Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Antoni Tàpies

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Artistes, pintors, fotògrafs, escultors (158)
Personatges Personatges
Antoni Tàpies (39)
Max Ernst (2)
Paul Klee (5)
Entitats Entitats
Avui (154)
Centre d’Art Contemporani de Lleida (1)
Dau al Set (6)
Editorial Destino (29)
Fundació Tàpies (6)
La Vanguardia (70)
Medalla d´Òr de la Generalitat de Catalunya (31)
Museu d`Art Contemporani de Barcelona (33)
Premi Carnegie (1)
Premi Rembrandt (art) (1)
Premi Rubens (1)
Premi Velázquez de les Arts Plàstiques (5)
Premi Wolf (art) (1)
Premis Ciutat de Barcelona (40)
Premis Octubre (35)
Royal College of Art (Londres) (1)
Serra d`Or (14)
Universitat Complutense de Madrid (14)
Universitat de Barcelona (193)
Universitat de les Illes Balears (42)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Amèrica del Nord i Central (13)
Europa (194)
Barcelona (3483)
51 lectures d'aquest article
46 impressions d'aquest article
5 recomanacions d'aquest article
Antoni Tàpies
Arts Plàstiques
El 13 de desembre del 2003 el pintor Antoni Tàpies va fer vuitanta anys. Amb motiu d’aquest aniversari, les celebracions i els homenatges es van anar succeint al llarg de l’any i estava previst que culminessin amb la inauguració el febrer del 2004 de la primera mostra retrospectiva de l’artista a la seva ciutat natal, que s’exposaria al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Entre altres esdeveniments, el 10 d’abril del 2003, Tàpies va rebre el premi Velázquez de les arts plàstiques concedit pel ministeri de Cultura espanyol; una retrospectiva de l’artista va servir per inaugurar el Centre d’Art Contemporani de Lleida; va ser el convidat d’honor dels premis Octubre de València –on, a més, hi va haver dues exposicions, una d’una trentena d’artistes que oferien la seva particular visió del món de Tàpies i la mostra d’homenatge Certeses sentides–, i el 21 de novembre va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Complutense de Madrid. Tot això sense abandonar les exposicions habituals. El 2003 Tàpies tenia exposicions a la galeria Soledad Lorenzo de Madrid, a la galeria Arcadi Calzada d’Olot i a la ciutat alemanya d’Assen, on s’exposava una retrospectiva de dibuixos.

Era un reconeixement unànime i universal a una figura decisiva de les arts plàstiques contemporànies, que arribava als vuitanta anys encara amb plena capacitat creativa després de més de cinquanta anys dedicats íntegrament a l’art. La seva obra posava de manifest que continuava atent a la vida, demostrant la singularitat del seu llenguatge, la seva gran capacitat per transformar la matèria, els objectes, els signes i els símbols amb la mateixa intensitat que quan va començar a pintar, a la dècada dels quaranta i dels cinquanta.

Nascut a Barcelona el 13 de desembre del 1923, de petit Antoni Tàpies i Puig ja mostrava una gran habilitat en el dibuix, si bé va entrar en contacte amb el món de la pintura gairebé per casualitat, després de patir una tuberculosi que el va mantenir al llit durant dos anys (1940-1942). Un cop passada la malaltia, va estudiar quatre cursos de dret, però el 1947 va tenir l’oportunitat d’anar a París amb una beca de l’Institut Francès de Barcelona. El 1948 va ser un dels membres fundadors del moviment avantguardista Dau al Set. Les seves primeres obres exposades al Saló d’Octubre el 1948 eren molt instintives, amb poca cultura artística però amb un gran sentit de rebel·lia. En aquestes obres, Tàpies ja començava a fer servir alguns dels trets que més tard caracteritzarien la seva obra, com ara el guix, les rascades, les creus i el collage. A poc a poc hi va anar incorporant materials com la terra, una corda, una tassa, etc.

