Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Jorge Oteiza (1908-2003)

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Artistes, pintors, fotògrafs, escultors (158)
Arts plàstiques: pintura, escultura, dibuix, fotografia (250)
Personatges Personatges
Eduardo Chillida (7)
Itziar Carreño (1)
Jorge Oteiza (4)
Narkis Balenciaga (1)
Nicolás Lekuona (1)
Entitats Entitats
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Fundació del Museu d´Art Contemporani de Barcelona (2)
Fundació-Museu d´Alzuza (1)
Fundació-Museu Jorge Oteiza (1)
Museu d`Art Contemporani de Barcelona (33)
Museu Guggenheim de Bilbao (11)
Partit Nacionalista Basc (440)
Premi Príncep d`Astúries (99)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Sant Sebastià / Donosti (País Basc) (70)
56 lectures d'aquest article
12 impressions d'aquest article
Jorge Oteiza (1908-2003)
Arts Plàstiques
Jorge Oteiza, patriarca de l’art contemporani basc, va morir a la Policlínica Guipuzkoa de Sant Sebastià el 9 d’abril del 2003 a causa d’una pneumònia, als 94 anys.

Oteiza hi estava ingressat des del 30 de gener per una greu afecció pulmonar. Polifacètic i innovador, rebel i polèmic, va modernitzar l’escultura espanyola i la va relacionar amb tots els grans moviments d’avantguarda internacional, des del constructivisme fins al minimalisme.

Oteiza va néixer el 21 d’octubre del 1908 a Orio (Guipúscoa), encara que la seva família es va traslladar a Madrid quan ell era petit. Va estudiar uns anys medicina però de seguida es va inclinar per l’art i el 1931 ja va obtenir el seu primer premi d’escultura a la Biennal d’Artistes Guipuscoans de Sant Sebastià.

Durant els anys trenta va exposar amb escultors com Nicolás Lekuona i Narkis Balenciaga. El 1935 va marxar a Sud-amèrica i va exposar a Buenos Aires i Santiago de Xile. El 1944 va publicar una influent Carta a los artistas de América. Durant els anys que va estar a Sud-amèrica va participar en la fundació del teatre polític experimental xilè, a més d’investigar l’estatuària megalítica americana i les seves principals escultures buides.

Al seu retorn a Espanya el 1948, Oteiza es va instal·lar a Bilbao i va participar en diverses exposicions. El seu prestigi va créixer i el 1950 va guanyar per concurs la realització de les escultures per a la nova basílica d’Aranzazu, estàtues que serien prohibides i abandonades durant anys a la carretera per no adaptar-se als criteris morals imperants durant el franquisme. Malgrat aquesta topada amb la censura, Oteiza va viure en els anys cinquanta el moment més intens com a escultor, amb un gran reconeixement internacional.

Va triomfar a la IX Triennal de Milà (1951) i va obtenir el Gran Premi d’Escultura de la IV Biennal de São Paulo (1957), a més de guanyar el Concurs Internacional de Montevideo (1959). Va ser en aquesta època quan Oteiza va abandonar l’expressionisme i la figuració per buscar una abstracció basada en la investigació geomètrica i racional dels constructivistes russos de principi de segle.

El buit, a través de tot un procés metafísic, es fa present en la seva obra, i les seves investigacions sobre aquest camp han estat crucials en l’art contemporani de la segona meitat de segle. El 1958-59 va publicar Desocupación no cúbica del espacio.

El 1959 va decidir deixar l’escultura, convençut que ja no hi aportaria res nou, i va preferir donar suport a altres artistes i continuar investigant sobre l’espai i el buit. El 1960 va publicar El final del arte contemporáneo. L’artista també va indagar en les tradicions del poble basc en diverses obres, com Quosque tandem, ensayo sobre la interpretación estética del alma vasca (1963), i la seva autobiografia, Oteiza 1933-1968.

A partir dels anys setanta, Oteiza va tornar a l’escultura i va acabar alguns encàrrecs. També va realitzar projectes monumentals en ciutats com Barcelona, Sant Sebastià i Pamplona. Cal destacar L’ona, donada per l’artista a la Fundació Museu d’Art Contemporani de Barcelona el 1998 i que està instal·lada davant la façana del Macba. El museu té en el fons permanent cinc peces més de l’escultor basc. Oteiza mai no va deixar d’intervenir en polèmiques polítiques i artístiques.

Després d’haver estat vinculat a ETA els anys seixanta, entre els seus odis coneguts hi havia l’ETA actual i el Partit Nacionalista Basc. Així, després de diversos litigis amb el govern basc, va decidir donar tota la seva obra a Navarra el 1992, obra que quedarà exposada a la Fundació-Museu d’Alzuza, encara per obrir al públic a causa de les diferències entre alguns membres de la fundació i el govern navarrès.

La Fundació-Museu Jorge Oteiza es va construir l’octubre del 1996. Està integrat amb la casa-taller de l’artista i conté 1.662 escultures, 2.138 maquetes i peces de taller, estudis experimentals integrats en el denominat Laboratori de Tizas, així com 659 dibuixos, esbossos, dissenys, projectes i una biblioteca de 3.500 volums, a més del seu arxiu personal, que conserva nombroses fotografies de la seva obra i figura, manuscrits originals i textos inèdits.

També és coneguda la seva llarga (més de trenta anys) i forta rivalitat amb Eduardo Chillida, a qui acusava de plagi. Tanmateix, el 1997 els dos escultors es van reconciliar amb una simbòlica abraçada a Hernani. Oteiza va ser sempre un home polèmic, i moltes vegades es va oposar ferotgement a iniciatives artisticoculturals que no considerava encertades. Una de les que van tenir més ressonància va ser la crítica frontal al projecte del Museu Guggenheim de Bilbao.

Al llarg de la seva vida se li van atorgar diversos premis, entre els quals cal destacar el Príncep d’Astúries de les arts del 1988.

Jorge Oteiza va ser enterrat al costat de la seva esposa, Itziar Carreño, a Alzuza, a prop del museu que porta el seu nom i que ha estat creat per protegir-ne i difondre’n el llegat.