat on realment va destacar i innovar, com es pot apreciar en la sèrie de volums de René Passeron Antoni Clavé. L’oeuvre graveé, 1939-1976.

La seva feina ha estat reconeguda en diverses exposicions retrospectives, com la del Museu Rath de Ginebra l’any 1961, la del Musée d’Art Moderne de la Ville de París el 1978, la del Palau de la Virreina de Barcelona el 1989 i la el Palau Robert l’any següent. L’any 1996 va ser la seva última exposició a Barcelona “Antoni Clavé a La Pedrera”, i tres anys després es va celebrar a la Sala Conde Duque de Madrid una retrospectiva de l’obra de Clavé durant els anys vuitanta i noranta.

La seva obra li va aportar diferents premis i reconeixements a nivell internacional, entre els quals hi havia la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, la de la Ciutat de Barcelona i la de Bellas Artes de Madrid.

El 1993 es van inaugurar les Sales Antoni Clavé al Palau de la Generalitat de Catalunya, com a espai permanent d’exposició de l’obra de l’autor entre 1958 i 1993. En aquestes sales es troben algunes de les 150 obres que el propi autor va donar al fons d’art de la Generalitat. És precisament aquí on es va dur a terme els actes d’homenatge al pintor al llarg de la setmana posterior a la seva mort. El president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va presidir l’acte del dia 5 de setembre, en el qual se´n va recordar la humanitat, creativitat, modèstia i catalanitat.

Clavé va ser enterrat el 6 de setembre al cementiri Montparnasse, juntament amb la seva mare i el seu fill.