Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
El llegat del Museu Clarà va generar una gran polèmica que va anar de Barcelona a Olot

La inauguració de la remodelació del Museu de Ceret, l’any 1993 amb els presidents Mitterrand i Pujol

Articles dependents
Joan Gaspar i Paronella
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Museus, biblioteques, fires culturals, exposicions (334)
segrestos, robatoris, violacions, tortures, alliberaments (234)
Personatges Personatges
Henri Sicre (7)
Josefina Matamoros (2)
Michel Sageloly (1)
Entitats Entitats
Ajuntament d'Olot (3)
Ajuntament de Barcelona (355)
Monestir de Montserrat (5)
Museu Clarà de Barcelona (3)
Museu Comarcal de la Garrotxa (1)
Museu d'Art Modern de Ceret (2)
Museu Diocesà d´Urgell (2)
Museu Nacional d`Art de Catalunya (51)
156 lectures d'aquest article
221 impressions d'aquest article
Museu de Ceret i Museu Clarà, tocats per la polèmica
Arts plàstiques
Dos museus catalans van ser el centre d'importants polèmiques durant el 1996. El Museu d'Art Modern de Ceret va patir una greu crisi a causa de l'enfrontament entre l'alcalde d'aquesta localitat del Vallespir i l'equip directiu del centre. També va ser polèmica la ubicació del llegat de l'escultor Josep Clarà, que es va agreujar amb el trasllat del gruix de les obres a Olot i amb la decisió de l'Ajuntament de Barcelona de convertir el Museu Clarà en una biblioteca.

La crisi al Museu d'Art Modern de Ceret s'havia originat el juny del 1995 amb l'arribada a l'alcaldia de l'independent Michel Sageloly, que va suprimir les assignacions previstes per al museu en no estar d'acord amb les directrius de la responsable, Josefina Matamoros, a qui retreia la seva proximitat cultural i política al Principat. A la inicial retallada de recursos i del nombre d'especialistes que treballaven en la conservació de les obres i en la programació d'exposicions, s'hi va sumar el cessament de Matamoros i el seu equip, cosa que va mantenir paralitzat el museu durant mesos.

Els treballadors del museu van fer una campanya en defensa de Matamoros i a favor de la continuïtat de la línia iniciada per ella, a la qual s'hi van afegir personalitats del món artístic i cultural dels dos costats dels Pirineus. Entre els artistes que van expressar la seva protesta a través d'una carta a l'alcalde Sageloly hi havia Joan Brossa, Perejaume Borrell, Jacques Capdevila, Patrick Jude, Michel Bertrand i Serge Fouchier. D'altres artistes, com ara Marc Fourquet, van decidir retirar les seves obres del museu.

La repetició de les eleccions a Ceret el 24 de juliol de 1996 va resoldre el conflicte, en tornar a ser elegit l'antic alcalde socialista Enric Sicre, que havia estat l'impulsor de la remodelació del museu el 1993. Sicre va restablir els recursos econòmics i va reincorporar al museu Matamoros i els membres del seu equip acomiadats, amb l'encàrrec de treballar per tornar a muntar la col•lecció permanent de nivell internacional del museu.

A Barcelona, la polèmica sorgida a l'entorn de la definitiva ubicació de l'obra de l'escultor Josep Clarà venia de lluny. L'olotí Josep Clarà i la seva germana i hereva, Carme Clarà, havien fet hereu universal del seu llegat l'Ajuntament de Barcelona el 1964. L'artista havia demanat que la col•lecció es conservés sencera al mateix museu, la casa taller on havia treballat. Però el dèficit del museu, amb una mitjana de quatre visitants diaris, havia fet decidir l'Ajuntament barceloní a tancar-lo i portar una part de la seva obra a Olot.

Després del conveni firmat entre l'Ajuntament de Barcelona, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i l'Ajuntament d'Olot el desembre de 1994, es van anar traslladant al Museu Comarcal de la Garrotxa més de set-centes escultures i altres peces de Clarà. Al MNAC de Barcelona hi van quedar unes 100 escultures, a més d'apunts, esbossos i uns 15.000 dibuixos realitzats per l'escultor, així com objectes d'ús personal i mobiliari. Tot això implicava el desmantellament efectiu de la casa taller de l'artista, que anava quedant abandonada i en un estat quasi ruïnós.