Durant la dècada dels cinquanta, París va obrir una nova perspectiva a la seva obra. Allà va absorbir les influències de Max Ernst i Paul Klee, i ben aviat va esdevenir un pintor reconegut. Va exposar a París, Nova York, Venècia, Estocolm, Barcelona, Madrid i moltes altres ciutats del món. El 1953 va ser premiat a la tercera Biennal Hispanoamericana de Barcelona i el 1958 va tenir una sala especial a la Biennal de Venècia i va guanyar el primer premi Carnegie, entre molts d’altres.

A la dècada dels seixanta, ja convertit en un pintor de primera fila mundial, va exposar a Barcelona, Nova York, Washington, París, Berna, Munic, Bilbao, Buenos Aires, Hannover, Caracas, Zuric, Roma, Sankt Gallen (on ha deixat obres murals), Colònia, Kassel, Londres, Madrid, etc. Des de finals dels anys seixanta, d’acord amb l’evolució social, va introduir a la seva obra nombroses referències polítiques, que van reforçar una imatge d’artista compromès. A la dècada dels setanta es va endinsar en l’escultura en terracota. També va exposar de nou a París i Nova York, i va ser guardonat amb premis com ara el Rubens (1971) i el Ciutat de Barcelona (1979).

Durant aquesta època va prendre una gran força la seva faceta de cartellista, sovint associada a iniciatives cíviques o reivindicatives. El primer cartell de Tàpies data del 1960, però no va ser fins al 1968 que en va fer d’una manera continuada. Tots aquests cartells van ser exposats conjuntament el 1984.

Als anys vuitanta va seguir experimentant en l’escultura i va començar a treballar amb bronze. El 1987 va presentar les primeres escultures treballades amb aquest material. Durant tota aquesta dècada ja van ser constants els premis i els reconeixements: va ingressar a les acadèmies de belles arts de Berlín, Viena i Estocolm. El 1981 va ser doctorat pel Royal College of Art de Londres, el 1982 va obtenir el premi Wolf, el 1983 el premi Rembrandt i també la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el gran premi de la cultura de França el 1984. El 1988 va ser investit doctor honoris causa per les universitats de Barcelona i de les Balears. El 1989 va realitzar una pintura mural per al palau de la Generalitat de Catalunya, en la qual hi ha dos elements recurrents: la creu i la senyera.

El 1990 va obrir les portes la seva fundació: la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, que es va convertir en molt poc temps en un punt de referència cabdal de l’art contemporani a nivell mundial i que rep una mitjana anual aproximada de cent mil visites i és una referència de l’art contemporani. La fundació també és internacionalment coneguda per l’escultura monumental Núvol i cadira (1990), que culmina la façana. El mateix any 1990 va rebre el premi Príncep d’Astúries de les arts i el Praemium Imperiale de la Japan Art Association. El 1992 va fer els murals de Catalunya i del Comitè Olímpic Internacional a l’Exposició Universal de Sevilla, i també li va ser atorgada la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona.

En plena activitat creativa, el 1998, quan va complir 75 anys, ho va celebrar amb tres exposicions a Barcelona (a les galeries Senda, Joan Prats i Toni Tàpies-Edicions T), una de dibuixos a Madrid (Antonio Manchón), una a Los Angeles i una retrospectiva a Locarno. Les obres d’aquesta triple exposició estaven treballades per l’artista amb matèries homogènies i amb un gran domini conceptual i tècnic.

A més de la multidisciplinarietat que sempre va aplicar en el conreu de les arts plàstiques, Antoni Tàpies també va dedicar una part important del seu temps a escriure sobre la seva concepció de l’art. Entre els seus llibres destaquen: La pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982) i Per un art modern i progressista (1985). També va publicar freqüentment articles a Destino, La Vanguardia, Avui>, Serra d’Or, etc., a més de diversos llibres d’art, entre els quals destaquen els set volums de l’Obra completa –l’últim publicat el 2003– i L’art i els seus llocs (1999).