Per impedir el trasllat total de les obres de Clara fora de Barcelona, es va formar el gener del 1996 l'Associació d'Amics del Museu Clarà, presidida pel galerista Carles de Sicart Escoda, mentre que les associacions de col•leccionistes advertien que la solució adoptada suposava un mal precedent que faria més difícil que cap altre artista cedís els seus béns a les institucions. L'Associació Catalana de Crítics d'Art i quaranta professors d'història de l'art de la Universitat de Barcelona van demanar la reobertura del Clarà al carrer de Calatrava de Barcelona.

L'Ajuntament de Barcelona va contestar que l'interès per l'obra de Clarà havia arribat massa tard a la ciutat. L'alcalde Pasqual Maragall va desmentir el 7 de març que es volgués vendre la casa taller de l'artista, i va remarcar que el trasllat de les peces era legal i "no es contradiu amb el testament de l'artista". Per contrarestar les crítiques, l'Ajuntament va impulsar una mostra Clarà al MNAC que es va inaugurar a la tardor. Per contra, a Olot, les associacions culturals i de veïns es van mobilitzar per donar suport al trasllat de les obres i retenir el llegat Clarà. L'1 de març, representants d'aquests sectors es van reunir al Teatre Principal d'Olot i van firmar un manifest de suport al retorn del conjunt patrimonial. El Museu de la Garrotxa va habilitar ràpidament dues grans sales per exposar les escultures de Clarà.

Durant uns mesos, el futur del Museu Clarà va ser tema de polèmica ciutadana i va crear una profunda divisió a l'Ajuntament, i la ciutat de Barcelona va viure dues manifestacions insòlites (el 16 de març i el 27 d'abril) de centenars de ciutadans demanant que no es tanqués el museu.

L'Ajuntament de Barcelona va decidir el 17 de maig que fos el MNAC qui es fes càrrec de la part del llegat Clarà que es quedaria a Barcelona, i va autoritzar la permanència de les obres traslladades a Olot. Finalment, el 20 de desembre de 1996, l'Ajuntament va aprovar la conversió de l'antiga casa taller Clarà en una biblioteca d'art noucentista dins de la xarxa de biblioteques de la Diputació. La conversió suposaria la rehabilitació de l'edifici i l'enderrocament del taller, que, amb el temps, havia quedat molt malmesa.

Un altre fet insòlit de l'actualitat museística catalana el 1996 va ser el robatori d'un incunable, d'incalculable valor històric i artístic, del Museu Diocesà de la Seu d'Urgell, i l'intent frustrat de robar cinc manuscrits a la biblioteca de Montserrat. Els dos casos van posar de manifest els precaris sistemes de seguretat de què es disposava en molts dels museus de Catalunya.

El 2 de setembre, la Guàrdia Civil va detenir a la biblioteca del monestir de Montserrat cinc israelians dirigits per un rabí que van ser sorpresos quan intentaven robar cinc manuscrits, en hebreu, àrab i llatí. Els lladres van ser capturats quan estaven a punt de fugir de les dependències del monestir amb els documents robats de la Sala Selecta de la biblioteca de l'abadia. Els monjos de Montserrat havien autoritzat de manera excepcional l'entrada dels israelians en una sala on normalment no hi eren admesos els visitants i que no comptava amb cap sistema de control o vigilància. La biblioteca de Montserrat comptava amb 270.000 volums, 400 incunables i 2.000 manuscrits, escrits en llatí, català i castellà, hebreu, àrab i assiri, a més de 200 papirs egipcis, grecs i coptes.

El 29 de setembre dos lladres van aconseguir treure del Museu Diocesà de la Seu d'Urgell el còdex conegut com a Beatus de Liébana, després d'immobilitzar l'encarregada amb un esprai. Tot i que els sistemes de seguretat van funcionar perfectament, la policia no va ser a temps de detenir els infractors, que es van endur el llibre després de trencar una vitrina.

El còdex, la més completa i l'única anònima de les 25 còpies existents a tot el món del Comentari de l'Apocalipsi i el Llibre de Daniel, redactat l'any 768 per l'abat del monestir de San Martín de Liébana, a Cantàbria, era una peça mossàrab del segle X amb set folis numerats en xifres romanes i 243 més amb numeració àrab, que contenia 79 miniatures en policromia de gran valor artístic. L'especifïcitat del llibre va obrir la hipòtesi que els lladres haguessin estat pagats per un col•leccionista particular o per una banda internacional. La dificultat del cas va propiciar la intervenció de la Interpol.